La Carmen, una companya de la residència

Vaig a veure un conegut a la planta de psiquiatria d'un hospital, i també hi trobo la Carmen. A la Carmen la conec de la residència de l'Elisabet; ara l'han traslladat aquí perquè l'han d'operar d'un càncer de pit: quan li han de fer les proves prèvies, la duen a la planta que toca, i després torna a la secció de psiquiatria. Quan l'hagin operat l'enviaran una altra vegada a la residència.

La Carmen és una dona molt deteriorada, amb una xerrameca repetitiva sense solta ni volta. A més, quan et parla s'abalança molt cap a tu, amb els ulls esbatanats i mirant-te fixament, i llavors la seva invasiva proximitat es fa bastant incòmoda.

A sobre, ara té una pinta molt pitjor, una pinta que impressiona, esperpèntica i que gairebé fa por, amb uns quants esparadraps i gases repartits per la cara i els braços, suposo que a causa dels mals que es fa ella mateixa, quan s'autolesiona. 

Deu tenir uns cinquanta anys. La seva cara i el seu cos no són gens atractius, tota ella està deformada, físicament desmanegada. I a més, va deixada, mal vestida. La vida de la Carmen és una vida ben desgraciada, perquè a més de la malaltia, al ser com és, els altres malalts de la residència, i els d'ara a l'hospital, en general l'eviten. I és normal, perquè es fa molt pesada, i la seva proximitat incòmoda, sobretot quan s'esvera. 

La seva xerrameca, sobretot quan és de contingut agressiu, és molt impressionant, perquè a més, de vegades, l'acompanya amb uns crits encara més impressionants. Uns descontrols que segons com fins i tot t'espanten, sobretot si no saps "que allò és normal", que de vegades la Carmen és així, té aquestes reaccions...

És fàcil imaginar el futur de la Carmen: com a malalta mental crònica greu, anirà sumant dies, tots iguals. Viurà sempre a la residència psiquiàtrica on viu (o a una altra de semblant), fins al dia que es mori.

Tenir present la Carmen és una altra manera de tenir present l'Elisabet, les dificultats de la seva vida. És obvi que viure en un ambient en el qual hi ha persones com la Carmen, o encara més complicades o conflictives, amb les quals hi has de conviure les vint-i-quatre hores del dia, no és gens fàcil: és una cosa que no voldríem cap de les persones que tenim la sort de no haver de viure en una residència psiquiàtrica. 

És a dir, que no voldríem les persones que tenim la sort "de poder viure en llibertat".

El pati

Afilerades contra la paret, una rastellera de cadires. Asseguts a cada una, de cara al sol, homes i dones. De diferents edats. Quiets. Tots amb la mirada absent, perduda. Les hores passen lentes, els dies passen lents, els anys. L'únic al.licient és fumar, o menjar alguna gormanderia. Els que poden ho fan. Els que no tenen provisions, de tant en tant en pidolen als altres. Uns intents sovint infructuosos.

D'altra banda, aquests són els que estan més bé. Si més no aprofiten que fa bo per estar una estona a l'aire lliure. A dins, a la sala de baix, en un ambient irrespirable a causa del fum i la manca de ventilació, hi ha els més grans, els més deteriorats, també tot el dia sense fer res. Sentint el soroll de la tele que ningú mira. L'ambient encara és més trist, desolador, que al pati. 

En qualsevol cas, estiguin al pati o a la sala, la residència és "un magatzem de persones malaltes mentals". Persones sense autonomia, incapaces de governar-se pel seu compte. A causa de les seves limitacions, i a causa de la falta de suport per superar, poc o molt, algunes d'aquestes limitacions. És un peix que es mossega la cua. El resultat és aquest: que estan apartades de la societat, aparcades en aquest "no lloc". De manera definitiva.

Al pati, la Susi, asseguda a una de les cadires, mirant allí enllà, amb la mirada perduda, a poc a poc va rosegant una barra de torró. Amb lentitud, la va engolint. És una dona jove, baixeta, grassa. L'Antonio, assegut al seu costat, un home que deu rondar els seixanta anys, té la mirada clavada al torró, i cada vegada segueix la trajectòria de la mà de la Susi fins a la boca. L'Antonio té una mirada i un posat com els d'un gos alhora submís i anhelant.

A la Susi li cau a terra un tros de torró i no fa cap gest per a recollir-lo. L'Antonio segueix quiet, ara encara més decantat cap a la banda de la Susi, contemplant fixament aquell bocí de torró caigut i ara una mica esmicolat. Quan L'Antonio veu que ella decididament no s'ajup, sense dir res, amb lentitud s'agenolla, al seu davant, i va recollint els bocins. Amb devoció, com si estigués combregant amb cada bocí que es posa a la boca. 

Ella segueix mastegant i mirant l'horitzó; l'ignora, com si no existís. Ell, gairebé fregant-li les cames, amb el cap cot, segueix recollint les engrunes i menjant-se-les a poc a poc. 

De vegades l'Elisabet ens explica coses de la Susi. Té amb ella una relació ambivalent, de vegades amistosa, i altres vegades una mica o molt complicada. A la residència, les possibilitats d'escollir amb qui et relaciones són limitades, "hi ha el que hi ha".

La Lívia, l'Elisabet i jo estem asseguts a l'altra banda del pati, de cara a la Susi i l'Antonio. Avui l'Elisabet no tenia permís per sortir, i per això hem quedat amb ella a la residència. Normalment, quan no té permís per sortir és perquè s'ha ficat en algun embolic, i llavors li treuen el permís fins que es torna a estabilitzar, o fins que passen els dies de "penalització". 

Quan no la deixen sortir, en general ho accepta, sense queixar-se massa. I alguna vegada, fins i tot ha sigut ella mateixa qui li ha dit al psiquiatre, amb el qual hi té molta confiança, que és millor que no surti durant uns dies, perquè se sent massa neguitosa i inestable.