Treus la funda transparent d'un paquet de cigarrets, a dins de la funda hi poses una mica de cafè soluble, una mica de sucre i una mica d'aigua. Ajuntes les vores, hi passes un encenedor i les soldes. I ja tens una monodosi de cafè a punt per ser comercialitzada en el mercat negre del psiquiàtric.
És l'última novetat; abans es mercadejaven "papelines" de pols de cafè soluble. Ara, per als més impacients, també hi ha disponible aquesta nova modalitat de consum immediat: localitzes un "traficant", li preguntes si té "mercaderia", pagues, i te la beus. Com si fossis al bar.
Per descomptat, el cafè no és descafeïnat, perquè llavors no tindria gens de gràcia, ja que de descafeïnat sí que se'n pot aconseguir "legalment", a les màquines del psiquiàtric.
Si t'enganxen implicat en aquest tipus de contraban, la sanció és raonablement lleu: un dia de pijama. Cosa que vol dir que no pots sortir al pati, de manera que el veritable càstig és que, com que no pots sortir, no pots fumar. I un dia sense fumar sí que es fa llarg.
Al psiquiàtric fuma gairebé tothom, i amb desfici: cigarrets els més privilegiats, burilles o pipades uns altres. I els més desemparats i insolvents s'han d'aconformar ensumant el núvol de fum dels fumadors... Per cert, això del pijama és real, ja que vestint-lo és més fàcil controlar els sancionats.
La venda de petites dosis de cafè és l'últim pas del complex procés del contraban, ja que primer cal introduir els pots de cafè soluble al psiquiàtric, i després cal mantenir-los ocults. Ni una cosa ni l'altra és fàcil, de manera que els implicats en "la xarxa del narcotràfic" cal que esmolin l'enginy. Per partida doble, perquè s'han de protegir tant dels controls dels professionals (la feina dels quals és evitar o moderar aquests trafiquejos), com dels altres interns, alguns envejosos i desitjosos d'apropiar-se del botí (venut a petites dosis, d'un pot en poden treure bastants beneficis).
Tot això m'ho explica el Jonàs el dia que el vaig a veure. Li dic que m'imagino que ell no s'implica en aquests mercadejos, ja que té permisos de sortida i diners, de manera que pot anar a un bar i pagar-se els seus cafès. Per descomptat sense descafeïnar (al tornar al psiquiàtric, si hi ha sospites, de vegades hi ha controls d'alcohol, o de marihuana, però no de cafeïna).
Però el Jonàs em diu que de vegades també s'implica en aquests negocis, no per necessitat, sinó per l'emoció de saltar-se les normes. I és clar, és comprensible, perquè en un lloc així saltar-se de tant en tant les normes és dels pocs estímuls que es tenen (les activitats programades són mínimes, de manera que el temps passa molt a poc a poc).
Quan uns dies després vaig a veure l'Elisabet, li explico el que m'ha explicat el Jonàs, i se li il.luminen els ulls. Diu que a la seva residència és igual, que molta gent intenta traficar amb cafè, tabac, o qualsevol altra cosa que no estigui permesa, però que això de les fundes dels paquets de tabac per envasar temporalment el cafè no ho coneixia. I llavors penso si a l'Elisabet no li hauré donat una mala idea...
De tota manera, em tranquil.litza el fet que, a casa, jo he intentat fer el que em va explicar el Jonàs, i no he aconseguit culminar el procés, la part difícil, soldar les vores de la funda (aparentment de cel.lofana, en realitat de plàstic, per això aguanten bé els líquids i alhora, amb l'escalfor, es poden precintar... si saps fer-ho).
Suposo que per a aconseguir una eficaç soldadura cal una gran habilitat, una tècnica depurada que segurament només és a l'abast d'algú que visqui en un psiquiàtric i tingui tot el temps del món, tots els anys de la vida, per anar fent provatures.
Perquè l'ingrés del Jonàs es veu que és indefinit, sembla que no es parla d'una eventual revisió del seu tancament involuntari... i segurament es morirà aquí. Igual que bastants companys seus.
Aquestes coses encara passen.