Després del dia del dinar i les explicacions de l'Albert, un altre dia, sols, amb la Lívia tornem a parlar del tema. Com que l'Albert en algun moment havia fet servir l'expressió "incapacitat de mentir" per a referir-se a la "incapacitat d'ocultar" de les persones com l'Elisabet (condicionades per trets psicòtics importants), amb la Lívia diem que és una expressió, la que inclou la paraula "mentir", equívoca. Perquè de fet l'Elisabet també podia ser, i de vegades ho era, una gran mentidera. Podia mentir de la manera més natural, convincent i quotidiana.
Era així perquè el recurs a la mentida és un tret general de totes les persones amb problemes d'addiccions (i no parlo només del consum de substàncies). I com que el problema addictiu en el cas de l'Elisabet era important, les mentides també formaven part de la seva vida diària, sobretot quan volia aconseguir alguna cosa (estimulants, o el que fos), i d'entrada no tenia els mitjans per a aconseguir-la.
Llavors qualsevol podia ser víctima dels seus enganys (sobretot durant les etapes de més descontrol). En primer lloc, els seus pares, mentre van viure (de manera especial la mare, víctima silenciosa i permanent de xantatges, amenaces, extorsions, robatoris...). Uns pares que, per descomptat, van ser les persones que més es van desgastar i esgotar a causa de la vida de l'Elisabet marcada per la malaltia mental.
Després dels pares, també podia ser víctima dels seus enganys, en diferent grau, la part de la família que tenia més tracte amb ella. I segons les etapes, també els veïns, els dependents de farmàcies, bars, estancs i altres botigues, o els companys de residència, o fins i tot gent del carrer. Quan l'Elisabet tenia "la necessitat imperiosa" d'estimulants, tot li valia i res no l'aturava.
D'altra banda, hi havia una característica seva que l'afavoria. I és que l'Elisabet podia fer aquestes coses, però quan les feia, després tenia remordiments de consciència. Potser no era capaç d'evitar fer-les, però més tard se n'avergonyia. I sens dubte això la va ajudar a anar controlant una mica aquests desordres i abusos.
Amb el temps, entre l'ajuda dels remordiments, i potser també a causa de l'edat i de la minva de vitalitat, l'Elisabet va poder anar moderant el consum d'estimulants (i, per tant, també els comportaments abusius relacionats amb la seva obtenció), fins que al voltant dels seixanta anys els va abandonar del tot.
D'altra banda, abans d'arribar a aquest punt d'inflexió definitiu, quan tenia alguna recaiguda, cada vegada es disculpava més sovint. I es disculpava de cor, perquè de fet, sentint-se esclava de la compulsió d'una banda i, d'una altra banda mentint, no s'agradava. Se sentia malament, quan passaven aquestes coses.
Ella volia "arribar a ser millor". I aquesta faceta seva, junt amb la nostra consciència de la seva fragilitat i de la seva vida tan difícil, inspirava una gran tendresa i afavoria la relació amb ella.