"Lo único que hace falta para empezar es un cuaderno y un bolígrafo (...) La ventaja del cuaderno y del lápiz es que siempre podemos llevarlos a mano, como ese amigo que siempre ama, escucha y comprende, que en definitiva, no es más que uno mismo." Reyes Adorna Castro (1)
Als "espais psiquiàtrics" (residències, centres de dia, plantes d'aguts dels hospitals, etc.), és fàcil trobar algunes persones que escriuen alguna cosa en una llibreta. Per a elles, la llibreta és com una mena de confident: tot allò que les neguiteja i que alhora consideren que no es pot dir, o que és millor no dir (pel motiu que sigui), la diuen d'aquesta manera (se les diuen elles mateixes, escrivint).
Per a aquestes persones, escriure d'una banda té la utilitat "d'ocupar el temps" (cosa ben necessària, en aquests "llocs psiquiàtrics", o "no llocs"). D'una altra banda, també és la possibilitat que, amb una mica de sort, el fet d'escriure pugui ajudar a ordenar una mica els pensaments i els sentiments complicats, dolorosos.
En el cas de l'Elisabet no sé quin era el grau d'utilitat, de les pàgines de les llibretes que anava omplint. La part d'ocupació del temps estava clara, però la funció d'ordenació mental i emocional, potser menys. A l'Elisabet, escriure l'ajudava a tenir una vida una mica més fàcil? O de vegades, el que escrivia, a causa del que escrivia, contribuïa a reforçar les seves obsessions, distorsions i malestars?
A partir del que vaig arribar a compartir i saber de l'Elisabet, considero que els seus pensaments i sentiments més negres, més desestabilitzadors (de vegades delirants o al.lucinatoris), no els compartia amb ningú. De vegades, poques, quan parlaves amb ella, et permetia conèixer, "et deixava veure", una punta, una part petita d'aquest món interior amenaçador, torturat, paranoic. Però passava ben poques vegades i, després, "tancava la porta", com si es sentís insegura, en perill, pel fet d'haver-la obert una mica.
Tancava aquesta porta imaginària de la mateixa manera que tancava la llibreta quan, després d'haver quedat amb ella a un bar, tu arribaves quan ella ja hi era i la trobaves escrivint. La tancava sempre, mai no ens va ensenyar res del que escrivia, i si li preguntaves què escrivia, contestava vaguetats.
No tenir l'oportunitat de poder compartir i confrontar amb algú el contingut d'aquest món interior complicat (pensat, sentit, i de vegades també escrit), crec que és una de les tragèdies més grans de les persones com l'Elisabet. Perquè si et toca viure això, i a sobre ho has de viure "absolutament sol", encara és més dur.
Quan una persona se sent malament el que voldria, és obvi, seria poder reduir el seu malestar. En aquests casos, com que som éssers socials, poder parlar (que hi hagi "un altre" que t'escolti), ajuda molt. Però aquest acompanyament no és fàcil. D'entrada, perquè la persona malalta mental pot no donar cap facilitat. I també, perquè als altres no ens és fàcil, moure'ns en aquest terreny. El resultat és que hi ha moltes persones amb problemes mentals aïllades "en aquests estats de malestar i solitud".
Obro l'armari on està guardada la maleta amb les llibretes de l'Elisabet, i quan veig la maleta penso aquestes coses... tantes llibretes, tanta solitud...
(1) Practicando la escritura terapéutica. Desclée De Brouwer, 2013 (p. 16, 17). Al mateix llibre, inclou aquesta cita d'Ángel González: "Escribir sobre uno mismo es una forma de explicarme, de poner en orden mi mundo, de reconocerme. (...) en ocasiones ha resultado ser un eficaz alivio de mis males."