Un trencaclosques amb molts espais buits

Vaig conèixer l'Elisabet quan ella tenia potser cinquanta-cinc anys. Llavors feia uns trenta-cinc anys que havien començat els seus problemes mentals. D'aquest munt d'anys anteriors en conec poca cosa, només retalls. Allò que de vegades m'ha explicat la Lívia, i allò que em va explicar l'Elisabet. El resultat és una sensació de tenir un gran trencaclosques en el qual hi falten moltes peces. I amb grans zones gairebé buides del tot.

Com es van anar succeint les diferents etapes fins que, finalment, l'Elisabet va acabar ingressada en una residència psiquiàtrica? Llavors era una opció temporal, o ja definitiva? Com ho van anar gestionant els seus pares, des dels primers senyals d'alarma? Com ho vivien quan ells ja eren molt grans i els costava cada vegada més assumir la càrrega d'aquella filla amb aquella vida tan difícil i que alhora els feia la vida molt difícil a ells?

Com va arribar l'Elisabet al consum d'amfetamines? Per motius lúdics o perquè es volia aprimar? Van ser aquells consums els que van fer de disparador dels brots psicòtics, que finalment van acabar amb un diagnòstic d'esquizofrènia? En quins moments i circumstàncies es van produir els seus intents de suïcidi? Quan va començar el consum d'altres estimulants, que llavors podia aconseguir fàcilment a les farmàcies?

Quan i com va ser que l'Elisabet, durant uns anys, va estar treballant per a una germana, i quines eren les dificultats d'aquella etapa? Quines eren les dificultats de l'Elisabet, aleshores, i quines eren les dificultats de la germana, pel fet de tenir-la amb ella?

I podria anar-hi afegint més interrogants, molts... Però ara l'únic que volia posar de manifest és el que he dit al principi: de tots aquells anys abans que la conegués, en sé molt poc, de la seva vida.

I potser de la de després, també, perquè és difícil, conèixer algú, fins i tot si el tractes sovint. Però aquest ja és un altre tema.

Com ho veuria ella?

"Tinc dret d'escriure sobre la Maria? No li hauria de demanar permís? (...) Que potser no l'havia de deixar en pau?" Theodor Kallifatides (1)

Si intento pensar què pensaria l'Elisabet d'aquesta iniciativa meva d'escriure sobre ella, crec que el més fàcil seria que no li semblés bé, que fins i tot li desagradés.

Potser ho podria trobar adequat si ella pogués triar els temes que es tractessin (per exemple, rebutjant els que no li semblessin oportuns). I alhora, pel que fa als temes amb el vistiplau inicial, controlant que s'hi introduïssin correccions, quan li semblés necessari (modificant, eliminant o afegint continguts). D'aquesta manera, potser sí que li semblaria acceptable, o fins i tot desitjable, aquesta iniciativa, perquè seria una manera de deixar una imatge d'ella amb la qual ella s'hi sentís a gust.

Al capdavall, seria actuar com tothom, ja que a tots ens agrada presentar o deixar la millor imatge de nosaltres mateixos (parlant, escrivint, a les fotos, etc.), per tal que els altres ens vegin com volem ser vistos. És a dir, procurant ocultar una mica allò que ens incomoda, i intentant ressaltar allò que ens agrada (i que de vegades potser és irreal, més o menys inventat; som tan fràgils...). Tot amb un objectiu ben comprensible: que els altres ens acceptin, ens valori, ens estimin... A nosaltres, o al record de nosaltres, quan ja no hi som. 

Un escrit així per a ella potser hauria pogut tenir aquest sentit que he exposat. En canvi, per a mi en tindria poc, perquè seria només fer "una postal" (com a contraposició a un relat que descrigui una realitat sens dubte més complexa, de vegades amb molt patiment, fins i tot desesperació, amb molts matisos, també contradiccions...).

Sobretot ara que ja està morta, des del meu punt de vista aquesta postal, aquesta simplificació, no tindria sentit. És necessària la complexitat. I els dubtes. I també la presència del dolor, del pànic... Dic ara perquè, quan ella vivia, un eventual relat més senzill en el qual ella s'hi hagués pogut reconèixer o emmirallar amb comoditat, fins i tot amb satisfacció, sí que podria haver tingut un sentit, una utilitat. Perquè potser l'hauria ajudat de cara a gestionar la seva vida. La seva vida "tan difícil", tal com vaig repetint de manera reiterada, de tant en tant. 

A l'Elisabet li agradava tenyir-se els cabells, posar-se cremes, pintar-se una mica els ulls, de vegades les ungles, triar la roba... al capdavall, tot són diferents maneres de presentar-te a tu mateix quan et mires al mirall, i de presentar-te als altres quan hi tractes, amb la millor versió possible de tu. I el món dels relats no és tan diferent, d'aquest món dels cabells, les ungles i els vestits, d'aquest desig en definitiva de seducció (i també d'autoacceptació).

Bé, potser també l'hauria pogut fer llavors, aquest tipus d'escrit, quan ella vivia, amb aquest objectiu: que a ella li fos útil. A més, parlant amb ella sí que hi era, aquest component. De vegades molt present.

Ara ella ja no hi és. I avui penso que pot estar justificat i tenir un sentit parlar de la seva vida. Ho sento així, tot i el que he dit, i que no oblido, sobre les seves possibles o probables objeccions.

L'Elisabet va ser una persona molt important en la meva vida, i pensar ara sobre ella, i sobre la meva relació amb ella (incloses les vegades que em vaig equivocar), penso que pot tenir un sentit si es compleixen dues condicions. La primera, una actitud honesta per part meva, i respectuosa (cosa que no vol dir que hagi de fer, dir o escriure "allò que a ella li agradaria"). I la segona condició: fer-ho només si fer-ho, alhora, m'ajuda a mi a replantejar-me la meva relació actual amb les persones que ara m'envolten. Alguna, amb una vida tan complicada com la de l'Elisabet.

Si el pensament sobre el passat (en aquest cas el de l'Elisabet), el puc vincular amb aquesta gestió del present, i llavors contribueix a fer aquest present meu i del meu voltant una mica millor, penso que sí que tenen sentit aquesta mena d'exercicis, aquests passeigs pels records, i les reflexions sobre aquests records. I després, si s'escau, compartir-los.  

Considero que té sentit en aquest cas de l'Elisabet. Igual que el té en el cas d'altres persones importants en la meva vida. Per exemple, el meu pare i la meva mare.

Aquestes són les raons per les quals m'he embrancat en aquesta història. Si a algú no li semblen vàlides, o suficients, l'únic que puc dir-li és que no en tinc de millors.

--
(1) Mares i fills. Galàxia Gutenberg, 2020 (p. 39)