"La salud mental, la locura, no se puede atajar y resolver totalmente, también tenemos que aprender a convivir con ella y aceptar que está ahí." Mar García Puig (El Periódico, 1/4/2022)
Al graó de l'entrada d'una botiga tancada hi ha dos homes i una dona asseguts. Per l'expressió de la cara, pel fet d'estar asseguts aquí, i una mica també per com van vestits, és fàcil deduir, sobretot per a algú del barri, que viuen a la residència per a persones amb problemes mentals que hi ha a la vora, que a més és l'última residència en què va viure l'Elisabet.Quan de tant en tant passo per aquests carrers i veig escenes com aquesta, penso que quina sort, que aquestes persones puguin estar així al carrer, en lloc d'estar tancades. Una altra cosa és la reivindicació de més activitats per a aquestes persones, de més hores ocupades; però quan pel motiu que sigui les tenen desocupades, està molt bé, que tinguin aquesta llibertat, ja que així la seva vida s'assembla més a la de les persones considerades "normals".
De vegades, aquest tipus d'escenes em recorden una reunió de just abans de l'inici de la pandèmia: una reunió de familiars de persones ingressades en aquesta mateixa residència (de les tres persones del carrer, dues les recordo de quan hi era l'Elisabet)
A la reunió hi vam anar la Lívia i jo; érem poca gent, potser mitja dotzena de persones. I algunes, com nosaltres, hi havíem anat juntes, de manera que en total hi érem com a familiars de potser només sis persones ingressades. Tenint en compte que a la residència hi vivien ara no recordo si al voltant de quaranta o cinquanta persones, doncs érem pocs familiars. Aquesta poca assistència no era tampoc una sorpresa, ja que encaixava amb la poca circulació de familiars que veiem per la residència els dies que hi passàvem. Dic poca, i la veritat és que no recordo haver coincidit mai amb cap familiar, els dies que hi havíem anat.
Dels que estàvem a la reunió, un actuava com a representant dels familiars, una figura que formava part de l'organigrama de la residència (era la primera reunió a la qual nosaltres hi anàvem, i vam entendre que en alguna reunió anterior s'havia acordat que fos ell). La seva funció consistia en recollir les opinions de la gent i, després, fer-les arribar a la direcció de la residència. A les anteriors residències ni tan sols existien, les reunions de familiars, de manera que la possibilitat de poder fer algun suggeriment o queixa "de forma col.lectiva" ja no era possible.
Aquesta persona va començar a fer una exposició de diferents aspectes del funcionament de la residència. De seguida ens va sobtar que, tot el que deia, eren crítiques. Mentrestant, la gent callava. Nosaltres, la Lívia i jo, també, sobretot perquè érem nous i estàvem a l'expectativa (a l'Elisabet feia poc que l'havien traslladat a aquella residència). Després de diferents queixes sobre diferents temes, llavors va dir que els residents de vegades te'ls podies trobar al carrer "asseguts a qualsevol lloc", i que a més sovint no anaven prou endreçats, que donaven una mala imatge... Deia això, i algú li donava la raó, i algú altre no deia res però movia el cap de manera afirmativa.
Llavors a mi se'm va acabar la paciència. Vaig demanar la paraula i vaig dir que no hi estava d'acord. Que nosaltres érem nous, però que estàvem molt contents del funcionament en general de la residència, i que una de les coses que ens semblava una meravella era precisament aquesta, la llibertat que tenien els residents per sortir al carrer. I que si quan estaven al carrer, a causa de com anaven vestits, o de com es movien, o perquè seien aquí o allà, la gent s'adonava que eren malalts mentals, quin problema hi havia? No era això, el que eren? Seria millor tenir-los amagats? ¿O que quan sortissin anessin sempre com nens petits, acompanyats d'una monitora, que supervisés en tot moment el seu comportament? Aquest hauria de ser l'objectiu?
Vaig afegir que, de llocs així, més controlats i rígids, era precisament d'on venia l'Elisabet, i que per això nosaltres, i per descomptat ella, l'Elisabet, valoràvem molt que aquesta residència funciones d'una manera més normal i oberta. És a dir, tractant les persones ingressades d'una manera més semblant a com es tractaria qualsevol persona considerada "normal".
Després de fer aquesta rèplica o explicació, algunes persones em van donar la raó. I en part això també em va entristir. Perquè quan primer havia parlat l'altre, els havia semblat bé, i quan llavors havia parlat jo, la raó llavors me la donaven a mi. Com si no tinguessin gaire criteri, ni estiguessin gaire al cas del funcionament de la residència.
Per sort, el representant de les famílies no va fer cap comentari sobre el que jo havia dit, i ja no recordo com va anar la resta de la reunió, si es va allargar encara una mica o què va passar.
--
Del que va suposar per a l'Elisabet el canvi a aquesta residència, alguna vegada ja n'havia parlat.-Després de 25 anys, el miracle / 21 de gen. 2020:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2020/01/despres-de-25-anys-el-miracle.html
-La porta oberta / 5 de set. 2022:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2022/09/la-porta-oberta.html
I un exemple del funcionament de la residència anterior:
-Volem sortir / 30 de nov. 2017:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2017/11/volem-sortir.html