El concepte de família és elàstic i subjectiu. Per exemple, les persones que s'incorporen a una institució religiosa sovint s'hi refereixen com a la seva família. I també hi ha qui considera família seva alguna amistat molt consolidada.
El sentit de família, el sentiment de pertinença o lligam familiar, es pot concretar de diferents maneres. En el meu cas, després de la Lívia i el meu fill, durant els últims deu anys de vida de l'Elisabet ella va ser la persona "de la meva família" a qui em sentia més unit. Les trobades amb l'Elisabet eren regulars, i les converses telefòniques habituals, a partir que ella va tenir telèfon mòbil. Un dia li vaig començar a dir que era "la meva cunyada preferida". Li ho deia tant pel fet que a ella li agradava que li ho digués -s'enriolava quan li ho deia-, com pel fet que era veritat, que era la meva cunyada preferida. Quan li ho deia, llavors ella em tornava la floreta, i em deia que jo era el seu cunyat preferit. I jo li deia que era una fresca, que segur que ho deia a tots els cunyats, per tenir-los contents. I ella tornava a riure. Amb l'Elisabet de vegades rèiem molt. Però, per què l'Elisabet era la meva cunyada preferida? Per què m'hi sentia tan unit? La Lívia estava molt pendent de l'Elisabet, d'aquesta germana amb una vida tan complicada, i suposo que aquesta dedicació i preocupació de la Lívia, al compartir jo la vida amb ella, la vaig anar fent meva. M'agradava, acompanyar la Lívia en el seu acompanyament de l'Elisabet. Un acompanyament que, d'altra banda, no sempre era fàcil, i llavors encara tenia més sentit fer costat a la Lívia. De l'Elisabet m'atreia la barreja o superposició de les diferents maneres de ser d'ella: vulnerable, divertida, caòtica, canviant, entranyable, creient, supersticiosa... Diferents maneres o aspectes que, sumades, totes juntes, "eren ella", l'Elisabet. Sumades i, segons com, de vegades "restades". Perquè un dia l'Elisabet potser només era un conillet espantat, un altre dia potser sobretot una mostela múrria que volia aconseguir el que s'escaigués, un altre dia una mena de gosset que només pensava en menjar-se un caprici, un altre dia un pardal feliç, perquè estàvem els tres junts, amb la Lívia, i fèiem bromes... Segurament l'Elisabet era com tothom. Perquè en general, en lloc de "ser d'una peça", podem ser de diferents maneres, segons els dies, els humors... De diferents maneres "sumades o restades", en funció de la presència, absència o combinació, en cada moment o etapa, de les nostres diferents tendències, peculiaritats, fragilitats, il.lusions, etc. He parlat en passat del meu sentiment d'unió i complicitat amb l'Elisabet. Però segueix existint, encara que ella hagi mort. És igual que amb els meus pares: ja no hi són, però ells, com l'Elisabet, "hi segueixen sent", de manera quotidiana, en el món dels meus records i emocions.