L'Elisabet, a més de conviure amb els seus embolics mentals, té un entorn també difícil, molt. A aquesta residència psiquiàtrica que des de fa anys és casa seva, viu amb unes vuitanta persones, cada una amb els seus problemes. Pràcticament no hi ha altes, els residents en general són malalts que s'han anat cronificant, de manera (aparentment) irreversible, a causa de la pròpia malaltia i d'una certa deixadesa institucional.
Fa uns dies l'Elisabet va tenir un bon ensurt, quan una altra interna, en mig d'un brot, va entrar a la seva habitació i va començar a cremar papers. I alhora que cremava els papers, escridassava i insultava l'Elisabet. Per sort, com que de seguida hi va anar una auxiliar, no va passar res greu: ni va fer mal a l'Elisabet ni es va calar foc a l'habitació.
A les habitacions no hi poden tenir encenedors, ni tabac. Però aquella companya havia agafat un encenedor comunitari, lligat simbòlicament amb un cordill, que tenen al pati interior de la residència, l'únic lloc on poden fumar. Allí, o al carrer els que poden sortir.
Aquell dia del foc i els insults, l'Elisabet va tenir un bon ensurt. Com que a aquella companya a causa de l'incident se la van endur a una unitat d'aguts (amb la intervenció de la policia, per ajudar els infermers, perquè ella estava mot agressiva), sense la seva presència, a l'Elisabet li va ser més fàcil pair el que havia passat, alliberar-se de l'angoixa.
Aquella companya va estar una setmana fora, i quan va tornar estava estabilitzada. Aparentment: al cap d'uns dies va tornar a calar foc, aquesta vegada a les tovalloles del lavabo, i també per sort, l'auxiliar que estava de guàrdia aquell vespre va sentir l'olor de fum i va poder apagar les tovalloles. I es van tornar a endur aquella pobra dona un altre cop a la unitat d'aguts, també amb la intervenció de la policia.
Per això, perquè de tant en tant a l'Elisabet li toca viure situacions semblants, de tant en tant jo vaig repetint que la seva vida no és gens fàcil.