"Para quienes convivimos con enfermedades mentales graves el mundo está lleno de jaulas en las que pueden encerrarnos." Esmé Weijun Wang (1)
Fa més d'un any que va morir l'Elisabet. Passo pel davant de la seva última residència, i veig que la porta del carrer està ben oberta, i no de manera accidental, perquè hi ha posada una falca per evitar que es tanqui.
Són quarts de vuit de la tarda, l'hora de sopar. Com que el menjador està a la planta baixa, suposo que han deixat la porta del carrer oberta perquè passi una mica d'aire; ha sigut un dia de molta calor i, a aquesta hora, encara en fa.
Per ganes, entraria a la residència i saludaria qui hi trobés, la porta oberta sembla que m'hi convida, però sé que no toca, i no ho faig. Ara l'Elisabet ja no hi és.
Em quedo una estona a la vorera de l'altra banda del carrer, de cara a l'entrada de la residència. Deixo que els pensaments i sentiments vinculats a aquest lloc i a l'Elisabet m'embolcallin. M'agraden aquesta mena de moments.
I m'agrada, sobretot, això, veure la porta oberta. És tota una declaració d'intencions. Un canvi radical en relació amb les tres residències per les quals havia passat abans l'Elisabet, "residències de portes tancades".
La porta oberta no només permetia que l'Elisabet pogués sortir quan volia (dins de l'horari de sortides, molt ampli), sinó que també permetia que, si nosaltres volíem, hi poguéssim entrar, sense trucar. Amb la Lívia hi havíem entrat moltes vegades, i jo sol també; m'agradava, quan passava a la vora de la residència. Era una altra manera "de conèixer l'Elisabet", la seva vida, veient els espais en els quals es movia, amb la gent que convivia, altres residents i monitores...
Per exemple, m'agradava veure la seva habitació, saber amb qui la compartia, com estava organitzada... A les anteriors residències, de vegades amb la Lívia hi entràvem, però només a una zona restringida. Li pregunto a la Lívia si havia anat alguna vegada a l'habitació de l'Elisabet de les altres residències, i em diu que només una vegada. Només una durant més de vint anys, i perquè aquella vegada l'Elisabet estava malalta.
És tan estrany, tot plegat... Ho és tant que, és clar, després no ens hauria de sorprendre "la sensació d'estranyesa" (i de frustració, i de tristesa), de les persones que viuen en aquests llocs, en aquests mons paral.lels, segregats...
(1) Todas las esquizofrenias. Sexto Piso, 2022 (p. 131)