Quan fa un any de la mort de l'Elisabet, vaig a la residència on ella vivia quan la vaig conèixer, fa uns deu anys. Està apartada del nucli urbà, i hi arribo passejant, fent el mateix recorregut que feia ella els dies que sortia. Camino a poc a poc, perquè em va bé i m'agrada aquesta lentitud, que alhora m'alenteix i asserena els pensaments.
Em fa companyia a la butxaca un rosari que havia sigut seu, petit, de només un misteri, metàl.lic, rodó. De fet, el duc a la butxaca des que, quan va morir, el vam trobar entre les seves coses. Encara que jo sigui bastant ateu, em fa companyia, per això, perquè havia sigut seu.
Arribo a la casa que va ser residència psiquiàtrica fins fa sis anys. Al jardí abans hi havia molts arbustos, però ara està tot molt ressec, esclarissat, es veu molt abandonat. L'edifici, en canvi, no es veu deteriorat, només buit, sense ús. M'ho confirma una dona que surt d'una casa del costat i que després tira carrer avall: des d'aleshores, ha estat sempre tancat.
M'hi estic poca estona, perquè fa molta calor, i a la vora no hi ha cap banc amb ombra on seure una mica. Faig el recorregut invers, ara avall, també a poc a poc, fins a arribar al nucli urbà una altra vegada. Llavors agafo un autobús, i després un altre, i arribo a l'extrem oposat de la ciutat. De fet, faig el mateix recorregut que va fer l'Elisabet l'any 2016. Jo el faig en transport públic, ella el va fer en un autocar, junt amb els altres residents. Van tancar aquesta residència, no sé per quin motiu, i van traslladar tothom, professionals inclosos, a l'altra punta de la ciutat, a la residència a la qual ara em dirigeixo.
A la residència d'on vinc, el pati era gran, agradable, llavors ben cuidat. S'hi estava bé, a aquell pati, i hi podien sortir sempre que volien. Aquesta altra residència, a la qual vaig ara, té més espais interiors, més sales d'estar, però poques finestres; és com una caixa molt tancada. També té un pati, petit, envoltat de parets altes; sembla una mica el pati d'una presó. L'usen sobretot els fumadors, perquè és l'únic lloc on es pot fumar. Per dissimular la duresa de l'espai, al terra del pati hi ha gespa artificial, plàstic verd.
Quan arribo a aquesta residència pregunto a un home que està al costat de la porta, i que sembla que espera algú, si l'hora de sortida de la tarda continua sent la mateixa, les tres. Em diu que sí. Falten cinc minuts, m'espero.
Un quart d'hora després surten vuit o deu persones. En conec més d'una, però sobretot un home, amb el qual havia parlat de vegades. Ell també em recorda, se m'acosta. Ens saludem, li pregunto com li van les coses, i també si els horaris continuen tan estrictes com abans, i em diu que sí. Són les tres i quart, i el carrer bull, peta un sol vertical molt fort. Veig com les persones que han sortit es van allunyant, amb el seu caminar insegur i lent, poc àgil, els ulls poc vius, encarcarats, empastillats... On poden anar ara, amb aquest sol inclement?
Quan l'Elisabet hi era funcionava igual. O sorties a les tres, o a la tarda ja no podies sortir. És clar, les tres a l'hivern és una bona hora, però a mitjans de juliol és un càstig, una barbaritat. Amb l'agreujant (si més no llavors, ara no se m'acudeix preguntar-ho), que no podien tornar a entrar fins a les cinc. És a dir, que si al cap de mitja hora l'Elisabet ja s'havia atipat d'estar al carrer, o al cap d'una hora tenia necessitat de fer un pipí, s'havia d'aguantar, buscar algun altre lloc per fer el pipí, per exemple anar a un bar, o esperar que obrissin la biblioteca.
Amb la Lívia ho vam explicar a les responsables del centre, i el que ens van dir va ser surrealista: ens van dir "que seria complicat adaptar les hores de sortida al calendari", i que així, sense canvis, sempre igual, era més pràctic. I pel que fa a la possibilitat de tornar a entrar, igual: disciplinat així, de manera militaritzada, més fàcil (més fàcil per als treballadors, és clar). Va ser una d'aquelles vegades (n'hi va haver d'altres), que ens va caure l'ànima als peus, al topar-nos amb aquella insensibilitat.
Quan ni amunt ni avall del carrer ja no es veu cap de les persones que han sortit, me'n vaig, perquè el meu cap, el meu cervell, amb tant de sol, també es comença a queixar, a reescalfar, i això que jo no m'he pres cap medicació psiquiàtrica.
Aquí l'Elisabet s'hi va estar tres anys, i llavors la van traslladar a una altra residència, l'última de totes. Una meravella, sobretot per la llibertat que tenia. A més, com que ens quedava bastant a la vora de casa, a banda del dia setmanal de visita habitual, amb la Lívia (o cadascú pel seu compte), també hi podíem passar altres dies, a diferents hores, per saludar-la. Com que de dia la porta del carrer de la residència sempre estava oberta, de la mateixa manera que l'Elisabet (i l'altra gent ingressada), podia sortir quan volia, nosaltres també hi podíem entrar, sense trucar. O passava que ja la trobàvem pel carrer, fent tombs.
Llàstima que li va costar tants anys, dècades, arribar a aquest lloc més humanitari, més compassiu i, per descomptat, també més terapèutic, empoderador.
Els dies com avui no són només dies nostàlgics (que ho són), sinó també, sobretot, recordatoris del que a mi em sembla important. Perquè ella, l'Elisabet, ja no existeix, però en la nostra vida quotidiana, el normal és que tots ens anem creuant "amb algunes Elisabets"...
Sobretot en dies com avui, a més de recordar l'Elisabet, m'agrada pensar en aquestes altres Elisabets, les actuals, i en la manera com m'hi relaciono.