Fa pipades d'una punta de cigarret que si no li crema els dits és perquè ja els té cremats. Als dits polze i índex de la mà dreta ja no hi deu tenir empremtes dactilars, de tan negres i dures com les té. I quan dic negres, vull dir això, negres com el carbó o el betum. I si dic dures, doncs això altre, com un cuiro vell i ressec.
El Ramón estava a la mateixa residència que l'Elisabet. Amb ella (i la resta de residents, perquè va ser un trasllat general), va anar a la següent residència. D'allí, a ell posteriorment el van traslladar a una altra residència, l'actual, uns dos anys abans que a l'Elisabet la traslladessin a l'última residència seva.
Passant d'un tema a l'altra, de cop el Ramón em diu: "L'Elisabet va morir el 9 de juliol de 2021". Em deixa parat, ho sap millor que jo. Com que la data és correcta, dono per bo que les altres dates que em dona també ho són: "El dia tal de tal any em van canviar de residència, avui fa tants anys, tants mesos i tants dies que hi sóc." I segueix amb més dates d'altres estades a altres residències.
-El que no se -afegeix- és de què va morir l'Elisabet.
-De càncer, d'un càncer de pulmó.
-De càncer? Tan ràpid, després de només uns mesos d'estar malalta? El meu pare va trigar sis anys, a morir: es va clavar un cop al pit, se li va fer un càncer, i al final es va morir. Jo tenia deu anys, ara en tinc setanta.
No m'estranya que no sabés que l'Elisabet havia mort a causa d'un càncer. A la residència de l'Elisabet no es deia, només es deia "que estava malalta". El Ramon, tot i estar ja en una altra residència, es va assabentar de la seva mort perquè, com que té molta llibertat per moure's, de vegades passa per les altres residències, a les hores de sortir al carrer, i llavors parla amb algú i s'assabenta de les novetats.
Una de les peculiaritats del Ramon és que du una dentadura postissa. Entre les dents de la dentadura, i les dues o tres seves que li queden, encara no fan la meitat de les dents. De fet, més que posada, la dentadura li balla per dins de la boca, sembla que en qualsevol moment se li pot escapar i caure. Malgrat aquest desgavell, se l'entén bastant bé, quan parla. O se l'entén "quan se l'entén", i altres vegades no...
Trobo el Ramón a última hora de la tarda, assegut a la terrassa d'un bar que està tancat. Em diu que al matí ha anat a l'anterior residència, a l'altra punta de la ciutat, i que ha parlat una mica amb l'Ana. Em diu que l'Ana de vegades li fa cas, i de vegades no.
L'Ana, durant uns anys va ser bastant amiga de l'Elisabet. Eren amigues de forma "una mica intermitent", perquè de vegades, potser per una fotesa, es distanciaven. I després reprenien una altra vegada la relació. De vegades aquests episodis tenien relació amb els alts i baixos de l'Ana, que alguns cops eren bastant acusats.
Li dic al Ramón que l'acompanyaré fins a la residència. Que així sabré on és, per si passo un altre dia per aquesta zona. Aleshores el Ramón s'aixeca de la terrassa del bar on l'he trobat assegut, fa un parell de passes, i veig que s'atura. Mira fixament cap a terra i, assenyalant amb el dit, em diu: "Mira quines burilles més bones!" I sí, n'hi ha un bon grapat, i efectivament són "burilles de ric", de cigarrets bastant desaprofitats. Li pregunto si recull burilles, i em diu que avui no, que avui té tabac, que ja s'ha fumat vint-i-set cigarrets.
Després, mentre passegem cal a la residència, m'assenyala primer un banc, i després un parterre al costat d'una palmera, i em diu que de vegades s'hi estira. I me l'imagino allí estirat, malgirbat, amb els seus setanta anys, amb les bosses de plàstic que sempre tragina, una o dues, sempre plenes de ves a saber què... És clar, del matí fins al vespre, ha de passar les hores d'alguna manera, i algunes se les passa així, fent migdiades o mandrejant a sota d'alguna ombra del carrer o d'algun parc.
Em diu que en una de les bosses aquesta vegada hi porta una ampolla de vi, que l'amagarà a la seva habitació, i fa un somriure divertit (suposo que beu poc, perquè mai l'havia vist borratxo, ni recordo que mai l'Elisabet hagués comentat alguna cosa d'aquest tema).
Com l'Elisabet, el Ramón té problemes de dents i dentadures. Com ella, es queixa dels pocs diners que pot disposar, diu que a la residència se n'hi queden molts. També com l'Elisabet (ella sobretot durant unes èpoques), té deutes, de vegades de 50 o 60 euros a final de mes. I es queixa del seu germà, que li supervisa l'economia (igual que l'Elisabet, que es queixava dels seus germans pel mateix motiu). Com l'Elisabet, el Ramón es queixa que, de vegades, el menjar de la residència no és bo, i llavors ell es compra menjar o altres coses al super. Com ella, parla dels mercadejos que fa a dins de la residència, aprofitant per exemple la desesperació d'algun company que s'ha quedat sense tabac (el Ramón és un bon negociant, l'Elisabet també ho era).
El Ramón és un supervivent, igual que ho era l'Elisabet. I com ella, malgrat les dificultats de la vida que li toca viure, encara és capaç de somriure. Queixes i somriures...