-Ets el cunyat de l'Elisabet? Sóc l'Ana, era amiga seva.
Ens trobem al carrer. Em diu que ens vam conèixer a la residència on fa uns anys estaven ella i l'Elisabet. Jo hi anava de visita, acompanyant la Lívia. Però ara d'entrada no la recordo. De mica en mica, però, vaig ordenant els records, i m'adono que sí, que aquesta Ana era llavors l'amiga més amiga de l'Elisabet, el que passa és que està molt canviada. Abans era una dona molt prima, exageradament: a banda del diagnòstic que li toqués (a causa del qual estava a la residència), llavors a sobre s'havia obsessionat amb què estava grassa, i menjava molt poc, fins al punt que, si no ho recordo malament, alguna vegada havia acabat ingressada a l'hospital a causa del grau de desnutrició a què havia arribat.
S'ha engreixat uns quants quilos, potser fins i tot n'hi sobra algun, però li van bé, l'afavoreixen. Fa molt bona cara. Em disculpo per no haver-la reconegut de seguida, i com que sé que és un tema delicat, no li dic res d'abans. Li dic només que fa molt de goig. I ella somriu.
Ja amb aquesta mica de confiança, llavors ella em demana un euro. Alhora es disculpa: diu que ha sigut el sant d'una companya, que li ha fet un regal i s'ha quedat sense diners. Li dic que què li sembla, si en lloc d'un euro la convido a alguna cosa, i de seguida em diu que d'acord, que a un cafè.
Estem al davant del bar que hi ha al costat de la seva residència, i seiem a una taula del carrer, al voltant de la qual ja hi ha tres residents més. L'Ana i jo parlem, i els altres ens miren amb cares impassibles, una mica encantades, amb aquestes cares de persones més aviat sobremedicades amb psicofàrmacs. De tots, l'Ana és la que fa la cara més viva, més desperta.
L'Ana m'ho repeteix, que s'ha quedat sense diners a causa del regal que ha fet a l'amiga, un pijama, em diu. I afegeix que a la residència se li queden gairebé tots els diners. Igual que l'Elisabet, es queixa d'això, perquè les dues s'havien acostumat a disposar de tota la paga que rebien, molts diners "de butxaca", sobretot per als seus capricis. A les anteriors residències era així, era "anormalment així", i elles hi estaven acostumades, a tenir totes les despeses cobertes i no contribuir-hi gens (és una anormalitat de la qual alguna vegada ja n'he parlat, absurda, i que té a veure amb si els ingressos depenen de Sanitat o dels Serveis socials, encara que l'assistència rebuda sigui igual).
D'altra banda, l'Ana (igual que l'Elisabet quan estava a l'última residència), valora molt la llibertat més gran d'ara, a aquesta residència. I també el fet que pugui contribuir en diferents feines: ajudar a la cuina, parar i desparar la taula, escombrar, posar rentadores, estendre la roba... Li agrada, perquè així se sent útil, a diferència de a les residències anteriors en què, com l'Elisabet, estaven només "emmagatzemades", sense fer res útil, mentre els dies i els anys anaven passant.
Després de la residència on les vaig conèixer, al cap d'un temps a totes dues les van traslladar a una altra residència, des de la qual al cap d'uns dos anys més, a l'Elisabet la van tornar a traslladar a l'última residència que va estar, i a l'Ana, més endavant, a la que està ara. A aquella segona residència (segona de les tres esmentades, abans l'Elisabet ja havia passat per altres, l'Ana no ho sé), la relació entre elles va ser diferent, es va deteriorar. Alguna vegada li havia preguntat a l'Elisabet què passava, i ella no m'havia contestat de manera clara, havia defugit el tema. Llavors l'Elisabet ja no parlava mai de l'Ana, ni jo veia que es saludessin quan coincidien, més aviat s'ignoraven, era estrany.
Li comento això a l'Ana, i ella ho nega, diu que llavors eren igual d'amigues. Jo no insisteixo, tot i que recordo molt bé que no era així.
Mentre estem parlant em diu més d'una vegada que la va impressionar molt, saber que l'Elisabet havia mort. Sap que va ser a causa d'un càncer de pulmó; li dic que havia fet molts mèrits per tenir-lo, tants anys fumant sense parar i acumulant quitrà als pulmons. L'Ana diu que ella també fuma molt, diu que de vegades s'ofega, però que, "què hi vols fer". Diu també que a la residència hi ha un company molt fumador que ha d'anar amb un respirador portàtil, perquè també s'ofega. I ho repeteix, "què hi vols fer". A aquests llocs el difícil és trobar algú que no fumi.
És clar, si jo hagués de viure en una residència d'aquestes, envoltat sempre de persones amb problemes mentals, amb una vida quotidiana d'activitats limitades, potser més vegetant que vivint, no sé què acabaria fent, ves a saber. A més, també hi ha gent sense cap problema mental que té el mateix problema d'addicció al tabac, i que de vegades, com l'Elisabet, per aquest motiu també acaba al cementiri.
Mentre encara estem al bar, passa un altre company de la residència i li demana un cigarret. L'Ana li pregunta: "Quant me'n dones?", i ell li ensenya cinquanta cèntims. Ella somriu, li diu que d'acord. En aquests casos els preus poden oscil.lar molt, com les accions de la borsa, segons l'oferta i la demanda; un cigarret pot oscil.lar entre deu o vint cèntims, i un euro. L'Elisabet també en parlava, d'aquests negocis a la residència, amb cigarrets, encenedors, xiclets, sobres de nescafé, peces de roba, sabates, moneders... amb qualsevol cosa es podia fer negoci, de vegades més avantatjós i de vegades menys.
L'Ana s'ha quedat amb el record bonic de l'Elisabet quan eren amigues, i amb el record de l'afectació quan va saber que havia mort. En canvi, de l'etapa, entremig, quan estava distanciada de l'Elisabet, o no se'n vol recordar, o n'ha transformat el record per tal que també sigui bo. Sens dubte, i en la mesura que tots els records (de tothom) són poc o molt transformats, o fins i tot inventats, l'Ana demostra que és intel.ligent, amb la seva tria.