Parlar amb l'Elisabet, escriure sobre l'Elisabet

"La nostra única certesa és que la vida és un viatge sense destí que no té més sentit que allò que siguem capaços de compartir amb els altres." Elif Shafak (1)

M'agrada parlar amb  l'Elisabet. I amb la Cinta, el Manel, la Carme, el Ramón, tots amb vides amb diferents tipus i graus de complicacions. De vegades també escric sobre aquestes persones. De vegades, quan penso en el fet aquest, d'escriure sobre elles, tinc una estranya sensació: de vegades no sé si parlo amb elles per tal de després poder escriure sobre el que hem parlat, "per poder-ne fer un relat", o si és que escric sobre elles perquè el fet d'escriure m'ajuda a pensar en elles, sobre elles, en les seves vides i dificultats... cosa que afavoreix, després, la següent vegada que les veig, poder parlar amb elles d'una manera més atenta, acurada i profitosa.

Pel que fa a aquest embolic, sóc conscient que si és un peix que es mossega la cua i costa trobar un punt d'inici, la prioritat hauria de ser sempre "l'estona compartida", i no "l'estona d'escriure". La prioritat hauria de ser sempre l'espai social, i no el literari.

Hauria de ser sempre així, perquè si per a mi alguna cosa té un sentit, és a la primera. Perquè una relació (bona o dolenta), "s'aguanta sola", no necessita l'escriptura. En canvi, una literatura testimonial que no estigui acompanyada de la intensitat i l'honestedat de la relació amb l'altre, potser pot arribar a tenir "algun tipus de sentit" (per exemple, d'entreteniment, o d'aspiracions creatives, "artístiques"), però no aquest sentit al qual aquí em refereixo.

Dit això, aclarides les importàncies i les prioritats, personals i subjectives, després és possible que, tot i haver-ho dit i remarcat, de vegades encara em despisti. I potser no sempre sigui fidel a aquestes prioritats. Com que sé que això és possible (aquestes badades, autoindulgències, etc.), sé que haig de procurar estar atent. Perquè si no estic atent i llavors em despisto, el resultat pot ser una mena d'estafa, una deslleialtat cap a la persona sobre la qual escric. I també una deslleialtat cap a altres persones que, eventualment, potser llegeixin allò que escric.

--
(1) La Vanguardia, La Contra, 11/01/2018

Visita a l'Adriana

Amb la Lívia anem a veure l'Adriana, ingressada des de fa uns dies a una unitat d'aguts de psiquiatria, a causa d'una severa depressió. O a causa de la família que té; aquesta és una eventual explicació alternativa que, òbviament, "a la seva família" se li faria molt estranya, si algú els la plantegés. De vegades passa, això, que el motiu de l'ingrés d'algú no s'ha de buscar en aquest algú, o no "només" en aquest algú, sinó també en el seu entorn...

Quan arribem, quan l'Adriana ens veu d'entrada canvia la cara, se li il.lumina. Però de seguida la torna a canviar, com si s'hagués adonat que aquesta reacció positiva no encaixa amb el seu estat actual. Recupera el posat seriós, el seu pessimisme, la seva actitud autodestructiva, fins i tot agressiva cap als altres, aquesta actitud en la qual està atrapada des que va començar l'actual etapa depressiva.

Per anar a veure l'Adriana cal fer un esforç. Perquè l'Adriana no és com l'Elisabet; si en el cas de l'Elisabet un petit esforç teu o detall pràcticament sempre dóna algun fruit (si estava preocupada, normalment es despreocupa una mica, si estava trista s'alegra...), en el cas de l'Adriana no és així. Tens la sensació que l'Adriana ara és com una roca, inamovible, dura, rígida, ancorada en el seu malestar.

No és fàcil, estar amb l'Adriana, a causa de la seva actual negativitat i duresa. Has d'estar tu realment fort, emocionalment sencer, per tal que la seva negror no t'afecti, "no et contamini". El que ho salva una mica (i alhora permet l'esperança), és que "per sota" de la seva negativitat i aspresa, si estàs atent, t'adones també que hi ha una altra Adriana, una Adriana que és com una nena petita, molt desvalguda, que pateix, i que té realment moltes ganes de deixar de patir. Encara que potser et digui el contrari, encara que insisteixi en dir el contrari.

Quan marxem de la planta d'aguts de l'Adriana (procurem anar-hi de tant en tant), no ho fem mai contents, sinó entristits. Per ella, pel seu estat, i també pel lloc. El normal és sortir d'una unitat d'aguts així, abatut, aclaparat. Perquè a més de trobar-te la persona que vas a veure de la manera que te la trobes, malament, veus el lloc on està, envoltada per moltes altres persones que també estan bastant o molt malament.

A la Lívia suposo que aquestes visites li porten records de quan l'Elisabet havia estat ingressada en unitats d'aguts, a causa de brots psicòtics, de vegades acompanyats d'actituds violentes. Per sort, d'això ja fa molts anys, però tornar a aquest tipus de llocs suposo que fa que revisqui aquells records...

El dinar de Nadal

(sobre el dia de Nadal de 2019)

La Lívia havia convidat l'Elisabet a venir a dinar el dia de Nadal. L'Elisabet havia dit que li feia molta il.lusió, però després telefona i diu que no ho veu clar i que, el dia de Nadal, l'endemà, prefereix quedar-se a la residència.

Sense avisar-la, vaig "a casa seva", a la residència. La trobo a la sala d'estar, asseguda, quieta, sense fer res. Absent, amb cara d'avorrida. Quan em veu, es transforma de cop: se li il.lumina la cara, s'aixeca d'un bot, m'abraça i petoneja i em pregunta que què hi faig, aquí.

Li dic que ja ho veu, que l'he anat a veure. I que a més de veure-la li volia dir que a la Lívia i a mi ens semblava molt bé que el dia de Nadal fes el que volgués... però que si decidia venir a dinar amb nosaltres, ens faria molt contents. Que ens agradaria de debò, que estigués amb nosaltres. Li repeteixo dos o tres cops la il.lusió que ens faria, i a cada repetició ella eixampla el somriure, i se li enriolen més els ulls. I al final em diu que vindria, que és clar que sí.

Per a mi i la Lívia el dia de Nadal no és un dia especialment important, però fem "com si ho fos", perquè per a l'Elisabet sí que ho és... Li pregunto a l'Elisabet per què ens havia dit que volia quedar-se a la residència. I llavors m'explica que fa dies que té un restrenyiment molt fort, i que això li repercuteix en el cap, li afecta l'humor, l'encongeix. Que quan li passa això llavors es queda així, replegada, malament, i que tot ho veu difícil.

Aquesta vegada hi ha el restrenyiment pel mig; una altra vegada pot ser un altre malestar, d'origen físic o mental... La vida de l'Elisabet no és fàcil. Però malgrat les dificultats, de vegades grans, en els mals moments, moltes vegades trencar la deriva de la seva negativitat i pessimisme no és molt complicat. De vegades només cal trobar les paraules oportunes, oferir-li una abraçada, o un somriure... de vegades, amb molt poqueta cosa, li pot canviar l'estat d'ànim.

L'Elisabet en general és una persona bastant fàcil. En aquest cas, amb el mínim esforç d'anar-la a saludar a la residència (cosa que d'altra banda no és tampoc cap esforç), i remarcar-li "que ella és important per a nosaltres", ha sigut suficient (tot i que el malestar del restrenyiment de moment no hagi desaparegut).