"L'ús de la LSD pot desvetllar una psicosi latent que hi hagi en la persona i fer-li patir una malaltia mental greu que potser no s'hagués desencadenat. Però, a més, no es descarta que l'acció de la droga pugui, per ella mateixa, causar una d'aquestes malalties." Jordi Vila-Abadal (1)
Els pares de l'Elisabet eren poc controladors. Quan anaven creixent els seus fills i filles, es trobaven que tenien molta llibertat per fer allò que volguessin fer: els llocs a on anar, amb qui, els horaris, les nits fora de casa... Aquesta llibertat era igual per a les filles que pels fills; segurament, aquest era el tret més diferent de com, en general, actuaven la majoria dels pares llavors.
Aquesta llibertat precoç no va complicar la vida de sis dels set fills. Cadascú, a la seva manera, potser no sempre del tot fàcil, va anar trobant el seu camí (de vegades seguint camins curiosos, o canviant-los més endavant...), però els sis sempre amb un control raonable de les seves vides.
Amb l'Elisabet no va anar així; amb molta llibertat, va tenir la mala sort de trobar companyies complicades. Devia tenir disset anys, quan se'n va anar a Eivissa, amb el que llavors era amic o parella seva, un home deu anys més gran que ella. Allí, sembla que a causa d'un consum de LSD, va tenir un brot psicòtic. A causa del brot, va tornar de l'illa i la van ingressar en un psiquiàtric. Va ser el seu primer ingrés, després en van venir d'altres. Pel que fa a aquell company amb qui havia anat a Eivissa, no va voler saber res d'ella: va avisar la Lívia del que passava, i va desaparèixer completament de la vida de l'Elisabet.
Sembla que també va ser a partir de llavors, que en un moment o altre l'Elisabet va començar a prendre amfetamines. Aleshores hi havia poca consciència dels riscos a causa del consum d'amfetamines i del seu poder addictiu. De fet, un dels psiquiatres d'aquella època, quan la Lívia li va comentar el tema de les amfetamines, hi va donar molt poca importància. El consum d'amfetamines de l'Elisabet va durar dècades, i de vegades era difícil saber si, en un moment donat, l'Elisabet tenia un brot o si era el resultat de l'excitació provocada per l'amfetamina. Va ser un factor que va perjudicar molt l'evolució i les possibilitats d'estabilització de l'Elisabet.
Quan l'Elisabet va dir que se n'anava a Eivissa, un germà, el tercer, va criticar molt els seus pares, per no fer res per intentar retenir-la, tenint en compte que encara era molt jove. Es veu que aquest germà va ser l'únic de la família que aleshores es va manifestar en contra de la llibertat de moviments absoluta que ja gaudia l'Elisabet (a l'Elisabet li faltaven encara uns quatre anys, per a ser major d'edat; llavors ho eres als vint-i-un anys).
Aquest germà poc després va marxar a l'estranger (o potser en aquell moment ja hi era), i s'hi va quedar a viure de manera permanent. Al marxar lluny, en general és el que ha viscut més apartat de la família i, per tant, també de l'Elisabet, mentre ella va viure. Però llavors va tenir aquesta lucidesa (jo ho considero així), i alhora la valentia de manifestar-la.
Potser altres germans i germanes pensaven més o menys el mateix, no ho sé, però el cas és que si ho van pensar, sembla que no van tenir aquesta determinació de parlar-ne, de dir-ho als pares, amb tota claredat.
Amb aquesta exposició no vull dir que si els pares de l'Elisabet haguessin sigut menys permissius amb ella, si llavors no li haguessin donat tanta llibertat, no hauria passat el que va passar. De cap manera: no vull ni tan sols insinuar una cosa així, tan simplificada. Hi ha famílies amb els pares molt atents, pel que fa a les vides dels fills, i en les quals, tanmateix, hi ha també casos com el de l'Elisabet.
Però, alhora, també sembla que, en general, en entorns familiars en els quals les llibertats dels adolescents no tenen límits, o en tenen pocs, o no són els apropiats, les biografies fracassades es multipliquen. O si més no, això és el que diuen les estadístiques, en relació amb aquest tema.
Pel que fa als pares de l'Elisabet, segur que en aquell moment ells devien fer el que els semblava més adequat. O "el que eren capaços de fer", ja que, com tothom, estaven limitats per les circumstàncies personals que condicionaven les seves vides. Com tothom. Tots tenim les nostres limitacions, moltes: com a pares, com a fills, com a germans, amics...
És a dir, no he explicat això com una crítica als pares. Si ho he explicat és només per fer visible la intervenció, aleshores, d'aquest germà. I també perquè, en casos com aquest, és fàcil que et vingui aquest tipus de pensament: "I si llavors...?" Què hauria passat? Quina hauria pogut ser la vida de l'Elisabet? Etc.
Són només preguntes, i seria del tot absurd voler respondre-les, pensar que es poden respondre. No es pot saber de cap manera. Perquè les estadístiques marquen tendències, però no serveixen, mai, per fer especulacions sobre casos concrets.
Una última cosa, per tal d'acabar-ho de complicar (o de completar): posats a imaginar escenaris alternatius, tampoc no es pot descartar que, amb una supervisió més gran per part dels seus pares durant l'adolescència, la vida de l'Elisabet hagués acabat sent "encara més difícil del que va ser". Pel motiu que fos. Per exemple, perquè a causa d'un grau més restringit de llibertat, la reacció de l'Elisabet en aquell moment encara hagués sigut més descontrolada, més desafiant i, amb el temps, les conseqüències més calamitoses (de vegades ens n'oblidem, d'això tan obvi: que per negre que veiem una situació, "sempre hi ha la possibilitat que pugui ser més negre, pitjor").
Sobre "el que hauria passat si...", només es poden fer especulacions. És un misteri i, per tant, els eventuals judicis tenen poc sentit.
(1) 'La drogació. Joventut i droga'. La Magrana, 1982 (p. 77). Al mateix llibre, sobre les amfetamines es diu: "Són molt perilloses perquè (...) poden conduir a estats psicòtics i perquè, quan passa el seu efecte euforitzant, causen profundes depressions. (...) En venien a les farmàcies sense cap control (p. 71). El llibre es va publicar uns deu anys després tant del probable consum puntual d'LSD de l'Elisabet com de l'inici del seu consum regular d'amfetamines.