Volem sortir

L'Elisabet m'ho havia explicat més d'una vegada, però una cosa és que t'ho expliquin i una altra veure-ho. Ara ho veig, aquesta és l'escena: davant d'una porta tancada, uns vint-i-cinc homes i dones en fila reclamen a cor, tots alhora: "Volem sortir, volem sortir, volem sortir..."

Són els residents que tenen permís per sortir. D'edats diferents, entre trenta-cinc i gairebé setanta anys. L'hora de sortir són les deu, i són ja tres quarts d'onze. Tres quarts d'hora de retard, tres quarts d'hora en fila drets. Repeteixen la seva demanda. En veu alta i alhora resignada, amb les seves cares resignades, els seus posats resignats. La resignació d'haver assumit que malgrat algunes mostres de bona voluntat per part de la direcció de la residència psiquiàtrica on viuen, la realitat que s'imposa és la falta de personal, un personal migrat que per molt que s'esforci (i algunes de les auxiliars i infermeres s'esforcen molt) no dóna l'abast. (1)

Ben afilerats, amb les seves cares especials, les seves mirades o tics especials, alguns amb indumentàries també especials. Es queixen, resignats, amb aquesta resignació derrotada de saber que són com nens petits al pati d'una escola i que no els queda més remei que obeir la mestra. Alguns fa dècades que viuen a la residència, la majoria saben que no en sortiran mai. Surten els que són traslladats a altres centres semblants, o els que es moren.

Tinc entès que aquesta residència pública la gestiona una empresa privada. No tinc ni idea de mitjançant quina mena d'acords ho fa, i per tant tampoc sé a què o qui és imputable, d'entrada, l'obvia falta de personal de la residència, si a la mesquinesa de l'Administració o als interessos (mesquins) de l'empresa. L'únic que sé és que qui en paga les conseqüències són els residents, tant quan han de fer dilatades cuas per sortir com en molts altres moments. Viure a la residència és una successió de cues i d'esperes.

En aquest cas, tres quarts d'hora de retard, suposo que perquè en aquests moments no hi ha cap treballadora disponible que es pugui encarregar de controlar la sortida (per tal que només surtin els que tenen permís per fer-ho, amb la targeta corresponent que ho acredita). Tres quarts d'hora retallats de les dues hores que tenen per voltar pel carrer. Per descomptat, si es despisten a l'hora de tornar i arriben una mica més tard s'exposen a perdre autonomia, potser algun dia sense sortir. La importància d'incomplir els horaris és diferent, depèn de qui els incompleix. No és el mateix que els incompleixi la residència que els residents.

Suposo que per part de l'empresa que gestiona la residència, i de les persones que té contractades, hi pot haver la temptació de fer servir l'argument "de que són persones complicades", i que gestionar-les sovint costa més del que es pot imagina la gent que desconeix aquest món de les residències psiquiàtriques. (2)

És veritat, són persones que de vegades és complicat de gestionar-les. Això no ho qüestiona ningú. Però cal anar amb compte, i no fer servir aquest fet per justificar determinades maneres de tractar aquestes persones.

Cada vegada que entro a la residència de l'Elisabet en surto trist. De vegades "encara més trist". Aquest cop és un dels dies especialment tristos.

--
(1) Dic que el personal contractat té una actitud implicada "en general", perquè també hi ha alguna excepció. En un lloc així, això no s'hauria d'acceptar. Perquè si la vida de les persones ingressades ja és prou dura a causa dels seus problemes mentals i les condicions de l'ingrés (massificació, falta d'intimitat, horaris rígids, etc.), només falta que una persona contractada (potser poc sensible, o amargada), contribueixi a fer les coses encara més difícils i desagradables a les persones ingressades. I de rebot, a la resta de personal contractat, ja que com més gran és el malestar dels ingressats, més difícil és gestionar el dia a dia de la residència.
(2) Fa uns dies van passar el reportatge "Veus contra l'estigma" (Sense Ficció, TV3), sobre la gestió de les persones amb malalties mentals importants. El resum era que el model de residències amb internaments de per vida avui estava desfasat, i que "una altra gestió és possible", de les persones amb aquests problemes.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/veus-contra-lestigma/video/5691906/

Pensaments suïcides

Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps. Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament, amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.

Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.

Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment, quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.

Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.

La Patrícia

Ha corregut la veu que la Patrícia ha mort. Que l'han trobat morta al bosc. Ha corregut la veu, i que ha mort és gairebé segur, ja que en cas contrari algú hauria desmentit el rumor. Que hagi mort d'una manera o d'una altra, que l'hagin trobat al bosc o a un altre lloc, això ja és una altra història. A la residència, els detalls de les notícies de vegades poden ser bastant fantasiosos: entre la imaginació de cadascú i les alteracions a causa de les successives explicacions, les notícies es poden anar transformant molt, de vegades de manera increïble.

El que és del tot cert és que la Patrícia fa uns quants dies es va escapar. No tenia mai permís per sortir, de manera que devia aprofitar alguna badada del vigilant de la porta. Era una idea fixa de la Patrícia, escapar-se, no volia estar allí. Altres vegades s'havia escapat, sempre l'havien acabat trobant i duent un altre cop a la residència. Sempre contra la seva voluntat, però sense que oposés resistència, era una persona molt pacífica. A banda de la seva fixació per marxar, a dins de la residència la Patrícia no generava cap problema. Respectava les normes i en els immensos temps lliures que tenia es dedicava a llegir, a meditar. Sí, a meditar, era una persona peculiar, com a resident. Cridava l'atenció per això, per discreta, cultivada i tranquil.la. Quan la veies, costava pensar que fos una persona amb problemes mentals. Amb quins problemes? Cap de les seves companyes ho sabia, perquè dins de la residència ningú parla dels seus diagnòstics psiquiàtrics, ni dels seus conflictes mentals. Es parla d'altres coses, d'aquestes no. L'Elisabet, que era força amiga de la Patrícia (i que és qui m'explica tot això), tampoc sap quin era el diagnòstic de la Patrícia, ni les coses que li passaven pel cap. Ni què feia durant les seves escapades. Es ficava en problemes, la Patrícia? De quin tipus? Per quins motius? Quan s'escapava i la tornaven a portar ningú sabia què havia passat, i ella no ho explicava. Una explicació podria ser que mentre estava ingressada, la medicació la mantenia estable (sigui el que sigui el significat d'aquesta paraula). I quan s'escapava, al deixar de prendre-se-la, potser tot canviava, i potser se li complicava la vida, de la forma que fos. O no, ves a saber. Alguna cosa havia de passar, si no seria massa inexplicable que estigués ingressada, i que quan s'escapava, una vegada i una altra la tornessin a dur a la residència. Seria inexplicable... però també és cert que de coses inexplicables, incomprensibles, en el món de la gestió de la salut mental sovint n'hi ha. Tal com he dit, tot això m'ho explica l'Elisabet. L'Elisabet sempre m'ha parlat amb afecte i respecte de la Patrícia, i ara la trobarà a faltar. A la residència hi ha gent que està molt malament, i a l'Elisabet li anava molt bé tenir el referent d'una persona com la Patrícia, educada, tranquil.la. I amb una faceta o inquietud espiritual que l'Elisabet també té. Quan passen coses com aquesta m'agradaria poder preguntar als professionals del centre què ha passat, però no ho puc fer. O més ben dit, sé de sobres que ells no ho poden fer, passar-me informació dels residents. De manera que m'haig de conformar amb les explicacions de l'Elisabet, i donar-los-hi una credibilitat limitada. A la residència en casos així la informació que faciliten els encarregats a la resta de residents sempre és telegràfica, la imprescindible per justificar mínimament que, per exemple, una persona no tornarà mai més. Suposo que es fa així, a banda de pel tema de la confidencialitat, amb la intenció de no intranquil.litzar els residents amb notícies tristes, desagradables, ves a saber si fins i tot, a vegades, amb aspectes morbosos. D'aquesta història de la Patrícia, segures hi ha poques coses, potser només aquestes: la Patrícia tenia al voltant de cinquanta-cinc anys, no volia viure tancada a la residència, ara està morta.

La medalla de la Miraculosa

"Oh María sin pecado concebida rogad por nos que recurrimos a Vos". És el text en miniatura (he necessitat una lupa per poder-lo llegir) que envolta la imatge de la Miraculosa de la petita medalla de llautó, o d'algun altre metall platejat i lleuger, que tinc aquests dies damunt de la taula.

L'Elisabet du sempre penjada al coll, amb un cordillet, una medalla com aquesta. Porta contenta la seva medalla de la Miraculosa perquè diu que li fa companyia, que la fa pensar en la Mare de Déu, que duent-la se sent protegida. També li fa pensar en una tia seva monja, la qual, quan l'Elisabet i les seves germanes eren petites, els regalava medalles d'aquestes.

Un dia que a l'Elisabet li vaig preguntar d'on havia tret la medalla em va explicar que hi havia un usuari de la residència que, quan podia sortir al carrer, de tant en tant passava per no sé quina parròquia i el rector n'hi donava unes quantes, i després ella les repartia entre l'altra gent de la residència. Li vaig dir si n'hi podia demanar una per a mi, perquè em feia il.lusió, i em va dir que sí. l al cap de dues o tres setmanes em va dur la meva medalla. I ara m'agrada tenir-la.

A l'Elisabet dur al damunt la medalla de la Miraculosa li fa companyia, perquè la fa pensar en la Mare de Déu, i això l'ajuda. A mi, veure la medalla em fa pensar en l'Elisabet, m'ajuda a tenir-la present a ella.

M'agrada parlar d'aquestes coses amb l'Elisabet, de les medalles, les marededeus, les mises, el resar... m'agrada, sobretot, perquè a ella li agrada poder-ne parlar. Sovint penso que és estrany, que tenint de fet altres persones més properes als seus sentiments religiosos, de vegades s'acabi esplaiant més amb mi. Precisament amb mi, que sóc un descregut com un campanar (per descomptat, quan estic amb ella sóc molt respectuós, m'oblido completament de les meves actituds anticlericals).

Amb ella, quan ve a tomb, parlem d'aquestes coses. Per exemple, un altre dia em va ensenyar un llibre de Santa Teresa que duia a la bossa, i en vam estar parlant. Ella em va dir que Santa Teresa era "una santa", i jo li vaig explicar que la meva mare admirava molt Santa Teresa, que sempre tenia a la seva tauleta de nit les seves obres completes i que de tant en tant les rellegia. 

Després, un parell de setmanes més tard li vaig preguntar a l'Elisabet si havia seguit llegint aquell llibre de Santa Teresa, però em va dir que se n'havia cansat. Això li passa, que de tant en tant té iniciatives, però li costa que li durin.

Incidents a la residència

L'Elisabet, a més de conviure amb els seus embolics mentals, té un entorn també difícil, molt. A aquesta residència psiquiàtrica que des de fa anys és casa seva, viu amb unes vuitanta persones, cada una amb els seus problemes. Pràcticament no hi ha altes, els residents en general són malalts que s'han anat cronificant, de manera (aparentment) irreversible, a causa de la pròpia malaltia i d'una certa deixadesa institucional.

Fa uns dies l'Elisabet va tenir un bon ensurt, quan una altra interna, en mig d'un brot, va entrar a la seva habitació i va començar a cremar papers. I alhora que cremava els papers, escridassava i insultava l'Elisabet. Per sort, com que de seguida hi va anar una auxiliar, no va passar res greu: ni va fer mal a l'Elisabet ni es va calar foc a l'habitació.

A les habitacions no hi poden tenir encenedors, ni tabac. Però aquella companya havia agafat un encenedor comunitari, lligat simbòlicament amb un cordill, que tenen al pati interior de la residència, l'únic lloc on poden fumar. Allí, o al carrer els que poden sortir.

Aquell dia del foc i els insults, l'Elisabet va tenir un bon ensurt. Com que a aquella companya a causa de l'incident se la van endur a una unitat d'aguts (amb la intervenció de la policia, per ajudar els infermers, perquè ella estava mot agressiva), sense la seva presència, a l'Elisabet li va ser més fàcil pair el que havia passat, alliberar-se de l'angoixa. 

Aquella companya va estar una setmana fora, i quan va tornar estava estabilitzada. Aparentment: al cap d'uns dies va tornar a calar foc, aquesta vegada a les tovalloles del lavabo, i també per sort, l'auxiliar que estava de guàrdia aquell vespre va sentir l'olor de fum i va poder apagar les tovalloles. I es van tornar a endur aquella pobra dona un altre cop a la unitat d'aguts, també amb la intervenció de la policia.

Per això, perquè de tant en tant a l'Elisabet li toca viure situacions semblants, de tant en tant jo vaig repetint que la seva vida no és gens fàcil.

Carablanca i August

El pallasso Carablanca, també anomenat Enfarinat, o Llest, representa l'ordre, les normes, la responsabilitat. L'August, el del nas vermell i grans sabates, és l'extravagant, absurd, provocador. Si el Carablanca és el representant del món seriós i adult, l'August viu en el món enjogassat dels infants.

L'Elisabet és la germana de la meva companya. Un cop a la setmana l'anem a veure. Quan hi anem, de vegades és com si féssim una funció. La meva companya fa el paper de Carablanca, i jo el d'August.

L'Elisabet viu a una residència psiquiàtrica. Des de fa uns anys. En general està molt estable, de manera que té bastanta llibertat: pot sortir cada dia a tombar pel barri, anar a comprar tabac, a prendre algun cafè, a mirar les botigues... Està força estabilitzada però també té mals moments, de tant en tant. De vegades es fica en embolics, és complica la vida, la complica als altres... Quan passa això, llavors perd part de la seva autonomia o llibertats, perquè els responsables de la residència les hi retallen. Temporalment. I llavors no s'ho passa bé, perquè li sap greu haver-se ficat en embolics i també n'hi sap tenir menys autonomia.

Quan les coses no van bé, de vegades toca dir-li alguna cosa (per mirar que si és possible no es repeteixin els embolics, o per intentar que mentre duren els mals moment no es facin tan feixucs). L'Elisabet és una dona de seixanta anys, però en alguns aspectes és com una nena petita. De manera que, en aquests casos, no sempre és fàcil trobar el punt just dels comentaris, el punt just d'intentar fer-li veure que hi ha coses que no poden ser, i alhora no passar-se de la ratlla amb els sermons. Cal trobar la forma de dir les coses amb mesura, de manera tranquil.la: enfadar-se no serveix de res (i a sobre empitjora les situacions).

Cal dir, però just el que cal, en el moment que cal, i de la manera que cal. Si pot ser. Com a mínim intentar-ho. No és sempre fàcil.

En aquests casos, Carablanca i l'August són uns bons aliats. Els dos junts, perquè Carablanca en solitari seria feixuc, i l'August en solitari seria una tonteria que no estabilitzaria res. En solitari, ni l'un ni l'altre serien positius, constructius.

Amb els anys, els dies de visita hem anat introduint-nos en aquesta mena de funció: Carablanca (la meva companya), l'August, jo. I l'Elisabet, "el nostre públic", a la qual intentem dir-li el que cal, si cal, però desdramatitzant aquests moments, buscant contrapesos, salpebrant o ensucrant els moments, passant de la paraula seriosa a la broma. I el resultat en general és bo, perquè surt un equilibri força interessant, entre seriositat i pallassada.

En "el guió" hi ha sempre la intenció que la trobada acabi, per dir-ho seguint en el context de les actuacions de pallassos, amb un "número musical" en què els tres ens ho passem bé (acabar amb una "lliçó" seria un desastre!). No tenim acordió ni saxo, però l'ambient que de vegades aconseguim s'hi assembla: engrescats amb l'actuació ens ho passem bé, de debò, sense fingiments. Amb rialles tan sonores com les dels infants de la pista dels circs quan actuen els pallassos.

Fent-ho així, l'Elisabet és capaç d'escoltar la seva germana, i d'estimar-la malgrat que de vegades li digui (perquè li ha de dir) coses que a l'Elisabet potser li incomoda sentir. I d'escoltar-me també a mi, que a més de dir les pallassades de rigor també vaig deixant anar mostres de suport a la intervenció de la meva companya.

Val a dir que és una fórmula que funciona perquè "el públic", l'Elisabet, és un bon públic, amb predisposició a la rialla, per mica que la funció estigui ben encarrilada i compensada. Sense l'actitud col.laboradora de l'Elisabet, per molt que ens esforcéssim per fer de Carablanca i d'August, posant-hi tota la nostra energia i picardia, la funció no rutllaria.

D'aquesta manera, amb aquest format de visites (no sempre, ni tota l'estona, però per mica que podem mirem que no se'ns oblidi) aquesta part del dia es converteix per a l'Elisabet en una bona estona. Per a ella, i per a nosaltres també.

I qui dia passa any empeny...

Fotos en blanc i negre

Fa molt fred i no hi ha malalts al pati. Estan a la sala de baix, asseguts, "deixats anar" sobre les cadires, quiets, absents. No parlen, però se sent una remor de fons, algú que mormola alguna cosa, l'altre que potser fa un crit... L'atmosfera és espessa, de lloc tancat, olor de gent, de gent malalta, de gent no del tot neta... Alguns van més ben vestits, d'altres mal girbats; el conjunt és força decadent, depriment.

Si m'atrevís a fer algunes fotos, en blanc i negre, i les ensenyés després a algú que no conegués aquest lloc (ni d'altres de semblants) jo podria explicar perfectament que eren fotos d'una institució psiquiàtrica de fa seixanta o cent anys, i ningú no ho qüestionaria. Tan depriment, devastadora i "pretèrita" és l'escena.

Però no faig cap foto. No m'atreveixo, sento que seria una violació de la intimitat d'aquestes persones. De la seva intimitat vulnerable, indefensa, malmesa...

Aquí tots els dies són iguals, sobretot per a les persones que no tenen permís per sortir, que són la majoria. Aquestes persones que no poden sortir mai, que no sortiran mai més, són les que tenen l'aspecte més deteriorat. La institucionalització, la reclusió, l'apatia i l'abandonament van deixant la seva petjada, van homogeneïtzant les expressions, convertint-les en amorfes, sense vida a la cara, els ulls apagats.

Tots els dies són iguals, totes les setmanes, tots els anys. Si fa sol, alguns surten al pati i, allí, tenen la mateixa actitud passiva, vegetativa. No passa mai res, llevat de quan algú té una crisi. És l'únic que trenca la monotonia.

Passen les hores sense fer cap activitat, sense que se'ls ofereixi la possibilitat de fer-ne cap. Es deixen dur per aquest projecte de vida sense projecte, sense cap estímul, sense cap horitzó, excepte el d'anar constatant que sempre és tot igual i que no res canvia. Ni canviarà.

Per què hi ha llocs així? És clar, perquè entre tots ho permetem...

Les persones que hi estan són persones que amb les seves al.lucinacions, amb els seus deliris, amb les seves fòbies i obsessions. I la realitat és que ens molesten. I les tenim marginades en aquesta mena de no-llocs. Com que no les veiem, és com si no existissin. Però existeixen, sobreviuen, vegeten en aquesta mena de magatzems humans.

A més de tenir-les controlades i més o menys endreçades, o per facilitar poder-les tenir així, també els donem "la medicació adequada per a la seva malaltia". No vull minimitzar la importància i la necessitat d'aquest tipus de medicacions, de vegades, en el cas d'aquests malalts. Però dit això, del que potser es podria parlar és de quina és la prioritat de la medicació: el millor benestar del malalt? La seva més fàcil gestió dins de la institució? Potser una mica de tot...? 

Cap on es decanta la balança? I a més, què entenem pel millor benestar del malalt? Per exemple, se li pregunta al malalt com ho veu ell? O, "com que està malalt", ja es dona per descomptat que no cal preguntar-li res?

Un últim apunt: no critico en absolut el personal, del tot insuficient, que treballa en aquesta residència. La feina que fan les persones que hi treballen es podria qualificar fins i tot d'heroica, i no és cap exageració, dir-ho així. Persones dono per fet que mal pagades, desbordades de feina per la falta de personal, enfrontant-se cada dia a aquest panorama devastador... i a més, tot això sense deixar de ser amables, cordials. Perquè en aquesta residència psiquiàtrica és així, en puc donar fe. Cada cosa al seu lloc.

És obvi que la crítica va en una altra direcció: d'una banda, cap als propietaris d'aquestes residències concertades, ja que tot el que estalvien en les despeses de gestió són suposo que beneficis empresarials, uns beneficis que en aquest cas es podrien arribar a considerar "criminals". Ja he dit que algun altre dia n'hauré de parlar més a fons, d'aquest tema.

I, d'una altra banda, nosaltres també tenim la nostra responsabilitat. Jo el primer: en quina mena de societat vivim, que acceptem aquesta realitat? 

[Uns mesos després d'haver escrit això, tots els interns, i per tant també l'Elisabet, són traslladats a unes altres instal.lacions. Hi ha alguns canvis, però la nova residència no deixa de ser "un altre magatzem de persones", i la impressió general segueix sent bastant depriment]