Segueixo amb el tema dels diners que vaig iniciar fa dies.
De mica en mica, a l'anar coneixent l'Elisabet, li anava agafant afecte. I a partir d'aquest afecte i d'aquest interès, la idea o possibilitat de la reducció dels diners que ella podia disposar la vaig veure cada vegada més assenyada, de cara a que la seva vida potser pogués ser una mica més fàcil (parlo de potser vuit anys abans de la seva mort). Primer, és clar, era necessari que això la Lívia ho veiés clar, ja que a efectes pràctics era ella qui principalment exercia de tutora de l'Elisabet. De manera oficiosa, ja que l'Elisabet no estava incapacitada. Després, faltaria encara el més difícil de tot: fer-li entendre una mica a l'Elisabet aquesta argumentació, com a mínim una mica, per tal que no s'ho agafés només com una imposició del tot arbitrària, aquesta reducció dels diners de butxaca. Són temes ben complicats: fins a quin punt podem prendre aquest tipus de decisions que afecten la vida d'una altra persona? És millor no prendre-les, per tal de preservar totalment la seva llibertat de decisió? Quan a efectes pràctics s'exerceix de tutor d'una persona no incapacitada (però que és obvi que necessita aquesta tutela), ¿què és prioritari, respectar la legalitat, o respectar l'esperit, l'objectiu final d'aquests instruments jurídics protectors, que en definitiva el que busquen és el millor per a la persona amb dificultats per a autogestionar-se? És fàcil, posar-se d'acord sobre allò que se suposa que és preferible per a una altra persona? Fins a quin punt tenim dret a intervenir per tal de frenar "la tendència al caos" que poden tenir algunes persones? Etc. I també: en el cas concret de l'Elisabet, ¿hauria sigut millor incapacitar-la, per tal de no haver-se de plantejar una part d'aquestes preguntes? ¿O va ser millor evitar-ho, ja que a la pràctica ella finalment sempre acceptava aquesta tutela, i haver-se sabut legalment incapacitada sens dubte encara l'hauria fet sentir més malament? (1) No hi ha respostes fàcils. Perquè tot es pot mirar des de punts de vista diferents. El punt de vista meu és aquest: davant de cada cas, qui hi estigui implicat ha d'anar avaluant la situació, amb interès, prudència i honestedat. I a continuació, si li toca decidir, hauria d'optar per allò que en aquell moment li sembli més beneficiós, oportú, assenyat, o menys traumàtic. I si després resulta que no funciona, llavors caldrà repensar-ho, i fer canvis... les vegades que convingui. Si haig de fer un resum del paper de la Lívia pel que fa a aquest tema, en relació amb l'Elisabet, només pot ser aquest: en conjunt, durant els anys que jo en vaig ser testimoni, la Lívia va fer molt bé el seu paper de germana gran i de tutora oficiosa de l'Elisabet. I si alguna vegada la Lívia potser es va equivocar, va ser per la senzilla raó que havia optat per implicar-se en la gestió i l'acompanyament de la difícil vida de l'Elisabet. De vegades ens n’oblidem, d'això tan elemental: "només es poden equivocar les persones que fan coses". Les que quan cal, estan allí, on cal, intentant fer el que sembla que llavors cal. I la Lívia, durant molts anys "va estar allí", atenta, pendent de l'Elisabet. En va fer moltes, de coses per ella. I totes des d'una gran estima cap a la seva germana. -- (1) Tenint en compte l'estat de l'Elisabet, el seu diagnòstic i el seu historial, si s'haguessin posat en marxa els tràmits per a la incapacitació, no hi hauria hagut dificultats per a aconseguir-la.