Quan la Lívia, la germana de l'Elisabet, va recollir les coses que l'Elisabet tenia encara a casa de la mare (quan van haver de buidar el pis), entre els llibres hi va trobar aquest: "Antipsiquatria, una lógica de la esquizofrenia", de Christian Delacampagne. (1)
El llibre exposa aquesta idea (no és una cita textual, és un resum del contingut):
"La psiquiatria ha creat les anomenades malalties mentals, que abans no existien; aquesta creació està vinculada a l'emergència del capitalisme. Els anomenats bojos són persones amb una visió superior i crítica de la realitat, cosa que la societat no tolera, i per això els tanca. El que s'etiqueta com a al.lucinacions psicòtiques són estats més elevats de la consciència. No existeixen les malalties mentals, només existeixen malalties socials. Etc."
El llibre està farcit de referències a Ronald Laing i David Cooper ("els pares de l'antipsiquiatria"), i a la bibliografia només hi ha les obres d'aquests dos autors (publicades uns anys abans, durant la dècada dels 60). Pel llibre també hi desfilen les cites o referències a autors de tota mena, Niettzsche, Marcuse, Marx, Sartre, Husserl, Heidegger, Freud, Lacan, W. Reich, Durkheim, Foucault, Buda, Tolstoi, Alan Watts, Kahlil Gibran, A.S. Neill... (esmento aquests perquè són els que em venen ara al cap, però són molts més, i d'allò més heterogenis).
L'Elisabet es va comprar el llibre el mateix any de la seva publicació (ho va anotar a la primera pàgina), quan ja era evident que ella tenia problemes mentals severs, llavors potser emmascarats per l'abús d'amfetamines.
La pregunta que un es pot fer és aquesta: en aquelles circumstàncies, el llibre a ella li podia ser d'alguna ajuda?
Segurament no, més aviat al contrari. Perquè una persona amb problemes mentals el primer repte que ha de superar és el de l'acceptació dels problemes que té, i no està clar que ella hagués arribat a aquest punt (de fet, quan es va comprar el llibre seguia consumint estimulants, fos o no conscient de com li complicaven la vida, aquells consums).
En aquests casos, un cop assumits els problemes mentals i de consums (si és que s'arriben a assumir, no sempre és així), llavors, només llavors, és quan es poden començar a buscar les maneres d'intentar solucionar aquests problemes, lligats els uns amb els altres (patologia mental i addiccions). Buscar la forma de solucionar-los o la manera de limitar-ne les seves dimensions i els seus efectes. I si no es poden solucionar i es cronifiquen, com a mínim anar fent el difícil aprenentatge de conviure-hi. I això, ho reitero, en casos com el de l'Elisabet, passa forçosament per eliminar primer els consums. És una condició prèvia imprescindible.
Ella no havia arribat a aquest punt, ni de bon tros; de fet, potser no hi va arribar fins bastant al final de la seva vida, ja bastant gran. Quan era jove, quan es va comprar el llibre, les idees de l'antipsiquiatria, sobretot les més extremes, les que "desresponsabilitzaven" la persona afectada en la mesura que tota la responsabilitat s'atribuïa "a la societat malalta i opressora", difícilment podien ajudar l'Elisabet a endreçar la seva vida. Al contrari, més aviat li devien alimentar la confusió. (2)
No pretenc fer cap crítica global dels plantejaments del moviment anomenat "antipsiquiàtric" (del qual crec que hi ha coses aprofitables). Si de cas, ja parlaré d'aquest tema en un altre moment. Ara només em referia a l'eventual utilitat per a l'Elisabet "d'aquell llibre concret", "llegit en aquell moment concret".
(1) Editorial Madrágora, Barcelona, 1975. "El boig no és algú que ha perdut la raó, és algú que ho ha perdut tot excepte la raó"; aquesta cita de G.K. Chesterton també surt al llibre (desconec si és certa, i en cas de ser-ho, ignoro si està o no descontextualitzada, igual correspon a algun personatge d'alguna de les seves novel.les...). Sigui com sigui, crec, això sí, que aquesta cita també resumeix força bé el plantejament del llibre.
(2) L'altre aspecte controvertit, relacionat amb l'anterior, és la negació de cap component biològic en les "grans malalties mentals", com ara l'esquizofrènia, cosa que, sobretot avui, hi ha poca gent que gosi qüestionar. Un altra història, és clar, és l'abús que després es pugui fer d'aquesta constatació, un ús-abús moltes vegades en contra "de la millor vida possible" de les persones afectades per aquestes malalties.