"Más bien sucede -y de esto también hemos de ser conscientes- que la aproximación es pérdida de seguridad, de tranquilidad y de dominio, y un especial regalo de inquietud." Josep M. Esquirol (1)
Quan amb la Lívia anàvem a veure l'Elisabet, normalment les visites eren bastant iguals, previsibles. Preníem un cafè en un bar, xerràvem una estona amb ella, potser anàvem junts a comprar alguna cosa que necessités... Després, ens acomiadàvem: nosaltres marxàvem cap a casa, i ella tornava a la residència, o es quedava tombant una estona més pel carrer, al seu aire, cosa que ja li agradava.
Potser estàvem amb ella dues hores, i eren fàcils de passar. Amb ella, jo sempre em sentia còmode, a gust.
Però, què hauria passat si, en lloc de les dues hores de visita, haguessin sigut quatre? I si les visites, en lloc d'un cop a la setmana, haguessin sigut diàries? I encara més: i si ella hagué hagut de viure amb nosaltres? Ho hauríem gestionat amb tanta facilitat i amb la mateixa bona predisposició?
Jo sé que no. Ho sabia llavors i ho sé ara, que "més Elisabet" m'hauria costat.
En les trobades amb amics o familiars, uns i altres en general sabem que, en cada cas, amb cada persona hi ha una durada, un temps, dintre del qual ens sentim còmodes. I també sabem que si s'allarga aquest temps, la trobada potser se'ns pot fer pesada (això val tant per a la durada de les trobades, com pel que fa a la seva freqüència). Potser no ho verbalitzem, però normalment en som conscients.
Ser conscients que això és així en general no ens fa sentir malament. Ho trobem normal: compartim amb l'altre un temps i, després, cadascú segueix amb les seves coses. Ara bé, aquesta tranquil.litat o naturalitat posterior és més complicada, quan el teu interlocutor és algú "amb algun tipus de dificultats". Perquè saps, quan el deixes, quan te'n separes, que llavors tu te'n vas "a la teva vida". I l'altre torna a quedar-se "amb la seva": una vida que potser saps que no és gens fàcil. I això et genera un neguit, incomoditat.
És a dir, hi ha hagut un parèntesi, l'estona de la trobada, del temps compartit, però el final del parèntesi, allò que suposa per a tu i per a l'altre aquest final, és diferent.
El que vull dir és el que ja he dit altres vegades: com a familiars d'una persona amb problemes mentals i ingressada en una residència, d'una banda la nostra dedicació a aquesta persona és limitada (i som nosaltres, no la persona ingressada, els que decidim el grau d'aquesta dedicació nostra limitada). I d'una altra banda, o a conseqüència del que acabo de dir, ja ens està bé "que hi hagi algú" que s'ocupi d'ella la resta del temps. És a dir, "la major part del temps", llevat de les excepcions de les visites, d'aquests petits parèntesis.
Això no em passava només amb l'Elisabet. Em passava també, i em passa, amb les altres persones "amb vides difícils" amb les quals em relaciono. Cap a elles tinc normalment els mateixos sentiments estranys, aquesta sensació que les trobades són parèntesis en la meva vida (uns parèntesis que jo acoto), passats els quals torno a la meva "normalitat fàcil", mentre que l'altra persona torna a la seva "normalitat peculiar", amb diferents graus de dificultats. Aquesta és la diferència amb les trobades amb persones "normals", de les quals, quan te'n separes, en principi ho fas des d'una posició d'igualtat.
Jo, si volgués, podria intentar inventar-me "una altra vida", si l'actual no m'agradés. En canvi, les persones ingressades no tenen aquesta possibilitat, perquè tenen una vida, un dia a dia, determinat per les decisions d'altres persones. A causa dels seus problemes mentals, al final ha sigut "altra gent", qui ha determinat les seves vides. Ja no tenen la llibertat d'intentar inventar-se, elles, una altra forma de vida. Ja no tenen "la llibertat d'invenció i de gestió" que, per exemple, jo tinc.
Si aquest és el cas d'algú a qui estimes, la consciència d'aquest fet et pesa inevitablement.
Per acabar. En relació amb el temps acotat de les visites, hi ha també un altre element important, en el cas concret de l'Elisabet. Perquè el cert és que quan ens trobàvem amb ella, de vegades era ella qui tenia interès per limitar el temps de la trobada. De vegades ho notaves, que ella se sentia inquieta, si s'allargaven les visites. Potser perquè volia anar a comprar-se alguna cosa, i volia anar-hi sola, pel motiu que fos. Potser també perquè, després de tants anys vivint en residències, tot i les limitacions o deficiències d'aquestes residències (i de les queixes que en tenia, i del seu somni, sempre viu, "de poder viure'n fora"), al capdavall les residències "eren casa seva".
Ara bé, aquest fet, que ella de vegades tingués ganes que s'acabés la trobada, a mi no em va servir mai per relativitzar tot el que he anat dient sobre aquest tema. En absolut.
(1) El respeto o la mirada atenta. Gedisa, 2006 (p. 61)