Fa molt fred i no hi ha malalts al pati. Estan a la sala de baix, asseguts, "deixats anar" sobre les cadires, quiets, absents. No parlen, però se sent una remor de fons, algú que mormola alguna cosa, l'altre que potser fa un crit... L'atmosfera és espessa, de lloc tancat, olor de gent, de gent malalta, de gent no del tot neta... Alguns van més ben vestits, d'altres mal girbats; el conjunt és força decadent, depriment.
Si m'atrevís a fer algunes fotos, en blanc i negre, i les ensenyés després a algú que no conegués aquest lloc (ni d'altres de semblants) jo podria explicar perfectament que eren fotos d'una institució psiquiàtrica de fa seixanta o cent anys, i ningú no ho qüestionaria. Tan depriment, devastadora i "pretèrita" és l'escena.
Però no faig cap foto. No m'atreveixo, sento que seria una violació de la intimitat d'aquestes persones. De la seva intimitat vulnerable, indefensa, malmesa...
Aquí tots els dies són iguals, sobretot per a les persones que no tenen permís per sortir, que són la majoria. Aquestes persones que no poden sortir mai, que no sortiran mai més, són les que tenen l'aspecte més deteriorat. La institucionalització, la reclusió, l'apatia i l'abandonament van deixant la seva petjada, van homogeneïtzant les expressions, convertint-les en amorfes, sense vida a la cara, els ulls apagats.
Tots els dies són iguals, totes les setmanes, tots els anys. Si fa sol, alguns surten al pati i, allí, tenen la mateixa actitud passiva, vegetativa. No passa mai res, llevat de quan algú té una crisi. És l'únic que trenca la monotonia.
Passen les hores sense fer cap activitat, sense que se'ls ofereixi la possibilitat de fer-ne cap. Es deixen dur per aquest projecte de vida sense projecte, sense cap estímul, sense cap horitzó, excepte el d'anar constatant que sempre és tot igual i que no res canvia. Ni canviarà.
Per què hi ha llocs així? És clar, perquè entre tots ho permetem...
Les persones que hi estan són persones que amb les seves al.lucinacions, amb els seus deliris, amb les seves fòbies i obsessions. I la realitat és que ens molesten. I les tenim marginades en aquesta mena de no-llocs. Com que no les veiem, és com si no existissin. Però existeixen, sobreviuen, vegeten en aquesta mena de magatzems humans.
A més de tenir-les controlades i més o menys endreçades, o per facilitar poder-les tenir així, també els donem "la medicació adequada per a la seva malaltia". No vull minimitzar la importància i la necessitat d'aquest tipus de medicacions, de vegades, en el cas d'aquests malalts. Però dit això, del que potser es podria parlar és de quina és la prioritat de la medicació: el millor benestar del malalt? La seva més fàcil gestió dins de la institució? Potser una mica de tot...?
Cap on es decanta la balança? I a més, què entenem pel millor benestar del malalt? Per exemple, se li pregunta al malalt com ho veu ell? O, "com que està malalt", ja es dona per descomptat que no cal preguntar-li res?
Un últim apunt: no critico en absolut el personal, del tot insuficient, que treballa en aquesta residència. La feina que fan les persones que hi treballen es podria qualificar fins i tot d'heroica, i no és cap exageració, dir-ho així. Persones dono per fet que mal pagades, desbordades de feina per la falta de personal, enfrontant-se cada dia a aquest panorama devastador... i a més, tot això sense deixar de ser amables, cordials. Perquè en aquesta residència psiquiàtrica és així, en puc donar fe. Cada cosa al seu lloc.
És obvi que la crítica va en una altra direcció: d'una banda, cap als propietaris d'aquestes residències concertades, ja que tot el que estalvien en les despeses de gestió són suposo que beneficis empresarials, uns beneficis que en aquest cas es podrien arribar a considerar "criminals". Ja he dit que algun altre dia n'hauré de parlar més a fons, d'aquest tema.
I, d'una altra banda, nosaltres també tenim la nostra responsabilitat. Jo el primer: en quina mena de societat vivim, que acceptem aquesta realitat?
[Uns mesos després d'haver escrit això, tots els interns, i per tant també l'Elisabet, són traslladats a unes altres instal.lacions. Hi ha alguns canvis, però la nova residència no deixa de ser "un altre magatzem de persones", i la impressió general segueix sent bastant depriment]