"Déu va donar ales als àngels, i xocolata als humans." Dita popular.
Uns tres anys abans de morir ella, amb l'Elisabet vam fer una juguesca. No recordo exactament en què consistia, crec que estava relacionada amb la seva capacitat d'autocontenció en relació amb les compres compulsives de roba. El que sí que recordo és que vam quedar que, qui perdés, pagaria una convidada de xocolata desfeta amb xurros.
Va perdre ella, però una setmana per una cosa, una altra perquè no hi pensàvem, va anar passant el temps. Els mesos, els anys. I al final va morir sense que haguéssim pogut anar junts, amb ella i la Lívia, a menjar-nos la xocolata desfeta amb xurros de la juguesca.
Després de morir, amb la Lívia vam dir que allò havia quedat pendent, i que, per tant, encara que l'Elisabet ja no hi pogués ser, un dia nosaltres dos havíem d'anar a menjar-nos aquella xocolata desfeta pendent.
Després de parlar-ne molts cops, finalment, la setmana passada vam anar a la mateixa xocolateria on de vegades anava l'Elisabet (li quedava a la vora de la residència on estava quan vam fer la juguesca). I la Lívia i jo ens vam menjar ben contents les nostres tasses de xocolata desfeta, molt bona, i els nostres plats de xurros, sis xurros a cada plat, també molt bons.
Va ser un matí bonic; els dos vam estar contents, amb aquell bonic ritual. Això sí, ho vam viure de manera una mica diferent, perquè jo sóc una mica fresc, però a la Lívia, quan recorda l'Elisabet, sempre l'envaeix una boira de tristesa i, de vegades, fins i tot sembla que està a punt d'escapar-se-li alguna llàgrima.
("Les coses clares i la xocolata espessa": el títol d'aquesta recopilació de textos sobre l'Elisabet ve d'aquella juguesca, i si en lloc de xurros diu melindros és només perquè "xocolata i xurros" era un nom que llavors ja estava agafat. I perquè els melindros a l'Elisabet també li agradaven molt, igual que a la Lívia i a mi)