Una samarreta, unes ulleres de sol, un tallaungles, un tub de pasta de dents... Existim com a persones gràcies a la memòria, i vivim, ens organitzem la vida, ens relacionem amb els altres, acompanyats i apuntalats en els nostres records.
Quan després de la mort de l'Elisabet amb la Lívia vam recollir les seves coses de la residència on vivia, jo em vaig quedar, a més d'algunes altres, les que he dit. I les conservo. El tub de pasta de dents ja no, perquè un dia es va acabar. Però em va durar bastant, perquè des de sempre, quan em rento les dents faig servir molt poca pasta de dents. A diferència de l'Elisabet, que els tubs no li duraven res, perquè se'n posava un munt cada vegada (com en els anuncis de pasta de dents).
Com que els tubs de pasta de dents no li duraven, comprar-n'hi era una de les coses que la Lívia feia sovint, quan un cop a la setmana l'anàvem a veure. Pasta de dents, i allò que llavors l'Elisabet li digués que també li faltava: xampú, potser unes sabates, o un jersei...
Mentre em vaig raspallar les dents amb la seva pasta de dents, o quan ara em poso la samarreta blava estampada que va ser seva, o quan faig servir el seu tallaungles, sempre penso en l'Elisabet. I m'agrada, aquesta connexió automàtica, a través d'aquests objectes seus.
En aquests casos, en general sóc selectiu, perquè els records són de moments i d'imatges agradables. Com la del seu somriure. Però de vegades també em venen records de cares seves més complicades, adolorides, desconfiades, i això m'entristeix. I no m'hi oposo, deixo que aquesta boira de tristesa ocupi el seu espai, no intento evitar-la.
Ja m'està bé, conservar també aquest segon tipus de records. M'agrada, que no desapareguin. Perquè ella, com tothom, era la suma de tots els seus estats d'ànim. I sense aquests segons records, recordar-la seria un engany, i una deslleialtat.
Avui fa dos anys que va morir l'Elisabet.