Amb la Lívia anem a veure l'Adriana, ingressada des de fa uns dies a una unitat d'aguts de psiquiatria, a causa d'una severa depressió. O a causa de la família que té; aquesta és una eventual explicació alternativa que, òbviament, "a la seva família" se li faria molt estranya, si algú els la plantegés. De vegades passa, això, que el motiu de l'ingrés d'algú no s'ha de buscar en aquest algú, o no "només" en aquest algú, sinó també en el seu entorn...
Quan arribem, quan l'Adriana ens veu d'entrada canvia la cara, se li il.lumina. Però de seguida la torna a canviar, com si s'hagués adonat que aquesta reacció positiva no encaixa amb el seu estat actual. Recupera el posat seriós, el seu pessimisme, la seva actitud autodestructiva, fins i tot agressiva cap als altres, aquesta actitud en la qual està atrapada des que va començar l'actual etapa depressiva.
Per anar a veure l'Adriana cal fer un esforç. Perquè l'Adriana no és com l'Elisabet; si en el cas de l'Elisabet un petit esforç teu o detall pràcticament sempre dóna algun fruit (si estava preocupada, normalment es despreocupa una mica, si estava trista s'alegra...), en el cas de l'Adriana no és així. Tens la sensació que l'Adriana ara és com una roca, inamovible, dura, rígida, ancorada en el seu malestar.
No és fàcil, estar amb l'Adriana, a causa de la seva actual negativitat i duresa. Has d'estar tu realment fort, emocionalment sencer, per tal que la seva negror no t'afecti, "no et contamini". El que ho salva una mica (i alhora permet l'esperança), és que "per sota" de la seva negativitat i aspresa, si estàs atent, t'adones també que hi ha una altra Adriana, una Adriana que és com una nena petita, molt desvalguda, que pateix, i que té realment moltes ganes de deixar de patir. Encara que potser et digui el contrari, encara que insisteixi en dir el contrari.
Quan marxem de la planta d'aguts de l'Adriana (procurem anar-hi de tant en tant), no ho fem mai contents, sinó entristits. Per ella, pel seu estat, i també pel lloc. El normal és sortir d'una unitat d'aguts així, abatut, aclaparat. Perquè a més de trobar-te la persona que vas a veure de la manera que te la trobes, malament, veus el lloc on està, envoltada per moltes altres persones que també estan bastant o molt malament.
A la Lívia suposo que aquestes visites li porten records de quan l'Elisabet havia estat ingressada en unitats d'aguts, a causa de brots psicòtics, de vegades acompanyats d'actituds violentes. Per sort, d'això ja fa molts anys, però tornar a aquest tipus de llocs suposo que fa que revisqui aquells records...