Crec que qui primer em va parlar de la tia monja de la Lívia i l'Elisabet va ser l'Elisabet. Recordo que alguna vegada l'Elisabet m'havia explicat que, quan va estar ingressada al Frenopàtic, la tia Mercè l'anava a veure cada setmana, i li portava llibres de contingut religiós, a banda d'alguna estampa.
Aquell ingrés va ser un més dels diferents ingressos que, durant uns anys, es van anar repetint, a conseqüència de les diferents crisis de l'Elisabet, que feien que acabés ingressada de vegades en un hospital i de vegades en un altre. De fet, la llista de tots els hospitals pels quals va passar seria bastant extensa. Pel que fa a aquesta etapa en concret del Frenopàtic, es veu que no va ser gaire llarga.
Tant si la tia l'anava a veure amb un propòsit religiós, com si hi anava principalment com a tia i per l'afecte que sentia per l'Elisabet, o per les dues coses alhora, el cas és que hi anava. I això l'Elisabet ho valorava. A més, a l'Elisabet, aquells llibres, potser amb vides de sants, també li agradaven, perquè era una noia creient, de manera que aquelles hagiografies li feien companyia. Quan molts anys més tard jo vaig conèixer l'Elisabet, aquell món religiós seguia sent el seu (un món curiós, infantil, ple de contradiccions i distorsions...). De fet, ja gran, de vegades fins i tot tenia la fantasia de fer-se monja ella, de tant en tant ho deia.
Pel que fa a aquesta tia monja, havia començat la seva vida religiosa de manera curiosa. Era una bona violinista, i als vint anys ja tocava en una orquestra. Tothom donava per fet que seguiria per aquest camí, però llavors, de manera inesperada, va dir que es volia fer monja. Els seus pares s'ho van agafar molt malament, s'hi van oposar, i a causa d'aquesta oposició, ella va tirar pel dret: un dia va deixar una nota damunt del seu llit i es va escapar. Llavors, amb vint anys encara s'era menor d'edat, i a més, encara que ja es fos major d'edat (no sé si era als vint-i-un, o vint-i-dos, o els que fossin), les noies fins als vint-i-cinc no podien marxar de casa sense autorització paterna, llevat que fos per casar-se o fer-se monja.
Es va fer monja de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Llavors aquestes monges encara anaven amb aquelles còfies amb unes "ales" immenses, una cosa que cridava molt l'atenció. Ella va anar amb aquell hàbit fins que la seva orde va abandonar aquell model de còfia i va simplificar el vestuari.
Eren unes monges que feien una vida molt austera, fins al punt que més aviat passaven gana (a la frugalitat dels costums de l'orde, s'hi afegia la precarietat de la postguerra). Quan la tia Mercè, de tant en tant, anava a dinar a casa de la seva germana (la mare de la Lívia i l'Elisabet), se la veia contenta, de poder menjar una mica bé i sense quedar-se amb gana.
Al fer-se monja es va acabar el violí, i a partir de llavors es va dedicar a fer de professora en una escola per a noies sense recursos, amb les que també muntava obres de teatre, a la representació de les quals de vegades hi anaven la Lívia i l'Elisabet. Una característica d'aquelles monges era (segueix sent) la seva dedicació al treball social, en un àmbit o un altre.
Ara torno al Frenopàtic, per explicar-ne una curiositat. Resulta que jo tinc el record que, de ben peti, hi vaig estar com a mínim una vegada. L'única possibilitat, és clar, és que els meus pares, o un d'ells, i m'hi duguessin, m'imagino que per anar a veure ells algú. Però és un record mínim, només aquesta paraula estranya, "Frenopàtic", i unes imatges del lloc, sobretot dels jardins, i també dels edificis per fora.
Tenia aquest record de quan era petit. Però la certesa que hi havia hagut un lloc anomenat Frenopàtic, i la seva ubicació, a Les Corts, això no va arribar fins potser quaranta-cinc anys després, quan l'Elisabet me'n va parlar. Llavors, vaig buscar-ne informació, i quan vaig trobar fotos dels jardins i els edificis del Frenopàtic, aquelles imatges van encaixar amb els meus records de quan era petit.
Per descomptat, això no demostra en absolut que jo hi hagués estat. És un record potser inventat? Crec que no, però no ho sé (no puc descartar que sigui una trampa de la meva memòria, perquè sé que a les memòries els agrada fer-nos males passades).
Si és cert que realment hi vaig estar, en aquest cas seria la primera visita meva a un centre de salut mental. La primera de les moltes que, després, al llarg de dècades, he anat fent a diferents centres, per veure diferents persones, i que han anat determinant una part important de la meva vida.