Fa quatre dies van començar les trenta misses gregorianes per a l'Elisabet. No és que ella les hagués demanat, però tenint en compte els seus sentiments religiosos, i la seva por al purgatori i a l'infern, semblava obligat encarregar-les, ja que la utilitat d'aquestes misses, segons la tradició de l'Església, resideix precisament en què contribueixen a escurçar l'estada de l'ànima al purgatori: gràcies a les misses, l'ànima pot arribar més aviat al cel.
Encarregar-les era també una manera de compensar una mica la limitada atenció espiritual que l'Elisabet va tenir els últims dies i setmanes de la seva vida. En aquest cas, no perquè no s'intentés aconseguir aquest acompanyament (potser no de la manera més encertada, a causa de la falta de pràctica), sinó sobretot per les dificultats que hi havia per aconseguir-lo. Fonamentalment (no ho dubto), a causa de la falta de capellans disponibles: com que cada vegada n'hi ha menys, suposo que els és difícil atendre bé tots casos que se'ls presenten.
L'altre dia em vaig referir al fet que, de vegades, algunes poques vegades, amb l'Elisabet parlàvem del seu món interior, un món interior en alguns moments ple de greus distorsions, de vivències psicòtiques o paranoiques. Sempre amenaçadores, d'una manera més o menys intensa, però mai de continguts amables. És l'habitual: la psicosi i la paranoia, com a norma, no són amables, sinó invasives, desagradables, de vegades terrorífiques.
De vegades també parlàvem (també ho vaig apuntar l'altre dia, però no m'hi vaig estendre), del seu món religiós. Quan el tema era aquest, llavors el que s'esqueia era intentar tranquil.litzar-la, reforçar els aspectes positius de les seves creences: la presència del seu Déu protector i amorós, de la Mare de Déu, compassiva i intercessora, dels sants (per exemple, tenia una especial devoció per Sant Francesc).
Alhora, també era necessari, també tocava, intentar treure importància a tot allò que a ella la inquietava del seu món religiós, que li feia por, i que li havien inculcat des de petita: tot això de les culpabilitats, els pecats, les penes, l'infern...
Pobra Elisabet, com si no hi hagués prou flames, sofre i sofriment, en la seva vida de cada dia... A sobre, havia de conviure també amb totes aquestes pors. No ho sé, vull pensar que en aquesta lluita en el seu interior entre Déu i el Dimoni, potser predominava la protecció i la benvolença del primer, tot i que alhora penso que, en els pitjors moments de bogeria i extraviament interior, era el món inquietant dels pecats i els dimonis, el que se li feia més present.