"Cualquiera que te aparte porque te volviste loco es un gilipollas integral al que no necesitas tener cerca. (...) Nadie busca volverse loco a propósito. Nadie. Lo que sucede es que, el día menos pensado, la burbuja que has creado para intentar que todo duela mucho menos estalla, pero en lugar de hacerlo para afuera lo hace hacia adentro y… ¡alehop! Las voces llegan." Ángel Martín (1)
Quan l'Elisabet tenia vint anys, o algun més, de vegades passava per casa de la Lívia, la seva germana gran, que ja vivia independent, amb la seva parella d'aleshores. L'Elisabet, a causa de l'addicció a les amfetamines, i a causa dels problemes psicòtics i paranoics que de vegades patia (activats a causa del consum de les amfetamines), llavors tenia ja una vida molt complicada.
Tant les addiccions com els problemes mentals severs són un tipus de problemes d'una envergadura que no només capgiren la vida de qui els pateix, sinó que també fan molt de respecte a les persones que envolten qui els pateix. El company de la Lívia (l'anomenaré Albert), llavors es va esforçar per entendre aquell món tan complicat, d'entrada "incomprensible", de l'Elisabet. Amb aquest propòsit, entre altres coses va llegir algun llibre sobre l'esquizofrènia i les psicosis, sobretot de la línia del que s'anomenava antipsiquiatria (era a mitjans dels 70, i aquest punt de vista sobre els problemes mentals estava en plena efervescència, sobretot en alguns ambients).
Fa uns dies vaig dinar a casa de l'Albert. Érem ell, la seva companya actual, la Lívia i jo. I vam parlar de l'Elisabet, i en concret d'aquells anys. L'Albert ens va explicar que durant aquella etapa (fa uns 45 anys), de vegades havia parlat amb l'Elisabet dels seus problemes. I que ella, entre altres coses, alguna vegada li havia dit que la gent podia llegir els seus pensaments, que qualsevol persona els hi podia llegir. I que això l'angoixava molt.
Un dia l'Albert li va preguntar si creia que, mentre estaven parlant, ell també li podia llegir els pensaments. I ella li va dir que sí. A continuació, ell li va dir si el podria creure, si li assegurava que no li podia llegir els pensaments, que no ho podia fer de cap manera. I ella li va contestar que, si ell li deia això, li estaria dient una mentida. La convicció de l'Elisabet era absoluta.
Del que llavors va llegir buscant informació, junt amb el que li explicava l'Elisabet, l'Albert va entendre que les persones com ella, a causa dels seus trets psicòtics, no són capaces de crear un filtre, mantenir una barrera, que protegeixi la seva intimitat. I els seus deliris se'ls desborden, es fan públics (tal com deien els autors d'aquells textos que havia llegit). Que en aquest sentit són persones en part "transparents" i, per tant, molt vulnerables davant dels altres.
No sé si explico prou bé el que va explicar l'Albert. Suposo que ho explico barrejant el que ell ens va dir amb el que jo també he anat pensat sobre aquest tema al llarg dels anys, des que vaig llegir per primer cop algun llibre del Ronald D. Laing i algun altre autor de la mateixa línia (també va ser durant els anys 70, i crec que llavors vaig entendre poc aquestes idees; d'entrada, perquè la meva lectura era només "teòrica", no tenia cap cas real i proper com el de l'Elisabet, a diferència de l'Albert).
Segons aquest punt de vista, resulta que les persones com l'Elisabet són vulnerables perquè són persones amb dificultats de cara a aquesta possible "ocultació íntima", tan necessària de cara a poder tenir una vida estable i gestionable. El que passa és que nosaltres en som poc conscients, del que això suposa. No ens adonem del que significa tenir o no aquesta capacitat. I és que si aquesta característica "tan normal entre les persones normals" ens faltes, nosaltres també ens veuríem abocats "a les portes de la bogeria". Perquè és una funció mental tan necessària com, pel que fa a l'oxigenació de la sang, l'aire que respirem.
És a dir, que si no ens "extraviem en la bogeria" és precisament per això, perquè nosaltres sí que tenim aquesta capacitat de "discriminar i filtrar" el que volem compartir i el que no. I això ens permet viure amb un mínim de tranquil.litat, sense desesperar-nos.
Tenint en compte tot això, podria dir-se que, d'alguna manera, l'Elisabet tenia raó, però no la raó que ella es pensava: la gent no li podia llegir el pensament, per descomptat que no, però podia ser conscient, a causa de coses que ella deia i feia, que el seu cap era un caos de vegades sacsejat per al.lucinacions i deliris molt trasbalsadors. Que la trasbalsaven a ella, i també a la persona que en fos conscient. Per això també és comprensible que, en general, la gent eviti implicar-se en la vida de les persones que pateixen aquest tipus de problemes.
Amb l'edat, crec que l'Elisabet va anar aprenent "a no ser tan transparent"... Va ser part del seu aprenentatge de supervivència per tal de poder gestionar una mica millor la vida difícil que li havia tocat viure.
No sé si els trets psicòtics i paranoics de quan tenia vint anys eren més accentuats que els de quan ja passava dels seixanta, quan jo em relacionava amb ella. No ho sé, el que sí que sé és que de gran aquests trets li seguien complicant la vida i generant malestars, de vegades molt intensos. Però crec que alhora, i aquesta era una diferència important, ella havia après a ser "una mica més opaca" (segons la forma d'exposar-ho del Ronald D. Laing). Tenia més autocontrol. I aquesta capacitat adquirida òbviament jugava a favor seu, de cara al fet que la seva vida de cada dia no fos tan complicada.
Eren dos aprenentatges. El primer, aprendre a ser menys transparent, més reservada (en el sentit que he exposat). El segon, adquirir algunes eines que l'ajudessin a gestionar una mica millor les oscil.lacions de les seves emocions. D'aquesta manera, a partir dels dos aprenentatges, amb els anys va anar entenent que estar "a dins o a fora" dels estats psicòtics i paranoics (i la "manera" com hi estava), no era només una qüestió de total atzar, incontrolable.
Ella podia intervenir-hi i, de vegades menys i de vegades més, influir en l'evolució dels seus estats. És a dir, que es va empoderar, ja que, a diferència de les explicacions que li donava a l'Albert quan tenia vint anys, les que em donava a mi quan en tenia seixanta és cert que encara tenien (de vegades), "un peu a dins de la bogeria", però l'altre (moltes vegades) el podia tenir a fora. I al marge d'això, en qualsevol cas, de gran, era capaç de mantenir normalment activa "la cortina de l'opacitat", sobretot si percebia el més mínim risc per part de l'entorn.
Llevat dels moments amb més ofuscació i bloqueig, hi havia espais així, de més lucidesa i serenitat, molts, uns espais pels quals ella podia transitar de manera més relaxada, i fins i tot gaudir-los. Potser no eren tants espais com li hauria agradat a ella, i com ens hauria agradat a les persones que l'estimàvem, però aquests espais existien.
--
(1) Por si las voces vuelven, Planeta, 2021 (p. 22)