Vaig a veure un conegut a la planta de psiquiatria d'un hospital, i també hi trobo la Carmen. A la Carmen la conec de la residència de l'Elisabet; ara l'han traslladat aquí perquè l'han d'operar d'un càncer de pit: quan li han de fer les proves prèvies, la duen a la planta que toca, i després torna a la secció de psiquiatria. Quan l'hagin operat l'enviaran una altra vegada a la residència.
La Carmen és una dona molt deteriorada, amb una xerrameca repetitiva sense solta ni volta. A més, quan et parla s'abalança molt cap a tu, amb els ulls esbatanats i mirant-te fixament, i llavors la seva invasiva proximitat es fa bastant incòmoda.
A sobre, ara té una pinta molt pitjor, una pinta que impressiona, esperpèntica i que gairebé fa por, amb uns quants esparadraps i gases repartits per la cara i els braços, suposo que a causa dels mals que es fa ella mateixa, quan s'autolesiona.
Deu tenir uns cinquanta anys. La seva cara i el seu cos no són gens atractius, tota ella està deformada, físicament desmanegada. I a més, va deixada, mal vestida. La vida de la Carmen és una vida ben desgraciada, perquè a més de la malaltia, al ser com és, els altres malalts de la residència, i els d'ara a l'hospital, en general l'eviten. I és normal, perquè es fa molt pesada, i la seva proximitat incòmoda, sobretot quan s'esvera.
La seva xerrameca, sobretot quan és de contingut agressiu, és molt impressionant, perquè a més, de vegades, l'acompanya amb uns crits encara més impressionants. Uns descontrols que segons com fins i tot t'espanten, sobretot si no saps "que allò és normal", que de vegades la Carmen és així, té aquestes reaccions...
És fàcil imaginar el futur de la Carmen: com a malalta mental crònica greu, anirà sumant dies, tots iguals. Viurà sempre a la residència psiquiàtrica on viu (o a una altra de semblant), fins al dia que es mori.
Tenir present la Carmen és una altra manera de tenir present l'Elisabet, les dificultats de la seva vida. És obvi que viure en un ambient en el qual hi ha persones com la Carmen, o encara més complicades o conflictives, amb les quals hi has de conviure les vint-i-quatre hores del dia, no és gens fàcil: és una cosa que no voldríem cap de les persones que tenim la sort de no haver de viure en una residència psiquiàtrica.
És a dir, que no voldríem les persones que tenim la sort "de poder viure en llibertat".