"Acoger es lo que nos hace más humanos a todos, al que acoge y al acogido." Catherine L'Ecuyer (1)
Compassió, solidaritat, afecte, compromís... Si penso en el que he anat escrivint aquí (sobre l'Elisabet, o "amb l'excusa de l'Elisabet"), veig que bona part s'emmarca dins d'un escenari molt definit per les paraules anteriors. De fet, són unes paraules que també expliquen molt els meus orígens: l'educació que vaig rebre, els valors que em van transmetre.
Una cadena de causalitats i casualitats històriques (una família determinada, una escola, unes amistats, un context social... en definitiva, una biografia sotmesa a múltiples atzars), van fer que les coses acabessin sent com són. És a dir, que jo sigui com sóc i que, en conseqüència em comporti com em comporto. I que pel que fa a l'Elisabet, amb ella em comportés com em vaig comportar.
Aclarit això, canvio de tema. Amb una pregunta: ¿per què ens hem d'ocupar de les persones amb problemes mentals, o en general vulnerables? No és tan fàcil de contestar com sembla. Perquè inevitablement, quan ho contestem, ho fem a partir d'unes "creences prèvies" (individuals i col.lectives), unes creences que, òbviament, determinen les respostes.
Si acceptem això, aquesta natural i inevitable subordinació al nostre sistema de creences previ, és a dir, que la referència que ens hauria de guiar a l'hora d'opinar és, en definitiva, "una irracionalitat" (o una invenció), se'ns planteja un nou interrogant. Què passa, si les creences són unes altres? Com justifiquem que un sistema de creences és superior a un altre?
Torno a la primera pregunta: ¿ens hem d'ocupar de les persones amb problemes mentals? O encara més: per quin motiu ens hem d'ocupar "d'algú"?
Jo no ho sé. Pel que fa a mi, suposo que (barrejat amb el tema dels valors i de les herències) al llarg de la vida he anat fent allò que en cada moment o etapa m'era més fàcil fer (materialment, emocionalment o ideològicament). Així de senzill. O dit d'una altra manera: crec que a mi el que realment m'hauria costat hauria sigut fer les coses diferent de com les he anat fent.
Quan penso en l'Elisabet i en la meva implicació en la seva vida m'agrada tenir present tot el que acabo d'exposar. Aquesta part d'atzar. Dic ella, l'Elisabet, perquè el fil conductor o excusa d'aquest relat és ella, però l'explicació val igual per a qualsevol altra relació meva amb qui sigui. I de manera més concreta, per a aquest tipus de relacions podríem dir que "asimètriques", en les que un, suposadament, és qui aporta, i l'altre és el receptor (del que sigui).
Dic suposadament perquè després tot plegat no és tan clar. Si més no en el meu cas. Perquè pel que fa a aquest tipus de relacions en principi asimètriques sovint tinc la sensació "de ser jo també receptor". De vegades fins i tot "quantitativament" més que l'altre, sigui allò rebut de la mateixa o una altra naturalesa. I no és una frase per quedar bé, de compromís. En absolut.
De manera que en aquestes implicacions o relacions hi ha una doble recompensa: allò que l'altre t'aporta, afegit a la satisfacció de sentir que estàs aportant alguna cosa a algú.
D'altra banda, suposo que aquest és l'escenari ideal: jugar junts, i que tots ens beneficiem del joc, de la relació. I llavors ja no importa ni que els beneficis siguin del mateix tipus per a l'un i l'altre, ni que el joc s'activi per interessos personals, cadascú els seus. Perquè el resultat és un guany per a tothom.
(1) Educar en el asombro. Plataforma Editorial, 2012 (p. 64)