Tenir l'oportunitat

L'any 1984 va començar a funcionar el primer grup de Narcòtics Anònims (NA) a Espanya, en concret a Barcelona. Es reunien en un local a la vora del Palau de la Música. (1)

Llavors, des de feia ja uns anys, l'Elisabet estava en ple descontrol de consum d'estimulants. Si aleshores s'hagués pogut incorporar a un grup de NA, la seva vida potser hauria sigut diferent. Millor. Perquè a ella el descontrol amb el consum d'estimulants li va fer la vida molt difícil. "Encara més", ja que empitjorava els seus problemes psicòtics. La combinació era una bomba: l'obsessió per consumir (que li descontrolava la conducta), més els problemes psicòtics, convertien la seva vida, i la de les persones amb qui convivia, en un infern. 

Durant dècades, l'Elisabet va ser una "addicta a les farmàcies". Hi anava a comprar, mentre es van vendre sense recepta, amfetamines, i més endavant, altres estimulants, segons el que en cada moment les farmàcies estaven autoritzades a vendre. Que se sàpiga, el seu subministrament va ser sempre només aquest, les farmàcies. 

Per a l'Elisabet, un grup de NA hauria tingut un doble atractiu. D'una banda, el tractament de l'addicció. I d'una altra, com que era una persona religiosa, sens dubte l'hauria estimulat el contingut sobrenatural que caracteritza "Els 12 passos" (la guia dels NA). I encara més si el grup s'hagués reunit, com molts fan, en un espai cedit per alguna parròquia. És a dir, que allò que per a altres persones (a causa de la seva irreligiositat), de vegades pot suposar d'entrada un inconvenient de cara a incorporar-se a un grup de NA, per a ella hauria sigut un estímul important afegit. (2)

Però l'Elisabet no va anar mai a cap grup de NA. I no hi ha cap indici que, en cap moment, des de cap centre dels que va dependre durant dècades, se li hagués parlat d'aquests grups. En aquest sentit, hi podia haver una part de desconeixement, i una altra de recel. Perquè aquesta postura per part dels dispositius de salut mental públics en relació amb els grups de NA en general no ha canviat: en general aquests grups no es contemplen, per part de la sanitat pública, com a recurs eventualment útil per a les persones amb problemes d'addiccions. (3)

Estic dient que si l'Elisabet hagués anat a un grup de NA segur que li hauria anat bé? Que els grups de NA són efectius en tots els casos? És clar que no: controlar les addiccions costa molt, requereix molta determinació, molta perseverança, molt esforç, i no tothom està disposat a suportar-ho. Per això hi ha molta gent que no ho aconsegueix, sigui quina sigui l'opció que hagi triat: grup d'autoajuda, centre privat, o de la xarxa pública. La realitat és que en tots els programes de superació d'addiccions hi ha fracassos, recaigudes, abandonaments i crítiques. (4)

Potser l'Elisabet hauria sigut algun d'aquests fracassos, si hagués anat a un grup de NA. Potser no hauria sigut capaç d'aprofitar l'oportunitat. Però si més no l'hauria tingut, l'oportunitat. I "tenir oportunitats", quan el tema és aquest, és molt important (no és cap secret que les persones que aconsegueixen deixar les addiccions gairebé no és mai al primer intent -o a través del primer dispositiu d'ajuda-, sinó, en general, després de diferents intents i diferents recaigudes).

Quan a través de la Lívia vaig començar a saber coses de l'Elisabet (crec que al voltant del 2002), ella seguia tenint problemes amb els estimulants. De molta menor envergadura que als anys 80, però en seguia tenint. Encara comprava a les farmàcies "el que podia" (llavors l'oferta era més restringida, en comparació amb la dels anys 70 i 80). I l'estimulació aconseguida, més que resultat d'efectes biològics psicoactius reals, de vegades potser ja era més el resultat "de la il.lusio" d'estar-se prenent una cosa que en teoria animava.

He dit al principi que si l'Elisabet s'hagués pogut incorporar a un grup de NA, la seva vida potser hauria sigut molt diferent. Afegeixo ara un altre element. Hauria pogut ser diferent, millor, no només per la possibilitat d'arribar a controlar els seus impulsos de consumir, sinó també per una cosa com a mínim igual d'important. 

Perquè els grups de NA no promouen només el manteniment de l'abstinència i l'autoresponsabilitat, sinó també l'ajuda mútua, la preocupació per l'altre, el padrinatge de les persones noves que s'incorporen... un seguit de coses que haurien pogut omplir de sentit la vida d'una persona com l'Elisabet. Perquè ella, potser per sobre de tot, el que més necessitava era precisament això: "aquesta sensació de sentit i d'utilitat de la pròpia vida".

Perquè sense aquest sentit (en cada cas el que sigui), no només la vida d'ella, sinó la qualsevol de nosaltres, és molt problemàtica.

--
(1) Els grups d'Alcohòlics Anònims (AA) ja funcionaven a Espanya des de la dècada dels 50, i dels de NA, després d'aquell primer grup se'n van anar obrint altres. 
(2) Els principis en els quals es basen els AA i NA són els mateixos, "Els 12 passos". L'origen dels AA als Estats Units, als anys 30 del segle passat, amb una cultura religiosa molt important, va fer que inicialment es basessin en Déu com a "la força superior necessària" per tal de poder superar els consums. Amb el pas dels anys, segons les cultures de les societats on han anat arribant els grups dels AA i NA, s'ha anat explicant que aquesta "força superior" cadascú la pot entendre a la seva manera, i que igualment pot ser-ho, per exemple, la confiança en un bon psicòleg expert en addiccions.
(3) M'imagino que això té a veure amb les diferències entre la societat americana i la d'aquí: allí es confia en la iniciativa personal i, si una cosa funciona, ja els està bé aquest tipus d'autonomia (també és una necessitat, a causa de les limitacions del seu sistema públic). Mentre que aquí hi ha més desconfiança, en relació amb les iniciatives externes als organismes públics, sobretot quan no estan tutelades o dirigides per professionals, com és el cas dels grups d'ajuda mútua de NA i AA, integrats exclusivament per usuaris.
(4) Fer comparacions entre les diferents opcions és molt complicat, a causa de les moltes variables (i interessos), que hi intervenen. Ara no em posaré a comparar estadístiques, perquè és un tema enrevessat i, a sobre, no és cap secret que sobre aquest tema dels "èxits" tothom fa les seves trampes, en primer lloc els centres privats, ja que per a ells és un negoci.

Dues mirades

"La interpretación que cada ser humano da al hecho de oír voces es diferente. Algunos, sobre todo los esquizofrénicos, dicen que el parloteo que oyen dentro o fuera de sus cabezas proviene de invasores del espacio exterior, de ángeles, o de artilugios implantados , como radios o, en los últimos tiempos, microchips; mientras que otras personas aquejadas de la misma afección son conscientes de que las voces se producen en el interior de su cabeza." Siri Hustvedt (1) 

Amb motiu del segon aniversari de la mort de l'Elisabet, els seus germans s'intercanvien alguns missatges. Al parlar d'ella, uns posen l'accent en la vida difícil que va tenir, i mostren una actitud sobretot comprensiva i compassiva, mentre que uns altres posen l'accent en els seus comportaments irresponsables, i en el molt que va fer patir als pares (això és un resum d'unes exposicions seves amb més matisos, i que també incloïen punts coincidents). 

La Lívia m'ensenya els missatges, i tot i que és una conversa entre germans, penso que m'agradaria dir també la meva opinió. I faig un escrit, i l'ensenyo a la Lívia. Però com que ella no el veu clar, no l'envio als seus germans. 

Adjunto a continuació aquest escrit, una mica modificat per tal que aquí (sense algunes referències familiars), s'entengui més bé i, alhora, encaixi millor dins d'aquest conjunt de textos sobre l'Elisabet.

--

Des del meu punt de vista, tots teniu raó.

Si el que heu dit es contraposa, és un embolic. Però si es posa "de costat", jo crec que el resultat és una imatge de l'Elisabet més "sencera": més complexa, amb més registres, també amb unes contradiccions que eren reals.

Aquesta suma de complexitats, registres diferents i contradiccions, crec que dóna (des del meu punt de vista) una imatge d'ella més veritable.

Crec que està bé, és necessària, una mirada sobretot comprensiva i compassiva sobre el que va ser la vida de l'Elisabet, una vida amb molt dolor i molt sofriment, cosa que ningú no qüestiona. Però crec que també està bé i és necessària una altra mirada, que tingui en compte, per exemple, el tema de les responsabilitats (amb la pròpia vida, i amb els efectes de la pròpia vida sobre les vides dels altres -com ara les dels pares).

Aquestes dues mirades, juntes, crec que són les adequades per acostar-se a les vides complicades i difícils de les persones com l'Elisabet. Considero que una mirada no té per què invalidar o excloure l'altra, són compatibles, complementàries.

Quan la persona ja ha mort, penso que aquest tipus de mirades dobles, o més obertes, són mirades més objectives. I mentre viu, penso que són mirades també "més útils" per a la persona que es mira (perquè només amb compassió no s'ajuda de debò ningú, i només amb objectivitat i rigor, tampoc).

Jo l'Elisabet la vaig conèixer durant uns pocs anys (de temps més antics només en sé el que se me n'ha explicat). És des d'aquesta experiència meva, òbviament limitada, que veig el que he dit: les dues Elisabets (o tres, o més, de diferents maneres i en diferents etapes, etc.). "Totes juntes", per a mi eren ella, "l'Elisabet".

Una altra cosa, és clar, és que l'objectivitat absoluta no existeix mai. Perquè tot allò que mirem, ho mirem, de manera inevitable, des de la nostra mirada, la nostra manera de ser... Això, és clar, fa que del passat cadascú en recordi "el que recorda" (i de la manera que ho recorda), perquè tots som inevitablement selectius: conservem uns records, en difuminem uns altres... (jo, per exemple, me n'adono quan parlo dels meus pares amb els meus germans: veig que cadascú n'ha triat o obviat allò que li ha semblat, i suposo que jo he fet el mateix).

No sé si ho he explicat bé, això que volia explicar... en qualsevol cas, és com ho veig jo. Tant si penso en l'Elisabet, com si penso en altres persones amb vides difícils com la seva. 

--
(1) La mujer temblorosa, Anagrama, 2010 (p. 183)

Pasta de dents

Una samarreta, unes ulleres de sol, un tallaungles, un tub de pasta de dents... Existim com a persones gràcies a la memòria, i vivim, ens organitzem la vida, ens relacionem amb els altres, acompanyats i apuntalats en els nostres records. 

Quan després de la mort de l'Elisabet amb la Lívia vam recollir les seves coses de la residència on vivia, jo em vaig quedar, a més d'algunes altres, les que he dit. I les conservo. El tub de pasta de dents ja no, perquè un dia es va acabar. Però em va durar bastant, perquè des de sempre, quan em rento les dents faig servir molt poca pasta de dents. A diferència de l'Elisabet, que els tubs no li duraven res, perquè se'n posava un munt cada vegada (com en els anuncis de pasta de dents). 

Com que els tubs de pasta de dents no li duraven, comprar-n'hi era una de les coses que la Lívia feia sovint, quan un cop a la setmana l'anàvem a veure. Pasta de dents, i allò que llavors l'Elisabet li digués que també li faltava: xampú, potser unes sabates, o un jersei...

Mentre em vaig raspallar les dents amb la seva pasta de dents, o quan ara em poso la samarreta blava estampada que va ser seva, o quan faig servir el seu tallaungles, sempre penso en l'Elisabet. I m'agrada, aquesta connexió automàtica, a través d'aquests objectes seus.

En aquests casos, en general sóc selectiu, perquè els records són de moments i d'imatges agradables. Com la del seu somriure. Però de vegades també em venen records de cares seves més complicades, adolorides, desconfiades, i això m'entristeix. I no m'hi oposo, deixo que aquesta boira de tristesa ocupi el seu espai, no intento evitar-la. 

Ja m'està bé, conservar també aquest segon tipus de records. M'agrada, que no desapareguin. Perquè ella, com tothom, era la suma de tots els seus estats d'ànim. I sense aquests segons records, recordar-la seria un engany, i una deslleialtat.

Avui fa dos anys que va morir l'Elisabet.

Nous textos

Sis textos de fa anys sobre l'Elisabet (ara revisats, però conservant la data de la seva redacció), que em van passar per alt quan vaig començar aquesta recopilació de textos després de morir ella.

El pati - 12/1/2011
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2011/01/el-pati.html

La Carmen, una companya de la residència - 13/10/2011
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2011/10/la-carmen-una-companya-de-la-residencia.html

Un llibre de l'Elisabet - 04/10/2012
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2012/10/un-llibre-de-lelisabet.html

L'habitació de l'Elisabet - 06/10/2012
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2012/10/lhabitacio-de-lelisabet.html

El doctor Camps - 19/11/2013
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2013/11/el-doctor-camps.html

Fotos en blanc i negre - 1/11/2015
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2015/11/fotos-en-blanc-i-negre.html

La tia monja

Crec que qui primer em va parlar de la tia monja de la Lívia i l'Elisabet va ser l'Elisabet. Recordo que alguna vegada l'Elisabet m'havia explicat que, quan va estar ingressada al Frenopàtic, la tia Mercè l'anava a veure cada setmana, i li portava llibres de contingut religiós, a banda d'alguna estampa.

Aquell ingrés va ser un més dels diferents ingressos que, durant uns anys, es van anar repetint, a conseqüència de les diferents crisis de l'Elisabet, que feien que acabés ingressada de vegades en un hospital i de vegades en un altre. De fet, la llista de tots els hospitals pels quals va passar seria bastant extensa. Pel que fa a aquesta etapa en concret del Frenopàtic, es veu que no va ser gaire llarga.

Tant si la tia l'anava a veure amb un propòsit religiós, com si hi anava principalment com a tia i per l'afecte que sentia per l'Elisabet, o per les dues coses alhora, el cas és que hi anava. I això l'Elisabet ho valorava. A més, a l'Elisabet, aquells llibres, potser amb vides de sants, també li agradaven, perquè era una noia creient, de manera que aquelles hagiografies li feien companyia. Quan molts anys més tard jo vaig conèixer l'Elisabet, aquell món religiós seguia sent el seu (un món curiós, infantil, ple de contradiccions i distorsions...). De fet, ja gran, de vegades fins i tot tenia la fantasia de fer-se monja ella, de tant en tant ho deia.

Pel que fa a aquesta tia monja, havia començat la seva vida religiosa de manera curiosa. Era una bona violinista, i als vint anys ja tocava en una orquestra. Tothom donava per fet que seguiria per aquest camí, però llavors, de manera inesperada, va dir que es volia fer monja. Els seus pares s'ho van agafar molt malament, s'hi van oposar, i a causa d'aquesta oposició, ella va tirar pel dret: un dia va deixar una nota damunt del seu llit i es va escapar. Llavors, amb vint anys encara s'era menor d'edat, i a més, encara que ja es fos major d'edat (no sé si era als vint-i-un, o vint-i-dos, o els que fossin), les noies fins als vint-i-cinc no podien marxar de casa sense autorització paterna, llevat que fos per casar-se o fer-se monja. 

Es va fer monja de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Llavors aquestes monges encara anaven amb aquelles còfies amb unes "ales" immenses, una cosa que cridava molt l'atenció. Ella va anar amb aquell hàbit fins que la seva orde va abandonar aquell model de còfia i va simplificar el vestuari. 

Eren unes monges que feien una vida molt austera, fins al punt que més aviat passaven gana (a la frugalitat dels costums de l'orde, s'hi afegia la precarietat de la postguerra). Quan la tia Mercè, de tant en tant, anava a dinar a casa de la seva germana (la mare de la Lívia i l'Elisabet), se la veia contenta, de poder menjar una mica bé i sense quedar-se amb gana.

Al fer-se monja es va acabar el violí, i a partir de llavors es va dedicar a fer de professora en una escola per a noies sense recursos, amb les que també muntava obres de teatre, a la representació de les quals de vegades hi anaven la Lívia i l'Elisabet. Una característica d'aquelles monges era (segueix sent) la seva dedicació al treball social, en un àmbit o un altre.

Ara torno al Frenopàtic, per explicar-ne una curiositat. Resulta que jo tinc el record que, de ben peti, hi vaig estar com a mínim una vegada. L'única possibilitat, és clar, és que els meus pares, o un d'ells, i m'hi duguessin, m'imagino que per anar a veure ells algú. Però és un record mínim, només aquesta paraula estranya, "Frenopàtic", i unes imatges del lloc, sobretot dels jardins, i també dels edificis per fora.

Tenia aquest record de quan era petit. Però la certesa que hi havia hagut un lloc anomenat Frenopàtic, i la seva ubicació, a Les Corts, això no va arribar fins potser quaranta-cinc anys després, quan l'Elisabet me'n va parlar. Llavors, vaig buscar-ne informació, i quan vaig trobar fotos dels jardins i els edificis del Frenopàtic, aquelles imatges van encaixar amb els meus records de quan era petit.

Per descomptat, això no demostra en absolut que jo hi hagués estat. És un record potser inventat? Crec que no, però no ho sé (no puc descartar que sigui una trampa de la meva memòria, perquè sé que a les memòries els agrada fer-nos males passades).

Si és cert que realment hi vaig estar, en aquest cas seria la primera visita meva a un centre de salut mental. La primera de les moltes que, després, al llarg de dècades, he anat fent a diferents centres, per veure diferents persones, i que han anat determinant una part important de la meva vida.

Reunió de familiars

"La salud mental, la locura, no se puede atajar y resolver totalmente, también tenemos que aprender a convivir con ella y aceptar que está ahí." Mar García Puig (El Periódico, 1/4/2022)

Al graó de l'entrada d'una botiga tancada hi ha dos homes i una dona asseguts. Per l'expressió de la cara, pel fet d'estar asseguts aquí, i una mica també per com van vestits, és fàcil deduir, sobretot per a algú del barri, que viuen a la residència per a persones amb problemes mentals que hi ha a la vora, que a més és l'última residència en què va viure l'Elisabet.

Quan de tant en tant passo per aquests carrers i veig escenes com aquesta, penso que quina sort, que aquestes persones puguin estar així al carrer, en lloc d'estar tancades. Una altra cosa és la reivindicació de més activitats per a aquestes persones, de més hores ocupades; però quan pel motiu que sigui les tenen desocupades, està molt bé, que tinguin aquesta llibertat, ja que així la seva vida s'assembla més a la de les persones considerades "normals".

De vegades, aquest tipus d'escenes em recorden una reunió de just abans de l'inici de la pandèmia: una reunió de familiars de persones ingressades en aquesta mateixa residència (de les tres persones del carrer, dues les recordo de quan hi era l'Elisabet)

A la reunió hi vam anar la Lívia i jo; érem poca gent, potser mitja dotzena de persones. I algunes, com nosaltres, hi havíem anat juntes, de manera que en total hi érem com a familiars de potser només sis persones ingressades. Tenint en compte que a la residència hi vivien ara no recordo si al voltant de quaranta o cinquanta persones, doncs érem pocs familiars. Aquesta poca assistència no era tampoc una sorpresa, ja que encaixava amb la poca circulació de familiars que veiem per la residència els dies que hi passàvem. Dic poca, i la veritat és que no recordo haver coincidit mai amb cap familiar, els dies que hi havíem anat.

Dels que estàvem a la reunió, un actuava com a representant dels familiars, una figura que formava part de l'organigrama de la residència (era la primera reunió a la qual nosaltres hi anàvem, i vam entendre que en alguna reunió anterior s'havia acordat que fos ell). La seva funció consistia en recollir les opinions de la gent i, després, fer-les arribar a la direcció de la residència. A les anteriors residències ni tan sols existien, les reunions de familiars, de manera que la possibilitat de poder fer algun suggeriment o queixa "de forma col.lectiva" ja no era possible.

Aquesta persona va començar a fer una exposició de diferents aspectes del funcionament de la residència. De seguida ens va sobtar que, tot el que deia, eren crítiques. Mentrestant, la gent callava. Nosaltres, la Lívia i jo, també, sobretot perquè érem nous i estàvem a l'expectativa (a l'Elisabet feia poc que l'havien traslladat a aquella residència). Després de diferents queixes sobre diferents temes, llavors va dir que els residents de vegades te'ls podies trobar al carrer "asseguts a qualsevol lloc", i que a més sovint no anaven prou endreçats, que donaven una mala imatge... Deia això, i algú li donava la raó, i algú altre no deia res però movia el cap de manera afirmativa.

Llavors a mi se'm va acabar la paciència. Vaig demanar la paraula i vaig dir que no hi estava d'acord. Que nosaltres érem nous, però que estàvem molt contents del funcionament en general de la residència, i que una de les coses que ens semblava una meravella era precisament aquesta, la llibertat que tenien els residents per sortir al carrer. I que si quan estaven al carrer, a causa de com anaven vestits, o de com es movien, o perquè seien aquí o allà, la gent s'adonava que eren malalts mentals, quin problema hi havia? No era això, el que eren? Seria millor tenir-los amagats? ¿O que quan sortissin anessin sempre com nens petits, acompanyats d'una monitora, que supervisés en tot moment el seu comportament? Aquest hauria de ser l'objectiu?

Vaig afegir que, de llocs així, més controlats i rígids, era precisament d'on venia l'Elisabet, i que per això nosaltres, i per descomptat ella, l'Elisabet, valoràvem molt que aquesta residència funciones d'una manera més normal i oberta. És a dir, tractant les persones ingressades d'una manera més semblant a com es tractaria qualsevol persona considerada "normal".

Després de fer aquesta rèplica o explicació, algunes persones em van donar la raó. I en part això també em va entristir. Perquè quan primer havia parlat l'altre, els havia semblat bé, i quan llavors havia parlat jo, la raó llavors me la donaven a mi. Com si no tinguessin gaire criteri, ni estiguessin gaire al cas del funcionament de la residència.

Per sort, el representant de les famílies no va fer cap comentari sobre el que jo havia dit, i ja no recordo com va anar la resta de la reunió, si es va allargar encara una mica o què va passar.

--

Del que va suposar per a l'Elisabet el canvi a aquesta residència, alguna vegada ja n'havia parlat.
-Després de 25 anys, el miracle / 21 de gen. 2020:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2020/01/despres-de-25-anys-el-miracle.html
-La porta oberta / 5 de set. 2022:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2022/09/la-porta-oberta.html
I un exemple del funcionament de la residència anterior:
-Volem sortir / 30 de nov. 2017:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2017/11/volem-sortir.html

Ens hem d'ocupar de les persones vulnerables?

"Acoger es lo que nos hace más humanos a todos, al que acoge y al acogido." Catherine L'Ecuyer (1)

Compassió, solidaritat, afecte, compromís... Si penso en el que he anat escrivint aquí (sobre l'Elisabet, o "amb l'excusa de l'Elisabet"), veig que bona part s'emmarca dins d'un escenari molt definit per les paraules anteriors. De fet, són unes paraules que també expliquen molt els meus orígens: l'educació que vaig rebre, els valors que em van transmetre.

Una cadena de causalitats i casualitats històriques (una família determinada, una escola, unes amistats, un context social... en definitiva, una biografia sotmesa a múltiples atzars), van fer que les coses acabessin sent com són. És a dir, que jo sigui com sóc i que, en conseqüència em comporti com em comporto. I que pel que fa a l'Elisabet, amb ella em comportés com em vaig comportar.

Aclarit això, canvio de tema. Amb una pregunta: ¿per què ens hem d'ocupar de les persones amb problemes mentals, o en general vulnerables? No és tan fàcil de contestar com sembla. Perquè inevitablement, quan ho contestem, ho fem a partir d'unes "creences prèvies" (individuals i col.lectives), unes creences que, òbviament, determinen les respostes.

Si acceptem això, aquesta natural i inevitable subordinació al nostre sistema de creences previ, és a dir, que la referència que ens hauria de guiar a l'hora d'opinar és, en definitiva, "una irracionalitat" (o una invenció), se'ns planteja un nou interrogant. Què passa, si les creences són unes altres? Com justifiquem que un sistema de creences és superior a un altre?

Torno a la primera pregunta: ¿ens hem d'ocupar de les persones amb problemes mentals? O encara més: per quin motiu ens hem d'ocupar "d'algú"?

Jo no ho sé. Pel que fa a mi, suposo que (barrejat amb el tema dels valors i de les herències) al llarg de la vida he anat fent allò que en cada moment o etapa m'era més fàcil fer (materialment, emocionalment o ideològicament). Així de senzill. O dit d'una altra manera: crec que a mi el que realment m'hauria costat hauria sigut fer les coses diferent de com les he anat fent.

Quan penso en l'Elisabet i en la meva implicació en la seva vida m'agrada tenir present tot el que acabo d'exposar. Aquesta part d'atzar. Dic ella, l'Elisabet, perquè el fil conductor o excusa d'aquest relat és ella, però l'explicació val igual per a qualsevol altra relació meva amb qui sigui. I de manera més concreta, per a aquest tipus de relacions podríem dir que "asimètriques", en les que un, suposadament, és qui aporta, i l'altre és el receptor (del que sigui). 

Dic suposadament perquè després tot plegat no és tan clar. Si més no en el meu cas. Perquè pel que fa a aquest tipus de relacions en principi asimètriques sovint tinc la sensació "de ser jo també receptor". De vegades fins i tot "quantitativament" més que l'altre, sigui allò rebut de la mateixa o una altra naturalesa. I no és una frase per quedar bé, de compromís. En absolut.

De manera que en aquestes implicacions o relacions hi ha una doble recompensa: allò que l'altre t'aporta, afegit a la satisfacció de sentir que estàs aportant alguna cosa a algú. 

D'altra banda, suposo que aquest és l'escenari ideal: jugar junts, i que tots ens beneficiem del joc, de la relació. I llavors ja no importa ni que els beneficis siguin del mateix tipus per a l'un i l'altre, ni que el joc s'activi per interessos personals, cadascú els seus. Perquè el resultat és un guany per a tothom.

--
(1) Educar en el asombro. Plataforma Editorial, 2012 (p. 64)