La família

Miro fotos de l'Elisabet que guarda la Lívia. Una és una foto de grup, amb els germans i germanes, acompanyats de les respectives parelles, a la sortida d'un restaurant, el dia que l'Elisabet feia seixanta anys. Una altra és anterior, del menjador familiar, al costat de la mare, ja bastant gran, junt amb una altra germana, les tres somriuen. En una altra surt en una barca, al mig del mar, també riallera, al costat d'un cunyat seu. Una altra és d'un viatge que va fer a Estocolm, a casa d'un germà... Totes són fotos de quan ja vivia en una o una altra residència psiquiàtrica.

L'Elisabet va tenir la sort que la seva família sempre va estar pendent d'ella. De quan els pares vivien en sé poc, només en puc explicar el que m'han explicat, i el resum seria que la implicació dels pares va ser sempre molt gran, permanent, i també esgotadora, a causa de les crisis de l'Elisabet. 

Dels últims deu anys, a partir de quan jo la vaig conèixer, puc dir el que vaig veure: aquesta implicació de les germanes i els germans. Per exemple, si cada setmana, amb la Lívia, l'anàvem a veure, també cada setmana, un altre dia, algun altre germà també l'anava a veure. Ara tu, ara jo, s'ho anaven organitzant, de manera que ella tingués sempre garantida aquesta segona visita setmanal.

Llavors, quan la vaig conèixer, jo ja coneixia el món de les malalties mentals, el món dels centres dedicats a les persones amb aquestes malalties, i amb aquesta experiència, m'era fàcil adonar-me del que he dit, que la família de l'Elisabet, a causa de la implicació en la seva complicada vida, era un cas no habitual.

Els dies que l'anàvem a veure amb la Lívia, teníem les nostres petites rutines, pautes i complicitats. I amb els altres germans passava el mateix, l'estil, el contingut de les trobades, en cada cas era poc o molt diferent, i aquesta diversitat suposo que jugava a favor seu; ella, amb cada germà o germana, hi tenia una relació una mica especial.

Una manera de veure encara amb més claredat això que dic de la família de l'Elisabet, era tenir una mica de curiositat per saber què passava amb els diferents companys i companyes de residència de l'Elisabet. D'entrada, alguns ja no tenien cap mena de família, a altres els familiars que els quedaven potser vivien lluny, o estaven desbordats o limitats per diferents circumstàncies (malalties, falta de recursos, etc.). N'hi havia que potser hi pensaven per Nadal, i el dia del seu sant o aniversari, i prou. Alguns casos eren molt tristos.

És clar, també hi havia famílies, o potser més que famílies familiars concrets, amb una gran implicació, però eren més aviat l'excepció. Tanmateix, no recordo cap cas que, com a conjunt familiar, hi hagués el grau d'implicació i perseverança de la família de l'Elisabet.

A les residències psiquiàtriques, les persones ingressades, al pes de la seva malaltia hi tenen afegit el pes d'aquesta solitud: "ens han aparcat aquí, i ens han oblidat". No es tracta de fer ara, ni ho pretenc, cap judici sobre les persones que s'han distanciat dels seus familiars, de vegades a causa de factors tan comprensibles com les limitacions d'edat, o l'esgotament absolut a causa de la relació tan difícil amb el familiar malalt. De vegades, quan veus algun pare o mare, ja molt vellets, caminant amb dificultat, amb el bastó, insegurs, amb una mirada trista i aclaparada, que van a veure el fill o filla ingressat a la residència psiquiàtrica, sents una tristesa i una desolació molt grans, infinites...

D'altra banda, cal tenir en compte també que per molt impecable que sigui el comportament de la família (com en el cas de l'Elisabet), aquest sentiment "d'estar aparcat", marginat, empresonat, és inevitable que existeixi. Perquè és un sentiment "normal", que té la seva raó de ser. Ja que, en general, el que fem com a societat en aquests casos és això: els malalts mentals els enviem als magatzems de malalts mentals, els vells els enviem als magatzems de vells... A partir d'aquesta obvietat, o "catàstrofe estructural", llavors hi ha persones que, a sobre, tenen la condemna afegida de la desaparició de la família. 

L'Elisabet, per tant, "només tenia mitja condemna", perquè la família no la va abandonar. Però aquest sentiment "d'estar tancada contra la seva voluntat en un manicomi", i que això era injust, també el tenia. I moltes vegades era un sentiment difícil de gestionar.

L'Elisabet valorava la família, però alhora, la relació que hi tenia no sempre era fàcil. D'una banda, a causa de les seves distorsions, de la seva poca consciència, de vegades, del seu estat i les seves limitacions. I, d'una altra banda, tal com he dit, a causa de la seva consciència lúcida "de ser una persona empresonada", mentre que alhora veia que els altres, la gent en general i els germans en concret, campaven al seu aire. I els envejava, de vegades molt, tot i que procurava no manifestar-ho. 

De vegades també els culpabilitzava de la seva situació, de vegades de manera molt dura.

A causa d'això, de vegades la relació amb l'Elisabet no era fàscil, era complicada, cantelluda. I aquesta faceta episòdica més dura d'ella encara feia més lloable la implicació sostinguda dels seus germans i germanes. Dic germans i germanes i hauria d'afegir "i les respectives parelles", perquè aquesta és una altra peculiaritat d'aquesta història. Perquè sense la complicitat d'aquestes parelles, tot hauria sigut diferent. En aquest cas va ser així i, de tan acostumats que hi estàvem, ho trobàvem normal.

El cert, però, és que moltes vegades (dissortadament massa vegades), és diferent. Abans he parlat de malalts semiabandonats, ja fos a causa de la manca de familiars, o de les limitacions d'aquests familiars, o del seu cansament. No és l'única possible causa d'aquesta situació "d'orfenesa". També pot passar, i passa, que un familiar, a causa de la pressió de la seva parella, que potser es queixa de l'atenció que l'altre dedica al seu germà o germana amb problemes mentals (ingressat o no), acaba forçant el distanciament. Quan passa això, el familiar es troba entre l'espasa i la paret, ha de triar, i en aquests casos en general qui queda a la cuneta és el malalt.

No va ser el cas de la família de l'Elisabet, ho reitero. Al contrari, els sobrevinguts, no només no van actuar mai d'aquesta manera, sinó que es van acoblar del tot a aquella situació: es van integrar completament "a l'equip familiar", i van contribuir, vam contribuir (jo també era un sobrevingut), a què la gestió de tot el relacionat amb l'Elisabet fos el més fàcil possible, i no més difícil.

Un any

Quan fa un any de la mort de l'Elisabet, vaig a la residència on ella vivia quan la vaig conèixer, fa uns deu anys. Està apartada del nucli urbà, i hi arribo passejant, fent el mateix recorregut que feia ella els dies que sortia. Camino a poc a poc, perquè em va bé i m'agrada aquesta lentitud, que alhora m'alenteix i asserena els pensaments.

Em fa companyia a la butxaca un rosari que havia sigut seu, petit, de només un misteri, metàl.lic, rodó. De fet, el duc a la butxaca des que, quan va morir, el vam trobar entre les seves coses. Encara que jo sigui bastant ateu, em fa companyia, per això, perquè havia sigut seu.

Arribo a la casa que va ser residència psiquiàtrica fins fa sis anys. Al jardí abans hi havia molts arbustos, però ara està tot molt ressec, esclarissat, es veu molt abandonat. L'edifici, en canvi, no es veu deteriorat, només buit, sense ús. M'ho confirma una dona que surt d'una casa del costat i que després tira carrer avall: des d'aleshores, ha estat sempre tancat.

M'hi estic poca estona, perquè fa molta calor, i a la vora no hi ha cap banc amb ombra on seure una mica. Faig el recorregut invers, ara avall, també a poc a poc, fins a arribar al nucli urbà una altra vegada. Llavors agafo un autobús, i després un altre, i arribo a l'extrem oposat de la ciutat. De fet, faig el mateix recorregut que va fer l'Elisabet l'any 2016. Jo el faig en transport públic, ella el va fer en un autocar, junt amb els altres residents. Van tancar aquesta residència, no sé per quin motiu, i van traslladar tothom, professionals inclosos, a l'altra punta de la ciutat, a la residència a la qual ara em dirigeixo.

A la residència d'on vinc, el pati era gran, agradable, llavors ben cuidat. S'hi estava bé, a aquell pati, i hi podien sortir sempre que volien. Aquesta altra residència, a la qual vaig ara, té més espais interiors, més sales d'estar, però poques finestres; és com una caixa molt tancada. També té un pati, petit, envoltat de parets altes; sembla una mica el pati d'una presó. L'usen sobretot els fumadors, perquè és l'únic lloc on es pot fumar. Per dissimular la duresa de l'espai, al terra del pati hi ha gespa artificial, plàstic verd.

Quan arribo a aquesta residència pregunto a un home que està al costat de la porta, i que sembla que espera algú, si l'hora de sortida de la tarda continua sent la mateixa, les tres. Em diu que sí. Falten cinc minuts, m'espero.

Un quart d'hora després surten vuit o deu persones. En conec més d'una, però sobretot un home, amb el qual havia parlat de vegades. Ell també em recorda, se m'acosta. Ens saludem, li pregunto com li van les coses, i també si els horaris continuen tan estrictes com abans, i em diu que sí. Són les tres i quart, i el carrer bull, peta un sol vertical molt fort. Veig com les persones que han sortit es van allunyant, amb el seu caminar insegur i lent, poc àgil, els ulls poc vius, encarcarats, empastillats... On poden anar ara, amb aquest sol inclement?

Quan l'Elisabet hi era funcionava igual. O sorties a les tres, o a la tarda ja no podies sortir. És clar, les tres a l'hivern és una bona hora, però a mitjans de juliol és un càstig, una barbaritat. Amb l'agreujant (si més no llavors, ara no se m'acudeix preguntar-ho), que no podien tornar a entrar fins a les cinc. És a dir, que si al cap de mitja hora l'Elisabet ja s'havia atipat d'estar al carrer, o al cap d'una hora tenia necessitat de fer un pipí, s'havia d'aguantar, buscar algun altre lloc per fer el pipí, per exemple anar a un bar, o esperar que obrissin la biblioteca.

Amb la Lívia ho vam explicar a les responsables del centre, i el que ens van dir va ser surrealista: ens van dir "que seria complicat adaptar les hores de sortida al calendari", i que així, sense canvis, sempre igual, era més pràctic. I pel que fa a la possibilitat de tornar a entrar, igual: disciplinat així, de manera militaritzada, més fàcil (més fàcil per als treballadors, és clar). Va ser una d'aquelles vegades (n'hi va haver d'altres), que ens va caure l'ànima als peus, al topar-nos amb aquella insensibilitat.

Quan ni amunt ni avall del carrer ja no es veu cap de les persones que han sortit, me'n vaig, perquè el meu cap, el meu cervell, amb tant de sol, també es comença a queixar, a reescalfar, i això que jo no m'he pres cap medicació psiquiàtrica.

Aquí l'Elisabet s'hi va estar tres anys, i llavors la van traslladar a una altra residència, l'última de totes. Una meravella, sobretot per la llibertat que tenia. A més, com que ens quedava bastant a la vora de casa, a banda del dia setmanal de visita habitual, amb la Lívia (o cadascú pel seu compte), també hi podíem passar altres dies, a diferents hores, per saludar-la. Com que de dia la porta del carrer de la residència sempre estava oberta, de la mateixa manera que l'Elisabet (i l'altra gent ingressada), podia sortir quan volia, nosaltres també hi podíem entrar, sense trucar. O passava que ja la trobàvem pel carrer, fent tombs. 

Llàstima que li va costar tants anys, dècades, arribar a aquest lloc més humanitari, més compassiu i, per descomptat, també més terapèutic, empoderador. 

Els dies com avui no són només dies nostàlgics (que ho són), sinó també, sobretot, recordatoris del que a mi em sembla important. Perquè ella, l'Elisabet, ja no existeix, però en la nostra vida quotidiana, el normal és que tots ens anem creuant "amb algunes Elisabets"... 

Sobretot en dies com avui, a més de recordar l'Elisabet, m'agrada pensar en aquestes altres Elisabets, les actuals, i en la manera com m'hi relaciono.