Parlar amb l'Elisabet, escriure sobre l'Elisabet

"La nostra única certesa és que la vida és un viatge sense destí que no té més sentit que allò que siguem capaços de compartir amb els altres." Elif Shafak (1)

M'agrada parlar amb  l'Elisabet. I amb la Cinta, el Manel, la Carme, el Ramón, tots amb vides amb diferents tipus i graus de complicacions. De vegades també escric sobre aquestes persones. De vegades, quan penso en el fet aquest, d'escriure sobre elles, tinc una estranya sensació: de vegades no sé si parlo amb elles per tal de després poder escriure sobre el que hem parlat, "per poder-ne fer un relat", o si és que escric sobre elles perquè el fet d'escriure m'ajuda a pensar en elles, sobre elles, en les seves vides i dificultats... cosa que afavoreix, després, la següent vegada que les veig, poder parlar amb elles d'una manera més atenta, acurada i profitosa.

Pel que fa a aquest embolic, sóc conscient que si és un peix que es mossega la cua i costa trobar un punt d'inici, la prioritat hauria de ser sempre "l'estona compartida", i no "l'estona d'escriure". La prioritat hauria de ser sempre l'espai social, i no el literari.

Hauria de ser sempre així, perquè si per a mi alguna cosa té un sentit, és a la primera. Perquè una relació (bona o dolenta), "s'aguanta sola", no necessita l'escriptura. En canvi, una literatura testimonial que no estigui acompanyada de la intensitat i l'honestedat de la relació amb l'altre, potser pot arribar a tenir "algun tipus de sentit" (per exemple, d'entreteniment, o d'aspiracions creatives, "artístiques"), però no aquest sentit al qual aquí em refereixo.

Dit això, aclarides les importàncies i les prioritats, personals i subjectives, després és possible que, tot i haver-ho dit i remarcat, de vegades encara em despisti. I potser no sempre sigui fidel a aquestes prioritats. Com que sé que això és possible (aquestes badades, autoindulgències, etc.), sé que haig de procurar estar atent. Perquè si no estic atent i llavors em despisto, el resultat pot ser una mena d'estafa, una deslleialtat cap a la persona sobre la qual escric. I també una deslleialtat cap a altres persones que, eventualment, potser llegeixin allò que escric.

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 11/01/2018

Visita a l'Adriana

Amb la Lívia anem a veure l'Adriana, ingressada des de fa uns dies a una unitat d'aguts de psiquiatria, a causa d'una severa depressió. O a causa de la família que té; aquesta és una eventual explicació alternativa que, òbviament, "a la seva família" se li faria molt estranya, si algú els la plantegés. De vegades passa, això, que el motiu de l'ingrés d'algú no s'ha de buscar en aquest algú, o no "només" en aquest algú, sinó també en el seu entorn...

Quan arribem, quan l'Adriana ens veu d'entrada canvia la cara, se li il.lumina. Però de seguida la torna a canviar, com si s'hagués adonat que aquesta reacció positiva no encaixa amb el seu estat actual. Recupera el posat seriós, el seu pessimisme, la seva actitud autodestructiva, fins i tot agressiva cap als altres, aquesta actitud en la qual està atrapada des que va començar l'actual etapa depressiva.

Per anar a veure l'Adriana cal fer un esforç. Perquè l'Adriana no és com l'Elisabet; si en el cas de l'Elisabet un petit esforç teu o detall pràcticament sempre dóna algun fruit (si estava preocupada, normalment es despreocupa una mica, si estava trista s'alegra...), en el cas de l'Adriana no és així. Tens la sensació que l'Adriana ara és com una roca, inamovible, dura, rígida, ancorada en el seu malestar.

No és fàcil, estar amb l'Adriana, a causa de la seva actual negativitat i duresa. Has d'estar tu realment fort, emocionalment sencer, per tal que la seva negror no t'afecti, "no et contamini". El que ho salva una mica (i alhora permet l'esperança), és que "per sota" de la seva negativitat i aspresa, si estàs atent, t'adones també que hi ha una altra Adriana, una Adriana que és com una nena petita, molt desvalguda, que pateix, i que té realment moltes ganes de deixar de patir. Encara que potser et digui el contrari, encara que insisteixi en dir el contrari.

Quan marxem de la planta d'aguts de l'Adriana (procurem anar-hi de tant en tant), no ho fem mai contents, sinó entristits. Per ella, pel seu estat, i també pel lloc. El normal és sortir d'una unitat d'aguts així, abatut, aclaparat. Perquè a més de trobar-te la persona que vas a veure de la manera que te la trobes, malament, veus el lloc on està, envoltada per moltes altres persones que també estan bastant o molt malament.

A la Lívia suposo que aquestes visites li porten records de quan l'Elisabet havia estat ingressada en unitats d'aguts, a causa de brots psicòtics, de vegades acompanyats d'actituds violentes. Per sort, d'això ja fa molts anys, però tornar a aquest tipus de llocs suposo que fa que revisqui aquells records...

El dinar de Nadal

(sobre el dia de Nadal de 2019)

La Lívia havia convidat l'Elisabet a venir a dinar el dia de Nadal. L'Elisabet havia dit que li feia molta il.lusió, però després telefona i diu que no ho veu clar i que, el dia de Nadal, l'endemà, prefereix quedar-se a la residència.

Sense avisar-la, vaig "a casa seva", a la residència. La trobo a la sala d'estar, asseguda, quieta, sense fer res. Absent, amb cara d'avorrida. Quan em veu, es transforma de cop: se li il.lumina la cara, s'aixeca d'un bot, m'abraça i petoneja i em pregunta que què hi faig, aquí.

Li dic que ja ho veu, que l'he anat a veure. I que a més de veure-la li volia dir que a la Lívia i a mi ens semblava molt bé que el dia de Nadal fes el que volgués... però que si decidia venir a dinar amb nosaltres, ens faria molt contents. Que ens agradaria de debò, que estigués amb nosaltres. Li repeteixo dos o tres cops la il.lusió que ens faria, i a cada repetició ella eixampla el somriure, i se li enriolen més els ulls. I al final em diu que vindria, que és clar que sí.

Per a mi i la Lívia el dia de Nadal no és un dia especialment important, però fem "com si ho fos", perquè per a l'Elisabet sí que ho és... Li pregunto a l'Elisabet per què ens havia dit que volia quedar-se a la residència. I llavors m'explica que fa dies que té un restrenyiment molt fort, i que això li repercuteix en el cap, li afecta l'humor, l'encongeix. Que quan li passa això llavors es queda així, replegada, malament, i que tot ho veu difícil.

Aquesta vegada hi ha el restrenyiment pel mig; una altra vegada pot ser un altre malestar, d'origen físic o mental... La vida de l'Elisabet no és fàcil. Però malgrat les dificultats, de vegades grans, en els mals moments, moltes vegades trencar la deriva de la seva negativitat i pessimisme no és molt complicat. De vegades només cal trobar les paraules oportunes, oferir-li una abraçada, o un somriure... de vegades, amb molt poqueta cosa, li pot canviar l'estat d'ànim.

L'Elisabet en general és una persona bastant fàcil. En aquest cas, amb el mínim esforç d'anar-la a saludar a la residència (cosa que d'altra banda no és tampoc cap esforç), i remarcar-li "que ella és important per a nosaltres", ha sigut suficient (tot i que el malestar del restrenyiment de moment no hagi desaparegut).

Des de la finestra

Quan l'Elisabet està a l'hospital, les visites estan totes prohibides. Com que per sort té amb ella el seu mòbil, li fem un truc i li preguntem què veu per la finestra. Ens ho diu, i llavors sabem a quina part de l'edifici està. Aleshores, la Lívia i jo hi anem, i des del carrer li fem un nou truc. Li diem que som al carrer, que s'acosti a la finestra, i de seguida la veiem darrere una de les finestres. Ens saludem amb la mà i, durant una estona, anem parlant amb ella per telèfon.

L'Elisabet està encantada amb la visita sorpresa, i com que ha anat tan bé, a partir de llavors la repetim cada dia, ja que d'aquesta manera ella pot trencar una mica la rutina del confinament hospitalari.

Quan després de totes les proves negatives la tornen a dur a la residència, com que ha de passar la quarantena (pel fet d'haver estat a l'hospital), també l'anem a veure. Com que les visites, igual que a l'hospital, a causa del risc de contagi també estan prohibides, li fem un crit des del carrer (o una telefonada d'avís). I llavors ella obre la finestra de l'habitació de la residència on teòricament està confinada (ho dic d'aquesta manera perquè de vegades fa trampes, s'escapa de l'habitació). I així podem parlar una estona, nosaltres des del carrer i ella des de la finestra.

Algunes vegades les visites les fem la Lívia i jo junts, però en general sols, un o l'altre, per tal de no cridar tant l'atenció. De fet, a la residència ja n'estan al cas, d'aquestes converses des del carrer, i no hi posen cap objecció. Al contrari, suposo que les valoren positivament, ja que són una manera de fer-li a l'Elisabet una mica més fàcils i agradables aquests dies de quarantena.

Durant aquestes visites des del carrer, un dia li dic que com que ens estem saltant molts cafès compartits (abans quedàvem a un bar un dia a la setmana), i ves a saber els cafès que encara ens haurem de saltar, quan torni la normalitat i torni la rutina de les trobades al bar, el primer dia, per celebrar-ho i compensar-ho, com a mínim haurem de demanar cadascú una galleda de cafè.

I l'Elisabet riu, i diu que sí; l'Elisabet té aquesta virtut, que li és fàcil alegrar-se i riure, per mica que li diguis qualsevol tonteria o ocurrència una mica simpàtica.

No és fàcil, el que fa l'Elisabet, perquè de vegades el seu cap li fa la guitza, de diferents maneres, de vegades hostils, feixugues... Gestionar tot això és complicat, i tanmateix el cas és que ella en gran mesura ho aconsegueix.

De fet, aquesta vitalitat, aquesta faceta de l'Elisabet, aquesta capacitat de poder viure, malgrat la duresa de la seva vida, moltes estones amb optimisme i rialles, és una forma de saviesa. Probablement la forma de saviesa més important de totes.

Nicotina contra el virus

L'Elisabet fa dècades que es fuma un paquet de tabac cada dia (i algunes temporades, més). Després de tants anys d'empassar-se fum, de vegades té uns bons atacs de tos: l'Elisabet forma "una unitat indivisible" amb la seva tos episòdica i el seu paquet de tabac.

Ara, amb l'embolic del coronavirus, si tens gent al teu voltant tossir és un problema, perquè es disparen les pors i les alarmes. I passa que l'Elisabet té un nou episodi de tos forta (un més), un episodi que s'allarga, i les responsables de la residència on viu decideixen enviar-la a l'hospital. Per si de cas. 

Un cop a l'hospital, diuen que se la queden. Durant uns dies, li van fent proves, i totes van sortint negatives: cap indici del virus ni de cap altre problema.

Aquests dies ha sortit la notícia a algun diari que les persones fumadores, a causa de la concentració de nicotina dels seus pulmons, sembla que estan més protegides contra el coronavirus. Es curiós, però potser té alguna lògica: costa imaginar que un virus pugui prosperar, per exemple, en uns pulmons com els de l'Elisabet, negres, enquitranats i saturats de nicotina (la nicotina és un pesticida d'ús hortícola molt potent...).

Al no poder fumar (pel fet d'estar a l'hospital), a l'Elisabet la tos li ha minvat, i com que alhora en les proves segueix sense haver-hi cap indici del virus, al final li donen l'alta. De manera que torna a la residència (psiquiàtrica) on viu, però quan hi arriba, es troba que ha de passar la preceptiva quarantena. L'ha de passar encara que totes les proves hagin sortit bé (cap indici del virus), ja que és el que indica el protocol, pel fet de venir del carrer i a sobre haver estat en un hospital.

Després dels atacs de tos, de la incertesa inicial i de les pors, de l'experiència del pas per l'hospital i de les diferents proves, i de l'aïllament al tornar a la residència (sense poder-se relacionar amb les altres persones), d'entrada l'Elisabet diu que no fumarà més. Diu que s'ho ha pensat bé, que ja veu que això de fumar té molts inconvenients i que provoca molts mals de cap. Convençuda, diu que és un bon moment per començar una nova etapa, sense fumar, que ara es vol cuidar, perquè la salut és important, etc.

L'endemà, però, ja s'ho ha repensat: demana si pot fumar algun cigarret, i li donen permís per fer-ho. I ella la mar de contenta, perquè així, a més, amb la justificació del cigarret, té permís per sortir de l'habitació i anar a la terrassa a fumar-se'l. De manera que torna "a la seva normalitat fumadora", i a sobre amb el premi de poder fer una quarantena més relaxada.

A la residència la majoria de gent fuma, i l'Elisabet, més aviat o més tard, hauria tornat a fumar (el tant per cent de fumadors del col.lectiu del món residencial psiquiàtric deu ser el més elevat de tota la societat). Si de cas, l'únic que sobta és aquest pas tan ràpid, d'un dia per l'altre, de la determinació de no fumar "mai més", a tornar a fumar amb tota naturalitat.

De fet, no sé per què dic que sobta: l'Elisabet és així, de manera que el que realment hauria sobtat hauria sigut que la història hagués anat diferent.

Treu-te la jaqueta

Reunió amb la treballadora social de l'Elisabet. Hi anem l'Elisabet, la Lívia i jo. Abans ens hem trobat al carrer, hem pres un cafè junts i hem xerrat una estona. Després anem a la residència; ens saluda la treballadora social i ens convida a entrar a un despatxet.

Entrem, i la treballadora social li diu a l'Elisabet que es tregui la jaqueta, i l'Elisabet li diu que es troba bé amb la jaqueta posada. Llavors la treballadora social li diu "que tindrà calor", i l'Elisabet li contesta que no en té. La treballadora social insisteix, li diu que a dins de casa el normal és anar sense jaqueta... Al final, l'Elisabet cedeix i es treu la jaqueta. L'Elisabet no és una nena, té 66 anys.

Jo ho contemplo bocabadat, sense gosar dir res (el motiu de la reunió és rellevant, i per tant val més no començar ja malament). A més, el cas és que jo he entrat també al despatx amb la jaqueta posada, i no me l'he tret. I la Lívia igual, tampoc no se l'ha tret. De manera que en conjunt l'escena és bastant absurda.

També penso, mentre passa tot això, que la treballadora social potser espera de nosaltres que li donem suport, que nosaltres ens traguem també la jaqueta, "per donar exemple". O que com a mínim diguem alguna cosa així: "Elisabet, fes-li cas, treu-te la jaqueta". Doncs no.

D'altra banda, aquest estira i arronsa amb la jaqueta encara és més surrealista si es té en compte que la majoria de persones usuàries de la residència, durant els mesos d'hivern, van per dins de la residència de manera habitual amb jaqueta, o amb abric (o amb gruixos de jerseis). Naturalment, hi van perquè s'hi senten més a gust, perquè si tinguessin calor o els engavanyés aquesta roba, se la traurien.

De vegades tens aquesta sensació estranya, que de vegades s'inverteixen energies en coses intranscendents i discutibles, la sensació que es cremen energies en foteses. O potser pitjor, que de vegades potser s'actua (de manera inconscient o conscient), sobretot per refermar l'autoritat, encara que l'ocasió no ho justifiqui: "jo mano i tu obeeixes". En aquests casos potser pots guanyar la partida (la partida "de la força"), però perds molt més del que guanyes, perquè perds "legitimitat moral". Una legitimitat que un altre dia et caldrà (de fet et cal "cada dia"), i com que la tindràs malmesa, qüestionada, llavors, quan la intervenció sigui realment important i necessària, et serà més difícil gestionar la situació.

PD: poso aquest exemple perquè em sembla rellevant, però alhora també vull remarcar (seria injust si no ho fes), que, en conjunt, el funcionament general de la residència (i també el d'aquesta treballadora social en concret), és molt satisfactori.

És la meva esquizofrènia

És una regla de tres que no falla: com més desocupada està l'Elisabet, més es descentra i més idees de compres capricioses, tenyits o tallats de cabell i altres presumptes "necessitats urgents" l'obsessionen. En canvi, si atrapada en un estat d'aquests obsessius i de demandes reiterades i insistents, llavors troba o li proposen ocupacions, desapareixen soles les obsessions.

Tanmateix, fins i tot en els pitjors moments, actualment l'Elisabet conserva sovint, ni que sigui només de forma puntual, una considerable capacitat de lucidesa. I també de sentit de l'humor. Un dia d'aquests dolents de queixes i demandes, centrades sobretot (en aquest cas), en la "necessitat" d'anar a la perruqueria, em fa una bona demostració de la seva lucidesa i sentit de l'humor. 

Després de les queixes (que segueixen el seu patró habitual en aquests casos), jo li comento el meu punt de vista (també seguint el meu guió habitual). Li dic que té uns cabells molt bonics, amb un aspecte molt saludable, i que a més li queda molt bé el color blanc que han anat agafant, sempre, els tingui de la mida que els tingui. 

Tot això és absolutament cert, li ho dic perquè ho penso. Li dic que té aquesta sort, i que també és veritat que tenyits d'altres colors, i tallats més curts o més llargs, també li queden bé, que si vol fins i tot se'ls pot tenyir de color verd o violeta, o del color que sigui, però que, ja que "sense fer res" ja està molt guapa, potser no cal que es capfiqui pensant en tenyits i tallats i despeses de perruqueria. Perquè a més, els diners ja sap que no li sobren.

Li dic això, i a continuació també el que ja he exposat abans i ella ja sap, que quan està ocupada no té (o en té poques) cabòries d'aquestes. I que per tant l'objectiu, en lloc d'abandonar-se en rumiacions sobre compres i perruqueries, ha de ser aconseguir tenir el dia cada vegada més ocupat. Per sort la política de la residència actual va en aquesta direcció (no ser només un "lloc-magatzem", sinó un lloc que afavoreixi l'ocupació de les persones residents, tant per estimular la seva autonomia com la seva autoestima).

L'Elisabet s'adona d'aquesta relació entre ocupacions i centrament, entre desocupació i obsessions. I a més té la sort que està realment contenta, quan té obligacions i activitats concretes per fer. No és una persona que defugi les feines, al contrari, les demana.

Aquesta conversa sobre perruqueries, compres, cabòries, activitats i propòsits aquesta vegada la tenim abans de separar-nos, quan ella està a punt d'entrar a la residència. I llavors, gairebé com a comiat, ella em diu: "A mi em sembla que tot això és culpa de l'esquizofrènia paranoide".

I em quedo bocabadat, i divertit. I alhora li dic que no em prengui el pèl, que tot això que hem parlat, en una mesura o altra ens passa a tots, que no té res a veure amb el que ella diu de l'esquizofrènia. I que per tant si vol pot dir aquestes coses com una "ocurrència", com una broma, però que no s'ho ha de creure ni ho ha de fer servir d'excusa.

I ella riu, i jo ric, i ens separem així, els dos rient.

Després de 25 anys, el miracle

Potser feia uns 25 anys que l'Elisabet vivia en residències psiquiàtriques (3 de diferents). Residències semblants a petits manicomis, llocs la principal funció dels quals era fer de magatzem de persones amb malalties mentals. Centres sense cap projecte de reinserció, sense serveis psicoterapèutics, en els quals la prioritat era l'administració de pastilles (els efectes dels psicofàrmacs és el primer que t'impacta quan entres en un d'aquests centres: rigidesa postural, mirades perdudes, entotsolaments...).

Fa uns mesos, de manera sobtada, a l'Elisabet la van traslladar a un centre més obert (literalment, perquè la porta sempre està oberta, a diferència de les residències anteriors). Un centre més rehabilitador, més terapèutic, més estimulant, més tot. I l'Elisabet està exultant, encantada amb el canvi, contenta amb les activitats que li ofereixen, feliç amb aquesta nova vida força més normalitzada i autònoma.

Si l'Elisabet fos més jove, més endavant fins i tot tindria la possibilitat, potser, d'anar a viure a un pis tutelat, és a dir, la possibilitat de fer encara un altre pas normalitzador. Però amb l'edat que té, difícilment hi serà a temps. En qualsevol cas, el pas d'ara és un veritable pas de gegant, immens.

A la residència anterior l'escenari que li van dibuixar fa dos anys era sinistre: li van dir que quan fes els 65, "per raons administratives", hauria d'anar a una residència geriàtrica-psiquiàtrica. És a dir, que sortiria d'un manicomi (al qual d'altra banda ja s'hi havia acostumat), per anar a un altre manicomi encara pitjor.

Aquesta era la perspectiva. Anar a un geriàtric-psiquiàtric... quan resulta que l'Elisabet, als seus 65 anys, té una esplèndida salut física. I una salut mental que segurament és la millor des que, quan tenia 18 o 20 anys, va tenir el primer brot.

El cas és que hi ha hagut aquest trasllat, i ni l'Elisabet ni la família sap què ha motivat el canvi de criteri (potser estaria bé que algú fes de detectiu, per tal d'aclarir aquest "misteri"). D'altra banda, ara aquesta explicació és secundària, n'hi ha prou amb celebrar el canvi i gaudir-ne els efectes i les possibilitats.

Una justificació que es podria fer de tots aquests anys de l'Elisabet en aquest règim infantilitzat i gens empoderador seria que, "abans", ja se li van oferir algunes possibilitats, i no va ser capaç d'aprofitar-les. I és cert, que se li van oferir, i que no les va saber aprofitar. Però de cap manera justifica aquests 25 anys posteriors amorfs i sense noves oportunitats.

La prova que "les ocasions ofertes anteriorment" no justificaven no oferir noves opcions és que quan ara li han donat aquesta nova oportunitat (quan estava a punt de ser enviada a un geriàtric, li ha anat ben just!), s'hi ha embarcat ben il.lusionada, i tots els indicis són que no fracassarà. De fet, s'ha integrat amb molta rapidesa i facilitat a les normes d'aquest nou lloc, unes normes que impliquen d'una banda més llibertat i d'una altra més responsabilitat.

Ho repeteixo (ho sento per la reiteració, però és que em sembla molt fort): "25 anys sense oportunitats". Es diu de pressa... però han de passar molt lents, aquest munt d'anys, en aquestes condicions...