L'any 1984 va començar a funcionar el primer grup de Narcòtics Anònims (NA) a Espanya, en concret a Barcelona. Es reunien en un local a la vora del Palau de la Música. (1)
Llavors, des de feia ja uns anys, l'Elisabet estava en ple descontrol de consum d'estimulants. Si aleshores s'hagués pogut incorporar a un grup de NA, la seva vida potser hauria sigut diferent. Millor. Perquè a ella el descontrol amb el consum d'estimulants li va fer la vida molt difícil. "Encara més", ja que empitjorava els seus problemes psicòtics. La combinació era una bomba: l'obsessió per consumir (que li descontrolava la conducta), més els problemes psicòtics, convertien la seva vida, i la de les persones amb qui convivia, en un infern.
Durant dècades, l'Elisabet va ser una "addicta a les farmàcies". Hi anava a comprar, mentre es van vendre sense recepta, amfetamines, i més endavant, altres estimulants, segons el que en cada moment les farmàcies estaven autoritzades a vendre. Que se sàpiga, el seu subministrament va ser sempre només aquest, les farmàcies.
Per a l'Elisabet, un grup de NA hauria tingut un doble atractiu. D'una banda, el tractament de l'addicció. I d'una altra, com que era una persona religiosa, sens dubte l'hauria estimulat el contingut sobrenatural que caracteritza "Els 12 passos" (la guia dels NA). I encara més si el grup s'hagués reunit, com molts fan, en un espai cedit per alguna parròquia. És a dir, que allò que per a altres persones (a causa de la seva irreligiositat), de vegades pot suposar d'entrada un inconvenient de cara a incorporar-se a un grup de NA, per a ella hauria sigut un estímul important afegit. (2)
Però l'Elisabet no va anar mai a cap grup de NA. I no hi ha cap indici que, en cap moment, des de cap centre dels que va dependre durant dècades, se li hagués parlat d'aquests grups. En aquest sentit, hi podia haver una part de desconeixement, i una altra de recel. Perquè aquesta postura per part dels dispositius de salut mental públics en relació amb els grups de NA en general no ha canviat: en general aquests grups no es contemplen, per part de la sanitat pública, com a recurs eventualment útil per a les persones amb problemes d'addiccions. (3)
Estic dient que si l'Elisabet hagués anat a un grup de NA segur que li hauria anat bé? Que els grups de NA són efectius en tots els casos? És clar que no: controlar les addiccions costa molt, requereix molta determinació, molta perseverança, molt esforç, i no tothom està disposat a suportar-ho. Per això hi ha molta gent que no ho aconsegueix, sigui quina sigui l'opció que hagi triat: grup d'autoajuda, centre privat, o de la xarxa pública. La realitat és que en tots els programes de superació d'addiccions hi ha fracassos, recaigudes, abandonaments i crítiques. (4)
Potser l'Elisabet hauria sigut algun d'aquests fracassos, si hagués anat a un grup de NA. Potser no hauria sigut capaç d'aprofitar l'oportunitat. Però si més no l'hauria tingut, l'oportunitat. I "tenir oportunitats", quan el tema és aquest, és molt important (no és cap secret que les persones que aconsegueixen deixar les addiccions gairebé no és mai al primer intent -o a través del primer dispositiu d'ajuda-, sinó, en general, després de diferents intents i diferents recaigudes).
Quan a través de la Lívia vaig començar a saber coses de l'Elisabet (crec que al voltant del 2002), ella seguia tenint problemes amb els estimulants. De molta menor envergadura que als anys 80, però en seguia tenint. Encara comprava a les farmàcies "el que podia" (llavors l'oferta era més restringida, en comparació amb la dels anys 70 i 80). I l'estimulació aconseguida, més que resultat d'efectes biològics psicoactius reals, de vegades potser ja era més el resultat "de la il.lusio" d'estar-se prenent una cosa que en teoria animava.
He dit al principi que si l'Elisabet s'hagués pogut incorporar a un grup de NA, la seva vida potser hauria sigut molt diferent. Afegeixo ara un altre element. Hauria pogut ser diferent, millor, no només per la possibilitat d'arribar a controlar els seus impulsos de consumir, sinó també per una cosa com a mínim igual d'important.
Perquè els grups de NA no promouen només el manteniment de l'abstinència i l'autoresponsabilitat, sinó també l'ajuda mútua, la preocupació per l'altre, el padrinatge de les persones noves que s'incorporen... un seguit de coses que haurien pogut omplir de sentit la vida d'una persona com l'Elisabet. Perquè ella, potser per sobre de tot, el que més necessitava era precisament això: "aquesta sensació de sentit i d'utilitat de la pròpia vida".
Perquè sense aquest sentit (en cada cas el que sigui), no només la vida d'ella, sinó la qualsevol de nosaltres, és molt problemàtica.
(1) Els grups d'Alcohòlics Anònims (AA) ja funcionaven a Espanya des de la dècada dels 50, i dels de NA, després d'aquell primer grup se'n van anar obrint altres.
(2) Els principis en els quals es basen els AA i NA són els mateixos, "Els 12 passos". L'origen dels AA als Estats Units, als anys 30 del segle passat, amb una cultura religiosa molt important, va fer que inicialment es basessin en Déu com a "la força superior necessària" per tal de poder superar els consums. Amb el pas dels anys, segons les cultures de les societats on han anat arribant els grups dels AA i NA, s'ha anat explicant que aquesta "força superior" cadascú la pot entendre a la seva manera, i que igualment pot ser-ho, per exemple, la confiança en un bon psicòleg expert en addiccions.
(3) M'imagino que això té a veure amb les diferències entre la societat americana i la d'aquí: allí es confia en la iniciativa personal i, si una cosa funciona, ja els està bé aquest tipus d'autonomia (també és una necessitat, a causa de les limitacions del seu sistema públic). Mentre que aquí hi ha més desconfiança, en relació amb les iniciatives externes als organismes públics, sobretot quan no estan tutelades o dirigides per professionals, com és el cas dels grups d'ajuda mútua de NA i AA, integrats exclusivament per usuaris.
(4) Fer comparacions entre les diferents opcions és molt complicat, a causa de les moltes variables (i interessos), que hi intervenen. Ara no em posaré a comparar estadístiques, perquè és un tema enrevessat i, a sobre, no és cap secret que sobre aquest tema dels "èxits" tothom fa les seves trampes, en primer lloc els centres privats, ja que per a ells és un negoci.