Estimada Elisabet

Un cop a la setmana amb la Lívia anem a veure la seva germana, l'Elisabet. A l'Elisabet la vaig conèixer quan estava a la residència anterior, quan em vaig començar a afegir (algunes vegades) a aquestes visites setmanals.

Ara les visites per a mi s'han convertit en una rutina, i si alguna setmana pel que sigui no hi puc anar, trobo a faltar aquesta estona amb ella.

L'Elisabet està contenta quan l'anem a veure, i nosaltres també. A banda d'aquesta sensació agradable (i alhora trista, a causa de la seva vida complicada), pot semblar un tòpic si també dic que a mi ella m'ha ensenyat moltes coses, però és així. Me les ha ensenyat o m'ha facilitat aprendre-les, tant se val: es digui com es digui, l'aprenentatge és el resultat de la relació, de les estones compartides, dels cafès compartits, de les preocupacions compartides, de les bromes compartides...

L'Elisabet té la meva edat. Ella viu en una residència psiquiàtrica i jo no. De vegades penso que hi ha molt d'atzar en el fet que ella estigui "a dins" d'un lloc així i jo no.

És un misteri, vas caminant per la vida, arribes a cruïlles, has de triar cap a quina banda et decantes... i llavors potser en lloc de triar un camí segur (o menys insegur), potser tries un camí incert, perillós. I resulta que el perill del camí que tries és molt gran, amb amenaces i monstres reals. I tens mala sort i un monstre et devora. En el cas de l'Elisabet el monstre van ser les amfetamines, i poc després la psicosi.

De vegades penso que igual que ella llavors va ser "devorada", després també hauria pogut ser "rescatada" No dic que fos fàcil, però sí una possibilitat real. Hi penso sovint, igual que també penso sovint que a la residència de l'Elisabet hi ha molta gent, massa gent, una part de la qual potser no era inevitable que hi acabés, aquí. Com que els rescats no són fàcils, prevalen les rutines. I els ingressos esdevenen indefinits.

Amuntegar les persones en residències psiquiàtriques és una opció, una forma de gestió vinculada a una forma de mirar. Perquè la realitat és complexa, pot ser mirada des de diferents angles, i davant de la complexitat, de la multiplicitat de perspectives possibles, sovint simplifiquem (per comoditat, mandra, por, el que sigui).

D'altra banda, una cosa és la comprensió i una altra la implicació. Si penso en l'Elisabet em sento interpel.lat. Parlo d'ella, però sé quins són els meus límits. Ho sé perquè els he establert jo mateix. He decidit que arribo fins on arribo: en aquest cas, fins a aquestes petites visites setmanals.

Més enllà d'això, sóc gelós "de la meva vida". De manera que sé que puc parlar "només fins a un cert punt".

Vull un placebo

Fa setmanes que a l'Elisabet li fa mal un braç. De vegades més, de vegades menys. I de vegades ni hi pensa. Això últim sobretot passa (no de manera sistemàtica, però sí que sovint), quan està a fora de la residència.

L'altre dia no va poder sortir perquè plovia. I el braç li feia mal, de manera que va anar a buscar la infermera "per tal que li donés alguna cosa pel mal".

La infermera li va dir que no podia ser, que ja era molta la medicació que es prenia, i que a més unes hores abans ja li havia donat un analgèsic.

Llavors l'Elisabet li va demanar que si com a mínim li podia donar un placebo, així, fent servir aquesta paraula. I la infermera li va dir que un placebo sí (també fent servir la paraula), i li va donar un parell de pastilles del pot dels placebos, unes pastilles blanques i grans.

Es veu que a la infermeria de la residència el pot dels placebos és un dels més utilitzats, de vegades, com en aquest cas, anomenant la pastilla pels seus efectes, "placebo", i de vegades no, segons el grau de lucidesa de qui s'acosta a la infermeria demanant pastilles.

L'Elisabet ho explica rient, perquè ella sap què és un placebo, però malgrat això de vegades en demana, i a sobre es veu que de vegades li fan efecte. De fet, en aquests casos l'efecte més immediat és "que li donen alguna cosa", i una cosa, sigui la que sigui, "sempre deu fer alguna cosa" -deu pensar l'Elisabet-, encara que allò que es prengui sigui un placebo.

Té una explicació, perquè si vas a la infermeria amb l'excusa de demanar un placebo, la infermera t'escolta un moment, et fa cas. L'Elisabet (o qui sigui que vagi a la infermeria), llavors aconsegueix el que busca: a més de la pastilla, una mica d'atenció.

Psicosi, medicació i teràpia

Vaig a veure l'Elisabet i penso en un article que he llegit fa poc que diu que la teràpia cognitiva conductual és útil en el tractament de l'esquizofrènia. Diu que els fàrmacs poden ser l'única opció en els moments de crisis (en ple brot psicòtic), però que en absència de crisis, fins i tot encara que hi segueixi havent algun símptoma psicòtic (és a dir, al.lucinacions o deliris, però menys invalidants), la teràpia cognitiva conductual pot ser igual o més efectiva que la medicació. I que per tant (en la mesura que estalvia els efectes secundaris de la medicació), s'hauria de considerar com la primera opció, o com a opció complementària per tal de poder reduir la medicació. (1)

L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.

Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).

Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)

He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.

Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)

Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)

I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.

Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.

En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.

--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.

L'Elisabet i el gitano

Ha ingressat a la residència un home gran, de pell bruna, arrugada i amb taques. L'Elisabet diu que va brut i que és un gitano (a l'Elisabet no li agraden gaire els gitanos).

L'Elisabet diu que des que ha arribat aquest home a ella li passa una cosa estranya. Diu que quan es mira al mirall de vegades es veu lletja, horrorosa, amb la cara i la pell d'aquest home, amb les mans també com les d'aquest home, i que això li genera molta angúnia.

Quan m'ho explica li dic que el fet que sigui veritat que quan es mira al mirall "es vegi tal com ella diu", no vol dir que ho sigui, perquè de fet ella "sap" que no és així. Que el que passa és que s'ha obsessionat amb l'aspecte d'aquesta persona, i això li ha acabat alterant les percepcions. I que ha de fer alguna cosa.

Li dic que, sigui o no sigui aquest home gitano, és també fill de Déu. Com ella. I que per tant, l'ha de mirar d'una altra manera, amb bons ulls, compassivament, cristianament, sense prejudicis. Pensant també que si ha arribat a la residència, és perquè no està bé, i segur que pateix, i encara més si se sent rebutjat.

Li dic que ella ha de demanar ajuda a Déu. Primer, per tal de ser capaç de mirar de manera compassiva aquest home. I després, perquè quan ella es miri al mirall, es vegi sempre tal com és, sense aquestes distorsions. Li dic que si ho fa, segurament tot s'arreglarà, i ella estarà més tranquil.la i contenta, i Déu també estarà content.

Li dic tot això convençut i seriosament. I ella, com que sap que li ho dic de debò, se sent acompanyada, entesa, i diu que sí, que és veritat, que ho farà. I potser és estrany, que jo que no crec en Déu, digui el que dic. Però és així, perquè sé que si ella ho demana a Déu, Déu segurament l'ajudarà (aquest Déu en el qual jo no crec).

Li dic tot això també per un altre motiu. Perquè quan m'ha començat a explicar aquestes angoixes i aquestes visions, m'ha dit que potser estaria bé que ho expliqués a la doctora, a la psiquiatra, "perquè li donés alguna cosa".

I això m'ha fet por, perquè no sé què faria la psiquiatra (sempre està atrafegada, amb tants malalts, sense temps per parlar, i sobretot sense temps per parlar de racismes, de compassions, d'oracions...). Perquè en un cas així (com el de l'Elisabet, una persona obsessiva i alhora creient), com a primera opció segur que són millors les explicacions i les oracions, abans que les medicacions. Perquè resar moltes vegades és molt curatiu, i Déu (encara que no existeixi), sovint fa miracles.

De vegades l'Elisabet em diu que té molta sort de tenir-me (1). I jo li dic que igual, que també tinc molta sort de tenir-la a ella. Perquè tots necessitem que la nostra vida tingui un sentit (tal com diu Viktor E. Frankl). I per a mi, anar-la a veure a ella, i llavors fer broma sobre el que convingui, i riure una mica, i si s'escau també parlar seriosament, de prejudicis, o de Déu i pregàries... forma part del meu sentit.

--
(1) Parlo tota l'estona en singular, però a l'Elisabet gairebé sempre la vaig a veure amb la seva germana. El singular em facilita l'exposició, i alhora em permet no haver de pensar sobre "si la germana consensuaria el relat", o si se sentiria còmoda apareixent-hi. De tota manera, el que també és cert és que les consideracions religioses "amb voluntat alleujadora" gairebé sempre van a càrrec meu, tot i ser jo el més descregut.

Buidor i desidentificació

L'Elisabet diu que hi ha dies que se sent "buida", que no es reconeix ella mateixa, "que no sap com és". Que hi ha dies que sent un gran malestar a causa d'aquestes sensacions.

La manera de sortir d'aquest estat de malestar és mirar-se al mirall, de vegades al vidre d'algun aparador del carrer. Llavors, "quan es veu reflectida", es reconeix, sap que aquella persona, amb aquella cara, vestida d'aquella manera, és ella. Recupera la sensació "de ser ella", i se sent alleujada.

L'Elisabet té la sort de tenir la capacitat de pensar sobre el que li passa, en lloc de sentir-se només emportada pel que li passa. De pensar-hi i de ser capaç de parlar-ne (quan sent que pot confiar en qui l'escolta, quan se sent protegida).

Amb aquesta capacitat de reflexió i claredat d'exposició l'Elisabet és també capaç de parlar de les al.lucinacions que de vegades havia patit i que diu que ara ja no té. Tot i que de vegades fa alguna referència a experiències actuals que s'hi assemblen (de vegades no és del tot fàcil establir la ratlla entre al.lucinació i deliri, i llavors potser és suficient parlar "de malestars invasius", sense intentar concretar la seva naturalesa exacta).

En qualsevol cas, al.lucinacions o deliris, ella té clar que són pensaments o sensacions conflictives, a les quals ha d'intentar no fer gaire cas. Sap que és difícil gestionar aquests moments, quan hi està immersa, però també sap que són moments que tenen un final, i que quan han passat pot pensar-hi de manera objectiva.

Quan es tenen (es pateixen) aquestes experiències, arribar a aquest punt d'autoconeixement i d'autocontrol no és fàcil. Està molt ben explicat a la pel.lícula "Una ment meravellosa" (Ron Howard, 2001), sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash.

L'Elisabet no és cap persona genial com John Forbes Nash, però ha aconseguit la mateixa proesa que ell, i potser encara d'una manera més sòlida, més consistent i permanent. També és veritat que alguna vegada l'Elisabet encara es confon, però és això, "alguna vegada", de manera excepcional, i no li és molt difícil després recuperar el control, la seva normalitat habitual.