La visita al Santíssim

Per a les persones creients una capella amb el Santíssim exposat, amb Jesús "realment" present a dins del sagrari o exposat en una custòdia, és un lloc sagrat.

Per a mi, acompanyar l'Elisabet quan va a la capella del Santíssim de l'església que té al costat de la residència, em suposa submergir-me "en una experiència sagrada". La "sacralitat", en el meu cas, no la hi confereix Jesús a dins del sagrari, sinó l'Elisabet, ella, amb la seva fe, amb la seva credulitat, amb les seves oracions, amb la seva actitud recollida, amb la seva devoció. Amb la seva necessitat de ser consolada, entesa, ajudada. Pel Jesús en el qual creu, que llavors té al davant, a dins del sagrari.

Acompanyar l'Elisabet en aquestes visites m'és molt fàcil, perquè la seva religiositat és estrictament íntima, no és gens proselitista. I com que jo em comporto amb un respecte absolut en relació amb les seves creences, ella se sent còmoda amb la meva companyia. I jo acompanyant-la.

Aquest "clima" alhora afavoreix altres facilitats. Altres complicitats. Per exemple, quan parla dels escrúpols relacionats amb el present, o de les pors relacionades amb el futur. O sobretot quan manifesta remordiments relacionats amb fets passats, com ara els maldecaps i les tristeses que van patir fa anys els seus pares a causa de la seva vida caòtica. Quan diu que, llavors, "no es va portar bé amb Déu", perquè va fer mal als seus pares.

En casos així, ara tenim la suficient confiança perquè li pugui dir que Déu és qui més sap que la seva vida ha sigut molt difícil, que Déu sap molt bé tot el que ha patit ella, que Déu per sobre de tot l'estima. Que Déu valora la seva valentia, la manera com s'ha anat enfrontant a les adversitats de la vida, com ha anat assolint, de mica en mica, petites millores. I que si ella alguna vegada va fer patir els seus pares no va ser "perquè fos dolenta", sinó perquè estava malament, de vegades molt malament, incapaç de controlar els seus actes.

Quan parlem així, encara que sigui jo qui li digui aquestes coses (jo, un descregut, cosa que ella sap i alhora "oblida", ja que l'oblit l'afavoreix), diu que sí, que és veritat, i se sent menys culpable, i es relaxa una mica, s'alleuja. Si més no durant un temps, fins que li tornen a venir els remordiments, perquè són cíclics, tornen i tornen, perquè en l'educació que va rebre, a més "del Déu que estima" hi havia també "el Déu sever", fiscalitzador obsessiu de "pensaments, paraules, obres i omissions". I la petjada d'aquest segon Déu és profunda.

L'Elisabet, tal com ja he dit, m'emociona no perquè ella em transmeti la seva emoció religiosa (cosa impossible sent descregut com sóc), sinó perquè em transmet, fonamentalment, la seva petitesa i vulnerabilitat. Al capdavall, tan semblant a la meva. Perquè les persones, en definitiva, només ens diferenciem "pel paper d'embolicar"; el que hi ha a dins, per molt que ens vulguem "pensar" diferents, és essencialment el mateix.

Pla i l'Elisabet

M'explica la Lívia que l'Elisabet, quan era jove, havia estat molt aficionada a llegir Josep Pla. Amb aquesta informació, un dia li dic a l'Elisabet que estic llegint "El quadern gris".

Tan bon punt li ho dic ella s'engresca i me'n fa grans elogis, del llibre i de Pla, i són elogis amb sentit, concrets: es refereix a la forma com Pla construeix les frases, a les detallades descripcions, a l'ús dels adjectius... Durant una petita estona, torna a aparèixer l'Elisabet (que jo ja no vaig conèixer), culta, curiosa, activa, lectora de bons llibres, també lectora d'alguns assajos sobre salut mental...

Però d'això fa mots anys. Ara, a banda d'alguns espurnejos com aquest, en queda poca cosa, "d'aquella Elisabet". Suposo que ha acabat així, en l'estat d'ara, de forma inevitable (atès el seu recorregut). Hi ha acabat després de dècades de molta medicació, de molt poca psicoteràpia (per no dir que nul.la), després d'anys de vida institucionalitzada, sense cap projecte de reinserció social, sense l'esperança d'assolir algun dia una vida més normal (sense aquesta esperança, però alhora amb el desig...).

L'Elisabet s'ha anat desdibuixant, s'ha anat empobrint intel.lectualment, s'ha anat encongint. I infantilitzant.

Ara és una persona adaptada a la vida de la residència, a la vida "d'aquest petit manicomi". Ho dic així perquè diuen que ja no n'hi ha, de manicomis, però no és cert, el que es va fer fa unes décades va ser "fragmentar-los", per tal que no cridessin tant l'atenció; la "residència" de l'Elisabet n'és un dels exemples (al llarg dels anys el centre ha canviat de nom, i de lloc, però no "de concepte").

Aquesta vegada, ha sigut Pla qui, de forma inesperada, ha provocat en l'Elisabet el retorn d'uns records acolorits (els de les lectures, suposo que barrejats amb altres records d'aquella època). Alhora, amb la presència dels records seus, a mi m'ha entrat una tristesa gran, en constatar aquesta vida seva que hauria pogut ser molt diferent, i que ha acabat sent "només la que és", en gran mesura el resultat d'una derrota. La seva derrota.

Suposo que em surt fàcil escriure avui això, així, perquè estic llegint l'assaig "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatria española", de Ramón Garcia, un llibre del 1995 -Virus Editorial- que, malgrat els més de vint anys transcorreguts, segueix sent en alguns aspectes, lamentablement, ben actual. Però si de cas d'aquest llibre i del seu autor ja en parlaré en un altre moment.

40 graus

En plena onada de calor la temperatura arriba gairebé als 40 graus. S'han emès avisos recomanant que, en la mesura del possible, s'eviti estar a l'exterior durant les hores de més calor.

L'Elisabet, igual que les altres persones de la residència amb el mateix grau d'autonomia i permisos que ella, a les tardes pot sortir. L'hora de sortida són les 3 en punt: o surt a aquesta hora, o no surt. Si surt, llavors pot tornar a les 4, o a les 6, però no entremig d'aquestes hores. Aquestes són les opcions que té.

Normalment surt. Perquè sortir és una manera de trencar la rutina, d'airejar-se, de deixar una estona "l'ambient de la residència", sovint feixuc. A fora hi ha "la vida normal", i és alleujador poder-hi estar una estona.

El contacte amb la vida de fora de la residència fa que les persones amb ingressos indefinits (les que poden sortir, com l'Elisabet) puguin tenir la sensació que la seva vida no és tan marginal.

Aquests dies, malgrat la calor espantosa, també surt a les 3. Surt tot i que els carrers a aquesta hora estan deserts, amb un sol vertical, sense cap núvol al cel, amb el terra bullent i l'aire asfixiant. Surt i la calor la va atuint, fins que a les 4, derrotada, torna a la residència. De vegades aguanta més, perquè a partir de quarts de cinc ja obren el centre cívic i la biblioteca, dos llocs amb aire condicionat.

Passo per la residència i parlo amb un dels responsables. Li dic que, tenint en compte la calor que fa, estaria bé que a la tarda hi hagués l'opció de poder sortir més tard.

Li dic que ja entenc que l'hora de tornada màxima ha de ser les 6, perquè com que hi ha gent que no surt, s'ha de respectar l'hora de sopar. Però que, en canvi, flexibilitzar les opcions de sortida, per tal d'evitar una mica aquestes calorades, sembla que no hauria de ser massa difícil.

Em diu que variar les opcions de sortida sí que és complicat, "perquè tenen fet l'horari", i que va bé que sempre sigui el mateix. La calor, em ve a dir, és una variació temporal dins del curs de l'any, dura el que dura, i passa.

No insisteixo. És una d'aquestes vegades que veig amb claredat que jo i la persona amb qui parlo parlem idiomes diferents, molt diferents: ell parla de graelles d'horaris, de burocràcia, i jo de persones, de malestars i incomoditats que podrien (en aquest cas concret), ser fàcilment minimitzats.

Dic que parlem idiomes diferents, però el seu (que és l'oficial de la institució, per això es gestiona aquest tema així), des del meu punt de vista més que un idioma és una mandra, una deixadesa, una comoditat (o una voluntat "de no pensar"). O dit d'una ltra manera, és una actitud que, en aquest cas, posa els interessos "de la institució" pel davant dels interessos de les persones que gestiona la institució.

El món al revés, ja que si la institució existeix és només (o així hauria de ser), en funció d'aquest objectiu de servei a aquestes persones.

De moment no insisteixo; caldrà intentar-ho d'una altra manera, en un altre moment, amb un altre interlocutor.

L'Elisabet, fumadora compulsiva intermitent

L'Elisabet és una fumadora compulsiva. A dins de la residència, a segons quines hores pot sortir al pati a fumar, però no sempre, ja que fora d'aquestes hores el pati està tancat.

Curiosament, durant les hores amb el pati tancat, l'Elisabet diu que no sent ansietat pel fet de no poder fumar. En canvi, durant les hores que el pati està obert, si no té cigarrets es desespera. És a dir, que a dins del cap té un interruptor que activa o desactiva "la necessitat imperiosa de fumar".

Clic: obsessió. Un altre clic: despreocupació.

El cas de l'Elisabet no és excepcional, es veu que hi ha bastantes persones a les quals els passa el mateix. Cosa que sembla que avala les teories que defensen que el tabac no genera una addicció física, sinó només psicològica (una conclusió de tot això seria que, si es vol deixar de fumar, la solució no són els pegats o xiclets de nicotina, sinó algun tipus de procés mental). (1)

Torno a l'Elisabet. El seu mecanisme mental no sempre ha funcionat igual, ja que hi ha hagut temporades en què de tant en tant no ha pogut resistir la compulsió de fumar d'amagat (per exemple, al lavabo). En aquests casos, de vegades l'han pescat, i llavors, temporalment, com a sanció, li han retallat algun dels permisos que tenia. De tota manera, sembla que actualment té un control més gran sobre els seus "clics" mentals.

Anar a veure l'Elisabet és com fer un màster de psicologia.

--
(1) Arthur Rowshan, a "El método Rowshan para dejar de fumar" (Planeta, 2006), explica bé aquests mecanismes mentals i posa exemples com el de l'Elisabet, de situacions en què els implicats fumadors fan aquest "clic" temporal sense angoixes ni desesperacions.

Mercadejos al psiquiàtric

Treus la funda transparent d'un paquet de cigarrets, a dins de la funda hi poses una mica de cafè soluble, una mica de sucre i una mica d'aigua. Ajuntes les vores, hi passes un encenedor i les soldes. I ja tens una monodosi de cafè a punt per ser comercialitzada en el mercat negre del psiquiàtric.

És l'última novetat; abans es mercadejaven "papelines" de pols de cafè soluble. Ara, per als més impacients, també hi ha disponible aquesta nova modalitat de consum immediat: localitzes un "traficant", li preguntes si té "mercaderia", pagues, i te la beus. Com si fossis al bar.

Per descomptat, el cafè no és descafeïnat, perquè llavors no tindria gens de gràcia, ja que de descafeïnat sí que se'n pot aconseguir "legalment", a les màquines del psiquiàtric.

Si t'enganxen implicat en aquest tipus de contraban, la sanció és raonablement lleu: un dia de pijama. Cosa que vol dir que no pots sortir al pati, de manera que el veritable càstig és que, com que no pots sortir, no pots fumar. I un dia sense fumar sí que es fa llarg.

Al psiquiàtric fuma gairebé tothom, i amb desfici: cigarrets els més privilegiats, burilles o pipades uns altres. I els més desemparats i insolvents s'han d'aconformar ensumant el núvol de fum dels fumadors... Per cert, això del pijama és real, ja que vestint-lo és més fàcil controlar els sancionats.

La venda de petites dosis de cafè és l'últim pas del complex procés del contraban, ja que primer cal introduir els pots de cafè soluble al psiquiàtric, i després cal mantenir-los ocults. Ni una cosa ni l'altra és fàcil, de manera que els implicats en "la xarxa del narcotràfic" cal que esmolin l'enginy. Per partida doble, perquè s'han de protegir tant dels controls dels professionals (la feina dels quals és evitar o moderar aquests trafiquejos), com dels altres interns, alguns envejosos i desitjosos d'apropiar-se del botí (venut a petites dosis, d'un pot en poden treure bastants beneficis).

Tot això m'ho explica el Jonàs el dia que el vaig a veure. Li dic que m'imagino que ell no s'implica en aquests mercadejos, ja que té permisos de sortida i diners, de manera que pot anar a un bar i pagar-se els seus cafès. Per descomptat sense descafeïnar (al tornar al psiquiàtric, si hi ha sospites, de vegades hi ha controls d'alcohol, o de marihuana, però no de cafeïna).

Però el Jonàs em diu que de vegades també s'implica en aquests negocis, no per necessitat, sinó per l'emoció de saltar-se les normes. I és clar, és comprensible, perquè en un lloc així saltar-se de tant en tant les normes és dels pocs estímuls que es tenen (les activitats programades són mínimes, de manera que el temps passa molt a poc a poc).

Quan uns dies després vaig a veure l'Elisabet, li explico el que m'ha explicat el Jonàs, i se li il.luminen els ulls. Diu que a la seva residència és igual, que molta gent intenta traficar amb cafè, tabac, o qualsevol altra cosa que no estigui permesa, però que això de les fundes dels paquets de tabac per envasar temporalment el cafè no ho coneixia. I llavors penso si a l'Elisabet no li hauré donat una mala idea...

De tota manera, em tranquil.litza el fet que, a casa, jo he intentat fer el que em va explicar el Jonàs, i no he aconseguit culminar el procés, la part difícil, soldar les vores de la funda (aparentment de cel.lofana, en realitat de plàstic, per això aguanten bé els líquids i alhora, amb l'escalfor, es poden precintar... si saps fer-ho).

Suposo que per a aconseguir una eficaç soldadura cal una gran habilitat, una tècnica depurada que segurament només és a l'abast d'algú que visqui en un psiquiàtric i tingui tot el temps del món, tots els anys de la vida, per anar fent provatures.

Perquè l'ingrés del Jonàs es veu que és indefinit, sembla que no es parla d'una eventual revisió del seu tancament involuntari... i segurament es morirà aquí. Igual que bastants companys seus.

Aquestes coses encara passen.