Ja vaig parlar de l'habitació que l'Elisabet conservava a casa de la seva mare. Hi tenia sobretot roba, uns quants llibres i algunes coses més. Hi anava de tant en tant, d'una banda per fer alguna rentadora i canviar-se de roba (a la residència no hi havia servei de bugaderia), i d'una altra banda, mentre la mare encara vivia, hi anava per pidolar-li diners, tot i que ella ja disposava d'una quantitat de diners considerable, gràcies a la pensió que té.
Com que l'Elisabet no se sap administrar, i a més és bastant capriciosa (ansiosa, i de comportaments impulsius), sovint té deutes, i quan en té llavors pidola, sobretot a la seva mare (mentre la mare va viure). Pidola o, sobretot temps enrere, de vegades pispava, diners o alguna cosa que després pogués vendre's.
Al morir la mare el pis es va vendre, i per tant es va haver de desmuntar l'habitació que l'Elisabet hi tenia. Com que a la residència disposava (disposa) de molt poc espai, d'algunes de les seves coses se'n van fer càrrec els germans, sobretot la roba (que li portaven -li porten-, quan la necessita, segons l'època de l'any).
També hi tenia alguns llibres i, entre els llibres, la Lívia, la seva germana gran, hi va trobar unes llibretes. Escrites per l'Elisabet. En va fullejar alguna, i va quedar trasbalsada: sabia que la seva germana tenia una vida difícil, però no fins a l'extrem que reflectien aquelles pàgines.
Si l'Elisabet no hagués tingut el costum d'escriure (i la seva germana no hagués comès aquella indiscreció o imprudència, la de llavors llegir-ne alguna cosa), la Lívia no s'hauria assabentat mai, o no se n'hauria assabentat d'una manera tan crua i profunda, del terrible infern d'al.lucinacions i deliris en què de vegades estava atrapada l'Elisabet.
Sobre si va ser correcte que la Lívia llegís alguna cosa d'aquelles llibretes de l'Elisabet, aquesta ja és una altra història. Es podria argumentar una cosa i la contrària; jo, de moment, el que considero és que va ser positiu, de cara a un acompanyament més empàtic, més comprensiu de l'Elisabet, per part de la seva germana. Potser una altra estona reprendré aquest tema complicat de la legitimitat.
D'altra banda, de manera estricta pel que fa "al contingut" de les llibretes, sens dubte és arriscat, i perillós per a la pròpia estabilitat, el fet de ser plenament conscient del món de bogeria que pot habitar una persona que estimes, com en aquest cas va passar. Com li va passar a la Lívia: ser conscient d'aquell món interior torturat de l'Elisabet a la Lívia li va fer més difícil "la seva pròpia vida". Perquè és molt dolorós, saber que un familiar que estimes té una vida tan difícil, amb moments literalment embogits, al caire d'abismes, sense l'agafador d'una mica de cordura.
Saber és dolorós. Però és important no defugir aquest saber, intentar ser conscients dels turments que de vegades pateixen les persones amb malalties mentals que ens envolten.
Si no fem aquest esforç "d'aproximació" (dic d'aproximació perquè mai no podrem sentir allò que elles senten), ens podem quedar amb una visió molt superficial i inexacta de la mena de vida que els toca viure. I llavors, amb aquest desconeixement, també podem fer servir qualsevol excusa, com per exemple els comportaments estranys d'aquestes persones, i les molèsties que ens ocasionen, per a blindar-nos davant del seu sofriment, distanciant-nos-en. Apartant-nos, desimplicant-nos d'aquest familiar que ja té una vida prou complicada com perquè, a sobre, "el castiguem" amb el nostre eventual distanciament.
Sens dubte, aquest esforç d'empatia no és gens fàcil. I pot passar que a algunes persones els sigui impossible, a causa de les seves limitacions, i del difícil que de vegades ho posen les mateixes persones malaltes.
Però com a mínim no hauríem d'oblidar mai que el malalt es mereix, i necessita, que intentem fer aquest esforç.