Afilerades contra la paret, una rastellera de cadires. Asseguts a cada una, de cara al sol, homes i dones. De diferents edats. Quiets. Tots amb la mirada absent, perduda. Les hores passen lentes, els dies passen lents, els anys. L'únic al.licient és fumar, o menjar alguna gormanderia. Els que poden ho fan. Els que no tenen provisions, de tant en tant en pidolen als altres. Uns intents sovint infructuosos.
D'altra banda, aquests són els que estan més bé. Si més no aprofiten que fa bo per estar una estona a l'aire lliure. A dins, a la sala de baix, en un ambient irrespirable a causa del fum i la manca de ventilació, hi ha els més grans, els més deteriorats, també tot el dia sense fer res. Sentint el soroll de la tele que ningú mira. L'ambient encara és més trist, desolador, que al pati.
En qualsevol cas, estiguin al pati o a la sala, la residència és "un magatzem de persones malaltes mentals". Persones sense autonomia, incapaces de governar-se pel seu compte. A causa de les seves limitacions, i a causa de la falta de suport per superar, poc o molt, algunes d'aquestes limitacions. És un peix que es mossega la cua. El resultat és aquest: que estan apartades de la societat, aparcades en aquest "no lloc". De manera definitiva.
Al pati, la Susi, asseguda a una de les cadires, mirant allí enllà, amb la mirada perduda, a poc a poc va rosegant una barra de torró. Amb lentitud, la va engolint. És una dona jove, baixeta, grassa. L'Antonio, assegut al seu costat, un home que deu rondar els seixanta anys, té la mirada clavada al torró, i cada vegada segueix la trajectòria de la mà de la Susi fins a la boca. L'Antonio té una mirada i un posat com els d'un gos alhora submís i anhelant.
A la Susi li cau a terra un tros de torró i no fa cap gest per a recollir-lo. L'Antonio segueix quiet, ara encara més decantat cap a la banda de la Susi, contemplant fixament aquell bocí de torró caigut i ara una mica esmicolat. Quan L'Antonio veu que ella decididament no s'ajup, sense dir res, amb lentitud s'agenolla, al seu davant, i va recollint els bocins. Amb devoció, com si estigués combregant amb cada bocí que es posa a la boca.
Ella segueix mastegant i mirant l'horitzó; l'ignora, com si no existís. Ell, gairebé fregant-li les cames, amb el cap cot, segueix recollint les engrunes i menjant-se-les a poc a poc.
De vegades l'Elisabet ens explica coses de la Susi. Té amb ella una relació ambivalent, de vegades amistosa, i altres vegades una mica o molt complicada. A la residència, les possibilitats d'escollir amb qui et relaciones són limitades, "hi ha el que hi ha".
La Lívia, l'Elisabet i jo estem asseguts a l'altra banda del pati, de cara a la Susi i l'Antonio. Avui l'Elisabet no tenia permís per sortir, i per això hem quedat amb ella a la residència. Normalment, quan no té permís per sortir és perquè s'ha ficat en algun embolic, i llavors li treuen el permís fins que es torna a estabilitzar, o fins que passen els dies de "penalització".
Quan no la deixen sortir, en general ho accepta, sense queixar-se massa. I alguna vegada, fins i tot ha sigut ella mateixa qui li ha dit al psiquiatre, amb el qual hi té molta confiança, que és millor que no surti durant uns dies, perquè se sent massa neguitosa i inestable.