Si tens problemes de restrenyiment, en part heretats (també afecten altres persones de la teva família), i després resulta que et passes la vida prenent-te medicaments els efectes secundaris dels quals provoquen encara més restrenyiment, el resultat és previsible: un desastre.
En el cas de l'Elisabet, davant la impossibilitat de trobar un equilibri pel que fa a aquest tema, el resultat va ser, com a norma, dies seguits sense anar mai de ventre, que s'acabaven quan al final es prenia algun laxant fort, o dos, o tres. Perquè si no, hauria rebentat. I perquè a més, a causa del restrenyiment, es trobava fatal; com més dies s'allargava, pitjor. A més de la panxa, llavors també li feia mal el cap, es marejava, se sentia esgotada...
No s'acabava aquí. Quan arribava l'obligada etapa dels laxants forts (de més suaus se'n prenia sempre), com que els seus efectes, a partir de quan se'ls prenia, de vegades podien demorar-se un dia, o dos, o ves a saber, li podia passar que el primer avís de l'inici del dessembussament arribés de manera del tot imprevista, incontrolada i fulminant. Sense que pogués fer-hi res. Potser quan estava en el lloc més inoportú, al mig del carrer, o a una botiga. I llavors havia de tornar cap a casa, a la residència, com podia, bruta, avergonyida.
Com que això li havia passat més d'una vegada, a més de l'horror i la humiliació del moment, el resultat era que ja tenia aquesta por incorporada: Li tornaria a passar? Quan?
Per això de tant en tant repeteixo que la vida de l'Elisabet va ser molt difícil. Vas sumant dificultats, i la llista es va allargant...