"La interpretación que cada ser humano da al hecho de oír voces es diferente. Algunos, sobre todo los esquizofrénicos, dicen que el parloteo que oyen dentro o fuera de sus cabezas proviene de invasores del espacio exterior, de ángeles, o de artilugios implantados , como radios o, en los últimos tiempos, microchips; mientras que otras personas aquejadas de la misma afección son conscientes de que las voces se producen en el interior de su cabeza." Siri Hustvedt (1)
Amb motiu del segon aniversari de la mort de l'Elisabet, els seus germans s'intercanvien alguns missatges. Al parlar d'ella, uns posen l'accent en la vida difícil que va tenir, i mostren una actitud sobretot comprensiva i compassiva, mentre que uns altres posen l'accent en els seus comportaments irresponsables, i en el molt que va fer patir als pares (això és un resum d'unes exposicions seves amb més matisos, i que també incloïen punts coincidents).
La Lívia m'ensenya els missatges, i tot i que és una conversa entre germans, penso que m'agradaria dir també la meva opinió. I faig un escrit, i l'ensenyo a la Lívia. Però com que ella no el veu clar, no l'envio als seus germans.
Adjunto a continuació aquest escrit, una mica modificat per tal que aquí (sense algunes referències familiars), s'entengui més bé i, alhora, encaixi millor dins d'aquest conjunt de textos sobre l'Elisabet.
--
Des del meu punt de vista, tots teniu raó.
Si el que heu dit es contraposa, és un embolic. Però si es posa "de costat", jo crec que el resultat és una imatge de l'Elisabet més "sencera": més complexa, amb més registres, també amb unes contradiccions que eren reals.
Aquesta suma de complexitats, registres diferents i contradiccions, crec que dóna (des del meu punt de vista) una imatge d'ella més veritable.
Crec que està bé, és necessària, una mirada sobretot comprensiva i compassiva sobre el que va ser la vida de l'Elisabet, una vida amb molt dolor i molt sofriment, cosa que ningú no qüestiona. Però crec que també està bé i és necessària una altra mirada, que tingui en compte, per exemple, el tema de les responsabilitats (amb la pròpia vida, i amb els efectes de la pròpia vida sobre les vides dels altres -com ara les dels pares).
Aquestes dues mirades, juntes, crec que són les adequades per acostar-se a les vides complicades i difícils de les persones com l'Elisabet. Considero que una mirada no té per què invalidar o excloure l'altra, són compatibles, complementàries.
Quan la persona ja ha mort, penso que aquest tipus de mirades dobles, o més obertes, són mirades més objectives. I mentre viu, penso que són mirades també "més útils" per a la persona que es mira (perquè només amb compassió no s'ajuda de debò ningú, i només amb objectivitat i rigor, tampoc).
Jo l'Elisabet la vaig conèixer durant uns pocs anys (de temps més antics només en sé el que se me n'ha explicat). És des d'aquesta experiència meva, òbviament limitada, que veig el que he dit: les dues Elisabets (o tres, o més, de diferents maneres i en diferents etapes, etc.). "Totes juntes", per a mi eren ella, "l'Elisabet".
Una altra cosa, és clar, és que l'objectivitat absoluta no existeix mai. Perquè tot allò que mirem, ho mirem, de manera inevitable, des de la nostra mirada, la nostra manera de ser... Això, és clar, fa que del passat cadascú en recordi "el que recorda" (i de la manera que ho recorda), perquè tots som inevitablement selectius: conservem uns records, en difuminem uns altres... (jo, per exemple, me n'adono quan parlo dels meus pares amb els meus germans: veig que cadascú n'ha triat o obviat allò que li ha semblat, i suposo que jo he fet el mateix).
No sé si ho he explicat bé, això que volia explicar... en qualsevol cas, és com ho veig jo. Tant si penso en l'Elisabet, com si penso en altres persones amb vides difícils com la seva.
(1) La mujer temblorosa, Anagrama, 2010 (p. 183)