Des de la finestra

Quan l'Elisabet està a l'hospital, les visites estan totes prohibides. Com que per sort té amb ella el seu mòbil, li fem un truc i li preguntem què veu per la finestra. Ens ho diu, i llavors sabem a quina part de l'edifici està. Aleshores, la Lívia i jo hi anem, i des del carrer li fem un nou truc. Li diem que som al carrer, que s'acosti a la finestra, i de seguida la veiem darrere una de les finestres. Ens saludem amb la mà i, durant una estona, anem parlant amb ella per telèfon.

L'Elisabet està encantada amb la visita sorpresa, i com que ha anat tan bé, a partir de llavors la repetim cada dia, ja que d'aquesta manera ella pot trencar una mica la rutina del confinament hospitalari.

Quan després de totes les proves negatives la tornen a dur a la residència, com que ha de passar la quarantena (pel fet d'haver estat a l'hospital), també l'anem a veure. Com que les visites, igual que a l'hospital, a causa del risc de contagi també estan prohibides, li fem un crit des del carrer (o una telefonada d'avís). I llavors ella obre la finestra de l'habitació de la residència on teòricament està confinada (ho dic d'aquesta manera perquè de vegades fa trampes, s'escapa de l'habitació). I així podem parlar una estona, nosaltres des del carrer i ella des de la finestra.

Algunes vegades les visites les fem la Lívia i jo junts, però en general sols, un o l'altre, per tal de no cridar tant l'atenció. De fet, a la residència ja n'estan al cas, d'aquestes converses des del carrer, i no hi posen cap objecció. Al contrari, suposo que les valoren positivament, ja que són una manera de fer-li a l'Elisabet una mica més fàcils i agradables aquests dies de quarantena.

Durant aquestes visites des del carrer, un dia li dic que com que ens estem saltant molts cafès compartits (abans quedàvem a un bar un dia a la setmana), i ves a saber els cafès que encara ens haurem de saltar, quan torni la normalitat i torni la rutina de les trobades al bar, el primer dia, per celebrar-ho i compensar-ho, com a mínim haurem de demanar cadascú una galleda de cafè.

I l'Elisabet riu, i diu que sí; l'Elisabet té aquesta virtut, que li és fàcil alegrar-se i riure, per mica que li diguis qualsevol tonteria o ocurrència una mica simpàtica.

No és fàcil, el que fa l'Elisabet, perquè de vegades el seu cap li fa la guitza, de diferents maneres, de vegades hostils, feixugues... Gestionar tot això és complicat, i tanmateix el cas és que ella en gran mesura ho aconsegueix.

De fet, aquesta vitalitat, aquesta faceta de l'Elisabet, aquesta capacitat de poder viure, malgrat la duresa de la seva vida, moltes estones amb optimisme i rialles, és una forma de saviesa. Probablement la forma de saviesa més important de totes.

Nicotina contra el virus

L'Elisabet fa dècades que es fuma un paquet de tabac cada dia (i algunes temporades, més). Després de tants anys d'empassar-se fum, de vegades té uns bons atacs de tos: l'Elisabet forma "una unitat indivisible" amb la seva tos episòdica i el seu paquet de tabac.

Ara, amb l'embolic del coronavirus, si tens gent al teu voltant tossir és un problema, perquè es disparen les pors i les alarmes. I passa que l'Elisabet té un nou episodi de tos forta (un més), un episodi que s'allarga, i les responsables de la residència on viu decideixen enviar-la a l'hospital. Per si de cas. 

Un cop a l'hospital, diuen que se la queden. Durant uns dies, li van fent proves, i totes van sortint negatives: cap indici del virus ni de cap altre problema.

Aquests dies ha sortit la notícia a algun diari que les persones fumadores, a causa de la concentració de nicotina dels seus pulmons, sembla que estan més protegides contra el coronavirus. Es curiós, però potser té alguna lògica: costa imaginar que un virus pugui prosperar, per exemple, en uns pulmons com els de l'Elisabet, negres, enquitranats i saturats de nicotina (la nicotina és un pesticida d'ús hortícola molt potent...).

Al no poder fumar (pel fet d'estar a l'hospital), a l'Elisabet la tos li ha minvat, i com que alhora en les proves segueix sense haver-hi cap indici del virus, al final li donen l'alta. De manera que torna a la residència (psiquiàtrica) on viu, però quan hi arriba, es troba que ha de passar la preceptiva quarantena. L'ha de passar encara que totes les proves hagin sortit bé (cap indici del virus), ja que és el que indica el protocol, pel fet de venir del carrer i a sobre haver estat en un hospital.

Després dels atacs de tos, de la incertesa inicial i de les pors, de l'experiència del pas per l'hospital i de les diferents proves, i de l'aïllament al tornar a la residència (sense poder-se relacionar amb les altres persones), d'entrada l'Elisabet diu que no fumarà més. Diu que s'ho ha pensat bé, que ja veu que això de fumar té molts inconvenients i que provoca molts mals de cap. Convençuda, diu que és un bon moment per començar una nova etapa, sense fumar, que ara es vol cuidar, perquè la salut és important, etc.

L'endemà, però, ja s'ho ha repensat: demana si pot fumar algun cigarret, i li donen permís per fer-ho. I ella la mar de contenta, perquè així, a més, amb la justificació del cigarret, té permís per sortir de l'habitació i anar a la terrassa a fumar-se'l. De manera que torna "a la seva normalitat fumadora", i a sobre amb el premi de poder fer una quarantena més relaxada.

A la residència la majoria de gent fuma, i l'Elisabet, més aviat o més tard, hauria tornat a fumar (el tant per cent de fumadors del col.lectiu del món residencial psiquiàtric deu ser el més elevat de tota la societat). Si de cas, l'únic que sobta és aquest pas tan ràpid, d'un dia per l'altre, de la determinació de no fumar "mai més", a tornar a fumar amb tota naturalitat.

De fet, no sé per què dic que sobta: l'Elisabet és així, de manera que el que realment hauria sobtat hauria sigut que la història hagués anat diferent.