"Una paratopía no es sino una ubicación paradójica, un lugar que el sujeto no siente como propio, al que no le vincula ningún sentimiento de pertenencia, un lugar 'imposible' en el que no debe ni tiene por qué estar. Esta impresión paratópica puede rastrearse en los escritos de los y las pacientes [del psiquiátrico] de Leganés: 'este no es mi sitio'; 'yo no tendría que estar aquí'; 'me dijiste que saldría de esta casa'; 'sácame pronto' (...) No parece desencaminado identificar el asilo (...) como un recinto en el que a este sentimiento de no pertenencia se le añade la negación de la identidad, el lenguaje no compartido, la soledad, el silencio y, en suma, la alienación." Rafael Huertas (1)
Ja vaig explicar que després de morir la mare, al buidar el pis familiar, la Lívia va preguntar a l'Elisabet si volia conservar les llibretes que hi tenia. Com que l'Elisabet li va dir que li era igual, la Lívia va decidir guardar-les, per si algun dia l'Elisabet s'ho repensava.
Quan setze anys després va morir l'Elisabet, llavors, a aquelles llibretes la Lívia hi va afegir les noves llibretes, les que mentrestant havia anat escrivint l'Elisabet.
En cap moment l'Elisabet havia dit què volia que se'n fes, de les seves llibretes, el dia que ella morís. D'una banda, perquè no li agradava gens parlar de res que suposés imaginar que "ella havia de morir". I, d'una altra banda, perquè a causa d'aquesta mateixa evitació, era complicat fer-li preguntes directes d'aquest tipus.
D'una manera o una altra, de tot això (relatiu a la consevació i eventual ús, en general, dels papers que queden quan algú mor i, per tant, també en el cas concret de l'Elisabet), ja n'he parlat altres vegades. Ara, aquests dies, hi he tornat a pensar. El motiu: el llibre del qual està treta la cita inicial, que parla dels testimonis escrits que han quedat de persones que han passat per institucions psiquiàtriques: cartes, diaris, notes i, de vegades, també textos més ambiciosos, amb el propòsit explícit de ser compartits públicament.
Sigui quin sigui el tipus de text, Rafael Huertas explica en el seu llibre que són importants, per tal de poder tenir un relat "des del punt de vista dels internats", de la vida a dins d'una institució psiquiàtrica (com a contraposició o complement als relats institucionals). I també, "de la vida interior" d'aquestes persones, vistes individualment, com a contraposició a la suposada informació objectiva dels historials mèdics elaborats pels professionals.
Quan mor una persona sense haver dit què vol que es faci amb les seves coses després de la seva mort, ho ha de decidir algú. En el cas d'escrits personals hi ha dues opcions. Una, destruir-los, ja que no va manifestar cap voluntat explícita sobre el seu destí. L'altra, exactament pel mateix motiu, conservar-los. Per exemple, en un cas com el de l'Elisabet, per tal que puguin tenir una utilitat social, conscienciadora, de cara a poder explicar, acostar, fer entendre una mica, aquests mons interiors tan complicats, i tan plens de sofriment, de les persones com l'Elisabet. Unes persones de les quals en general en tenim imatges parcials, incompletes, desdibuixades. Superficials. Ja sigui "per la seva voluntat d'ocultació" (a causa de les seves inseguretats, pors, vergonyes, etc.), o a causa de la nostra opció "de no implicació" (o implicació restringida), en relació amb elles, mitjançant un grau de distanciament físic i emocional que ens pugui protegir "d'una proximitat i unes intensitats massa grans", que en definitiva ens fan por.
Després de la mort de l'Elisabet vaig llegir una part mínima de les seves llibretes. I aquesta part mínima va ser suficient per adonar-me que, "aquella Elisabet", la de les llibretes, era molt desconeguda. Se'n podien tenir alguns indicis, però "dels graus d'intensitats" dels seus malestars, ansietats, pors, distorsions, etc., crec que gairebé ningú no n'era conscient.
Entenc que hi hagi gent que en un cas així opti per la destrucció, per l'eliminació, la desaparició. Cadascú té els seus punts de vista i les seves motivacions, no pretenc fer aquí cap mena de judici, sinó només això, explicar "els meus punts de vista i motivacions". Els meus.
Potser aquestes llibretes de l'Elisabet no tindran mai cap utilitat, no ho sé. Però de moment, per a mi, saber que aquestes llibretes segueixen existint m'ajuda a seguir tenint present l'Elisabet. "Sencera", no només la versió com es mostrava quan ens trobàvem (en general, llavors, la seva millor versió), sinó també aquesta altra dimensió, íntima, no compartida. (2)
Acabaré amb una altra cita, d'un altre llibre també llegit aquests dies, que també em fa pensar en la vida de l'Elisabet:
"Algo no va bien... y luego va fatal. (...) vuelvo la cabeza y, en un único movimiento, me doy cuenta de que unos robots han sustituido a mis compañeros de trabajo; o miro de reojo a la mesa de la máquina de coser mientras va impregnándome, fina y gris como el hollín, la idea de que estoy muerta. Así como lo cuento he pasado a vivir en un estado delirante, y lo he seguido estando durante meses seguidos, que es lo mismo que atravesar una fina barrera a otro mundo que se tambalea, se pliega y se niega a lanzarme de vuelta, por muchas pastillas que engulla o lo mucho que me esfuerce por volver." Esmé Weijun Wang (3)
(1) Locuras en primera persona. Los Libros de la Catarata, 2020 (p. 68) Un dels molts testimonis que recull Rafael Huertas és el de l'escriptora Kate Millet ('Viaje al manicomio'), sobre l'experiencia dels seus ingresos a psiquiatrics (Estats Units, anys 70 i 80): "El mismo manicomio es una insensatez, una anomalía, un cautiverio aterrador, una privación irracional de todas las necesidades humanas; conservar la razón dentro de un lugar así supone una lucha abrumadora." (p. 124)
(2) La meva vinculació amb persones amb problemes de salut mental no es va acabar amb la mort de l'Elisabet. Continua, i aquestes llibretes seves, de moment conservades, accessibles (encara que potser no en torni a llegir res), en definitiva "existents", contribueixen també al manteniment d'aquestes vinculacions meves actuals.
(3) Todas las esquizofrenias. Sexto Piso, 2022 (p. 147)