El recordatori

Vas tenir una vida molt difícil,

però malgrat tot,

vas conservar les ganes de viure,

i les ganes de riure.

I d'aquesta manera

ens agradarà recordar-te,

decidida, valenta, lluitadora.

Amb el teu somriure entranyable,

de vegades també una mica trapella.

Eres així, i per això et feies estimar.

El text anterior és del recordatori de l'Elisabet. Quan al tanatori a la Lívia, la seva germana, li van ensenyar un mostrari amb diferents textos, no n'hi va agradar cap, i vam decidir (jo l'acompanyava) que era millor fer-ne un de més personal.

El que diu aquest petit text és veritat, i alhora no ho és. És mitja veritat, perquè la frase inicial és "una frase contenidor", i sense conèixer el seu contingut, els detalls, la seva profunditat, és difícil fer-se una idea de l'abast de les diferents dificultats de la vida de l'Elisabet. De fet, és impossible.

Al llarg dels anys, de mica en mica, amb comptagotes, l'Elisabet m'havia permès conèixer una part del seu món interior, un món de vegades molt conflictiu, fins i tot  terrible, amb episodis psicòtics de diferents intensitats, i amb paranoies i pors recurrents. I alhora, tot barrejat amb les seves creences religioses, a partir de les quals també s'hi afegien absurds escrúpols i culpabilitats. Tenia uns sentiments i creences religiosos que, alhora que d'una banda la salvaven i la consolaven (de manera indiscutible), d'una altra banda també l'omplien de temor i d'angoixes (també de manera indiscutible).

Sense saber res de les parts fosques del món interior de l'Elisabet, o sabent-ne només "els titulars", i per tant ignorant la foscor que de vegades s'apoderava d'ella (amb sentiments de vegades caòtics, o literalment terrorífics), sense conèixer aquests detalls, estant només al cas dels aspectes més externs i coneguts, ja era fàcil adonar-se que la seva vida era i havia sigut sempre difícil: consum d'amfetamines des d'abans dels vint anys, intents de suïcidi, el pas per diferents unitats d'aguts, compres compulsives d'estimulants a les farmàcies, l'inici de l'etapa de les residències psiquiàtriques, la primera, la segona, la tercera, la quarta, munts de medicaments, munts defectes secundaris... 

Ingressada les primeres vegades a la força, amb el pas dels anys els ingressos ja eren a mitges: contra la seva voluntat, i alhora amb el seu consentiment... o amb la seva claudicació, mig conscient ella (potser de manera intermitent), que les alternatives que imaginava, allò que desitjava, eren potser fantasies seves, poc viables. 

La seva vida a les residències la vivia amb una sensació d'empresonament inevitable, i el cas és que el seu descontentament tenia una raonable part de raó: sens dubte no estava capacitada per dur una vida del tot independent, però sí que ho estava per a poder-se integrar, per exemple, en un pis compartit i amb algun grau de supervisió, és a dir, en una mena de residència en miniatura, també tutelada, però més familiar i amb un grau de llibertat més gran. El que passa és que aquest tipus d'alternatives, més adequades per a les persones com l'Elisabet, lamentablement escassegen, quan és que existeixen. Però aquest ja és un altre tema, de manera que, tot i la seva gran importància, avui l'aparco.

De vegades amb ella parlàvem (tal com he dit, amb comptagotes, aprofitant les escletxes que algun dia potser ella obria), dels seus pensaments o sensacions distorsionats, i llavors el que es tractava era d'intentar ajudar-la a diferenciar allò que era distorsió, d'allò que era real. Amb un únic objectiu, és clar: procurar reduir el seu grau de sofriment. 

Per això he dit, i ho repeteixo, que la frase "va tenir una vida molt difícil" és limitada, insuficient. Una altra cosa, és clar, és que en un recordatori no hi caben totes aquestes explicacions. I si hi cabessin, potser no seria tampoc el lloc indicat, perquè en general en aquests casos preferim explicacions menys doloroses, no tan dramàtiques. Preferim resums com el del recordatori, explicacions més convencionals, que si de cas ressaltin la part més positiva o optimista, en definitiva, més assimilable (i si es fa alguna referència a eventuals problemes, és millor que sigui només de passada i de manera ben breu).

Des que vaig conèixer l'Elisabet, fa uns deu anys, de mica en mica havíem anat construint una relació bonica, entranyable, amb diferents complicitats. I puc assegurar que les parts del petit text que fan referència a la seva actitud lluitadora i valenta reflecteixen perfectament aquest aspecte del tot real de la seva vida. Per això també era fàcil relacionar-s'hi, i estimar-la.

Ara la trobaré a faltar. A ella, la seva part lluminosa, simpàtica i valenta, les converses en general plenes de bromes i riures, i els cafès que cada setmana compartíem, junt amb la Lívia... Trobaré a faltar tot això. Si a ella aquests últims anys li va servir la meva companyia, a mi també em va servir molt la seva.  

D'altra banda, aquesta enyorança d'ara, amable, melangiosa, no farà que m'oblidi (perquè no vull oblidar-me'n, perquè considero que seria una deslleialtat que me n'oblidés), de tot el que he explicat.