Transparència, opacitat i mentides

Després del dia del dinar i les explicacions de l'Albert, un altre dia, sols, amb la Lívia tornem a parlar del tema. Com que l'Albert en algun moment havia fet servir l'expressió "incapacitat de mentir" per a referir-se a la "incapacitat d'ocultar" de les persones com l'Elisabet (condicionades per trets psicòtics importants), amb la Lívia diem que és una expressió, la que inclou la paraula "mentir", equívoca. Perquè de fet l'Elisabet també podia ser, i de vegades ho era, una gran mentidera. Podia mentir de la manera més natural, convincent i quotidiana.

Era així perquè el recurs a la mentida és un tret general de totes les persones amb problemes d'addiccions (i no parlo només del consum de substàncies). I com que el problema addictiu en el cas de l'Elisabet era important, les mentides també formaven part de la seva vida diària, sobretot quan volia aconseguir alguna cosa (estimulants, o el que fos), i d'entrada no tenia els mitjans per a aconseguir-la. 

Llavors qualsevol podia ser víctima dels seus enganys (sobretot durant les etapes de més descontrol). En primer lloc, els seus pares, mentre van viure (de manera especial la mare, víctima silenciosa i permanent de xantatges, amenaces, extorsions, robatoris...). Uns pares que, per descomptat, van ser les persones que més es van desgastar i esgotar a causa de la vida de l'Elisabet marcada per la malaltia mental. 

Després dels pares, també podia ser víctima dels seus enganys, en diferent grau, la part de la família que tenia més tracte amb ella. I segons les etapes, també els veïns, els dependents de farmàcies, bars, estancs i altres botigues, o els companys de residència, o fins i tot gent del carrer. Quan l'Elisabet tenia "la necessitat imperiosa" d'estimulants, tot li valia i res no l'aturava. 

D'altra banda, hi havia una característica seva que l'afavoria. I és que l'Elisabet podia fer aquestes coses, però quan les feia, després tenia remordiments de consciència. Potser no era capaç d'evitar fer-les, però més tard se n'avergonyia. I sens dubte això la va ajudar a anar controlant una mica aquests desordres i abusos. 

Amb el temps, entre l'ajuda dels remordiments, i potser també a causa de l'edat i de la minva de vitalitat, l'Elisabet va poder anar moderant el consum d'estimulants (i, per tant, també els comportaments abusius relacionats amb la seva obtenció), fins que al voltant dels seixanta anys els va abandonar del tot. 

D'altra banda, abans d'arribar a aquest punt d'inflexió definitiu, quan tenia alguna recaiguda, cada vegada es disculpava més sovint. I es disculpava de cor, perquè de fet, sentint-se esclava de la compulsió d'una banda i, d'una altra banda mentint, no s'agradava. Se sentia malament, quan passaven aquestes coses. 

Ella volia "arribar a ser millor". I aquesta faceta seva, junt amb la nostra consciència de la seva fragilitat i de la seva vida tan difícil, inspirava una gran tendresa i afavoria la relació amb ella.

Transparència i opacitat

"Cualquiera que te aparte porque te volviste loco es un gilipollas integral al que no necesitas tener cerca. (...) Nadie busca volverse loco a propósito. Nadie. Lo que sucede es que, el día menos pensado, la burbuja que has creado para intentar que todo duela mucho menos estalla, pero en lugar de hacerlo para afuera lo hace hacia adentro y… ¡alehop! Las voces llegan." Ángel Martín (1)

Quan l'Elisabet tenia vint anys, o algun més, de vegades passava per casa de la Lívia, la seva germana gran, que ja vivia independent, amb la seva parella d'aleshores. L'Elisabet, a causa de l'addicció a les amfetamines, i a causa dels problemes psicòtics i paranoics que de vegades patia (activats a causa del consum de les amfetamines), llavors tenia ja una vida molt complicada. 

Tant les addiccions com els problemes mentals severs són un tipus de problemes d'una envergadura que no només capgiren la vida de qui els pateix, sinó que també fan molt de respecte a les persones que envolten qui els pateix. El company de la Lívia (l'anomenaré Albert), llavors es va esforçar per entendre aquell món tan complicat, d'entrada "incomprensible", de l'Elisabet. Amb aquest propòsit, entre altres coses va llegir algun llibre sobre l'esquizofrènia i les psicosis, sobretot de la línia del que s'anomenava antipsiquiatria (era a mitjans dels 70, i aquest punt de vista sobre els problemes mentals estava en plena efervescència, sobretot en alguns ambients).

Fa uns dies vaig dinar a casa de l'Albert. Érem ell, la seva companya actual, la Lívia i jo. I vam parlar de l'Elisabet, i en concret d'aquells anys. L'Albert ens va explicar que durant aquella etapa (fa uns 45 anys), de vegades havia parlat amb l'Elisabet dels seus problemes. I que ella, entre altres coses, alguna vegada li havia dit que la gent podia llegir els seus pensaments, que qualsevol persona els hi podia llegir. I que això l'angoixava molt.

Un dia l'Albert li va preguntar si creia que, mentre estaven parlant, ell també li podia llegir els pensaments. I ella li va dir que sí. A continuació, ell li va dir si el podria creure, si li assegurava que no li podia llegir els pensaments, que no ho podia fer de cap manera. I ella li va contestar que, si ell li deia això, li estaria dient una mentida. La convicció de l'Elisabet era absoluta.

Del que llavors va llegir buscant informació, junt amb el que li explicava l'Elisabet, l'Albert va entendre que les persones com ella, a causa dels seus trets psicòtics, no són capaces de crear un filtre, mantenir una barrera, que protegeixi la seva intimitat. I els seus deliris se'ls desborden, es fan públics (tal com deien els autors d'aquells textos que havia llegit). Que en aquest sentit són persones en part "transparents" i, per tant, molt vulnerables davant dels altres. 

No sé si explico prou bé el que va explicar l'Albert. Suposo que ho explico barrejant el que ell ens va dir amb el que jo també he anat pensat sobre aquest tema al llarg dels anys, des que vaig llegir per primer cop algun llibre del Ronald D. Laing i algun altre autor de la mateixa línia (també va ser durant els anys 70, i crec que llavors vaig entendre poc aquestes idees; d'entrada, perquè la meva lectura era només "teòrica", no tenia cap cas real i proper com el de l'Elisabet, a diferència de l'Albert).

Segons aquest punt de vista, resulta que les persones com l'Elisabet són vulnerables perquè són persones amb dificultats de cara a aquesta possible "ocultació íntima", tan necessària de cara a poder tenir una vida estable i gestionable. El que passa és que nosaltres en som poc conscients, del que això suposa. No ens adonem del que significa tenir o no aquesta capacitat. I és que si aquesta característica "tan normal entre les persones normals" ens faltes, nosaltres també ens veuríem abocats "a les portes de la bogeria". Perquè és una funció mental tan necessària com, pel que fa a l'oxigenació de la sang, l'aire que respirem.

És a dir, que si no ens "extraviem en la bogeria" és precisament per això, perquè nosaltres sí que tenim aquesta capacitat de "discriminar i filtrar" el que volem compartir i el que no. I això ens permet viure amb un mínim de tranquil.litat, sense desesperar-nos. 

Tenint en compte tot això, podria dir-se que, d'alguna manera, l'Elisabet tenia raó, però no la raó que ella es pensava: la gent no li podia llegir el pensament, per descomptat que no, però podia ser conscient, a causa de coses que ella deia i feia, que el seu cap era un caos de vegades sacsejat per al.lucinacions i deliris molt trasbalsadors. Que la trasbalsaven a ella, i també a la persona que en fos conscient. Per això també és comprensible que, en general, la gent eviti implicar-se en la vida de les persones que pateixen aquest tipus de problemes. 

Amb l'edat, crec que l'Elisabet va anar aprenent "a no ser tan transparent"... Va ser part del seu aprenentatge de supervivència per tal de poder gestionar una mica millor la vida difícil que li havia tocat viure.

No sé si els trets psicòtics i paranoics de quan tenia vint anys eren més accentuats que els de quan ja passava dels  seixanta, quan jo em relacionava amb ella. No ho sé, el que sí que sé és que de gran aquests trets li seguien complicant la vida i generant malestars, de vegades molt intensos. Però crec que alhora, i aquesta era una diferència important, ella havia après a ser "una mica més opaca" (segons la forma d'exposar-ho del Ronald D. Laing). Tenia més autocontrol. I aquesta capacitat adquirida òbviament jugava a favor seu, de cara al fet que la seva vida de cada dia no fos tan complicada.

Eren dos aprenentatges. El primer, aprendre a ser menys transparent, més reservada (en el sentit que he exposat). El segon, adquirir algunes eines que l'ajudessin a gestionar una mica millor les oscil.lacions de les seves emocions. D'aquesta manera, a partir dels dos aprenentatges, amb els anys va anar entenent que estar "a dins o a fora" dels estats psicòtics i paranoics (i la "manera" com hi estava), no era només una qüestió de total atzar, incontrolable. 

Ella podia intervenir-hi i, de vegades menys i de vegades més, influir en l'evolució dels seus estats. És a dir, que es va empoderar, ja que, a diferència de les explicacions que li donava a l'Albert quan tenia vint anys, les que em donava a mi quan en tenia seixanta és cert que encara tenien (de vegades), "un peu a dins de la bogeria", però l'altre (moltes vegades) el podia tenir a fora. I al marge d'això, en qualsevol cas, de gran, era capaç de mantenir normalment activa "la cortina de l'opacitat", sobretot si percebia el més mínim risc per part de l'entorn.

Llevat dels moments amb més ofuscació i bloqueig, hi havia espais així, de més lucidesa i serenitat, molts, uns espais pels quals ella podia transitar de manera més relaxada, i fins i tot gaudir-los. Potser no eren tants espais com li hauria agradat a ella, i com ens hauria agradat a les persones que l'estimàvem, però aquests espais existien.

--
(1) Por si las voces vuelven, Planeta, 2021 (p. 22)

Més diners

Segueixo amb el tema dels diners que vaig iniciar fa dies.

De mica en mica, a l'anar coneixent l'Elisabet, li anava agafant afecte. I a partir d'aquest afecte i d'aquest interès, la idea o possibilitat de la reducció dels diners que ella podia disposar la vaig veure cada vegada més assenyada, de cara a que la seva vida potser pogués ser una mica més fàcil (parlo de potser vuit anys abans de la seva mort). Primer, és clar, era necessari que això la Lívia ho veiés clar, ja que a efectes pràctics era ella qui principalment exercia de tutora de l'Elisabet. De manera oficiosa, ja que l'Elisabet no estava incapacitada. Després, faltaria encara el més difícil de tot: fer-li entendre una mica a l'Elisabet aquesta argumentació, com a mínim una mica, per tal que no s'ho agafés només com una imposició del tot arbitrària, aquesta reducció dels diners de butxaca. Són temes ben complicats: fins a quin punt podem prendre aquest tipus de decisions que afecten la vida d'una altra persona? És millor no prendre-les, per tal de preservar totalment la seva llibertat de decisió? Quan a efectes pràctics s'exerceix de tutor d'una persona no incapacitada (però que és obvi que necessita aquesta tutela), ¿què és prioritari, respectar la legalitat, o respectar l'esperit, l'objectiu final d'aquests instruments jurídics protectors, que en definitiva el que busquen és el millor per a la persona amb dificultats per a autogestionar-se? És fàcil, posar-se d'acord sobre allò que se suposa que és preferible per a una altra persona? Fins a quin punt tenim dret a intervenir per tal de frenar "la tendència al caos" que poden tenir algunes persones? Etc. I també: en el cas concret de l'Elisabet, ¿hauria sigut millor incapacitar-la, per tal de no haver-se de plantejar una part d'aquestes preguntes? ¿O va ser millor evitar-ho, ja que a la pràctica ella finalment sempre acceptava aquesta tutela, i haver-se sabut legalment incapacitada sens dubte encara l'hauria fet sentir més malament? (1) No hi ha respostes fàcils. Perquè tot es pot mirar des de punts de vista diferents. El punt de vista meu és aquest: davant de cada cas, qui hi estigui implicat ha d'anar avaluant la situació, amb interès, prudència i honestedat. I a continuació, si li toca decidir, hauria d'optar per allò que en aquell moment li sembli més beneficiós, oportú, assenyat, o menys traumàtic. I si després resulta que no funciona, llavors caldrà repensar-ho, i fer canvis... les vegades que convingui. Si haig de fer un resum del paper de la Lívia pel que fa a aquest tema, en relació amb l'Elisabet, només pot ser aquest: en conjunt, durant els anys que jo en vaig ser testimoni, la Lívia va fer molt bé el seu paper de germana gran i de tutora oficiosa de l'Elisabet. I si alguna vegada la Lívia potser es va equivocar, va ser per la senzilla raó que havia optat per implicar-se en la gestió i l'acompanyament de la difícil vida de l'Elisabet. De vegades ens n’oblidem, d'això tan elemental: "només es poden equivocar les persones que fan coses". Les que quan cal, estan allí, on cal, intentant fer el que sembla que llavors cal. I la Lívia, durant molts anys "va estar allí", atenta, pendent de l'Elisabet. En va fer moltes, de coses per ella. I totes des d'una gran estima cap a la seva germana. -- (1) Tenint en compte l'estat de l'Elisabet, el seu diagnòstic i el seu historial, si s'haguessin posat en marxa els tràmits per a la incapacitació, no hi hauria hagut dificultats per a aconseguir-la.