Un company: el Ramón

Fa pipades d'una punta de cigarret que si no li crema els dits és perquè ja els té cremats. Als dits polze i índex de la mà dreta ja no hi deu tenir empremtes dactilars, de tan negres i dures com les té. I quan dic negres, vull dir això, negres com el carbó o el betum. I si dic dures, doncs això altre, com un cuiro vell i ressec.

El Ramón estava a la mateixa residència que l'Elisabet. Amb ella (i la resta de residents, perquè va ser un trasllat general), va anar a la següent residència. D'allí, a ell posteriorment el van traslladar a una altra residència, l'actual, uns dos anys abans que a l'Elisabet la traslladessin a l'última residència seva.

Passant d'un tema a l'altra, de cop el Ramón em diu: "L'Elisabet va morir el 9 de juliol de 2021". Em deixa parat, ho sap millor que jo. Com que la data és correcta, dono per bo que les altres dates que em dona també ho són: "El dia tal de tal any em van canviar de residència, avui fa tants anys, tants mesos i tants dies que hi sóc." I segueix amb més dates d'altres estades a altres residències.

-El que no se -afegeix- és de què va morir l'Elisabet.

-De càncer, d'un càncer de pulmó.

-De càncer? Tan ràpid, després de només uns mesos d'estar malalta? El meu pare va trigar sis anys, a morir: es va clavar un cop al pit, se li va fer un càncer, i al final es va morir. Jo tenia deu anys, ara en tinc setanta.

No m'estranya que no sabés que l'Elisabet havia mort a causa d'un càncer. A la residència de l'Elisabet no es deia, només es deia "que estava malalta". El Ramon, tot i estar ja en una altra residència, es va assabentar de la seva mort perquè, com que té molta llibertat per moure's, de vegades passa per les altres residències, a les hores de sortir al carrer, i llavors parla amb algú i s'assabenta de les novetats. 

Una de les peculiaritats del Ramon és que du una dentadura postissa. Entre les dents de la dentadura, i les dues o tres seves que li queden, encara no fan la meitat de les dents. De fet, més que posada, la dentadura li balla per dins de la boca, sembla que en qualsevol moment se li pot escapar i caure. Malgrat aquest desgavell, se l'entén bastant bé, quan parla. O se l'entén "quan se l'entén", i altres vegades no...

Trobo el Ramón a última hora de la tarda, assegut a la terrassa d'un bar que està tancat. Em diu que al matí ha anat a l'anterior residència, a l'altra punta de la ciutat, i que ha parlat una mica amb l'Ana. Em diu que l'Ana de vegades li fa cas, i de vegades no.

L'Ana, durant uns anys va ser bastant amiga de l'Elisabet. Eren amigues de forma "una mica intermitent", perquè de vegades, potser per una fotesa, es distanciaven. I després reprenien una altra vegada la relació. De vegades aquests episodis tenien relació amb els alts i baixos de l'Ana, que alguns cops eren bastant acusats.

Li dic al Ramón que l'acompanyaré fins a la residència. Que així sabré on és, per si passo un altre dia per aquesta zona. Aleshores el Ramón s'aixeca de la terrassa del bar on l'he trobat assegut, fa un parell de passes, i veig que s'atura. Mira fixament cap a terra i, assenyalant amb el dit, em diu: "Mira quines burilles més bones!" I sí, n'hi ha un bon grapat, i efectivament són "burilles de ric", de cigarrets bastant desaprofitats. Li pregunto si recull burilles, i em diu que avui no, que avui té tabac, que ja s'ha fumat vint-i-set cigarrets.

Després, mentre passegem cal a la residència, m'assenyala primer un banc, i després un parterre al costat d'una palmera, i em diu que de vegades s'hi estira. I me l'imagino allí estirat, malgirbat, amb els seus setanta anys, amb les bosses de plàstic que sempre tragina, una o dues, sempre plenes de ves a saber què... És clar, del matí fins al vespre, ha de passar les hores d'alguna manera, i algunes se les passa així, fent migdiades o mandrejant a sota d'alguna ombra del carrer o d'algun parc.

Em diu que en una de les bosses aquesta vegada hi porta una ampolla de vi, que l'amagarà a la seva habitació, i fa un somriure divertit (suposo que beu poc, perquè mai l'havia vist borratxo, ni recordo que mai l'Elisabet hagués comentat alguna cosa d'aquest tema).

Com l'Elisabet, el Ramón té problemes de dents i dentadures. Com ella, es queixa dels pocs diners que pot disposar, diu que a la residència se n'hi queden molts. També com l'Elisabet (ella sobretot durant unes èpoques), té deutes, de vegades de 50 o 60 euros a final de mes. I es queixa del seu germà, que li supervisa l'economia (igual que l'Elisabet, que es queixava dels seus germans pel mateix motiu). Com l'Elisabet, el Ramón es queixa que, de vegades, el menjar de la residència no és bo, i llavors ell es compra menjar o altres coses al super. Com ella, parla dels mercadejos que fa a dins de la residència, aprofitant per exemple la desesperació d'algun company que s'ha quedat sense tabac (el Ramón és un bon negociant, l'Elisabet també ho era). 

El Ramón és un supervivent, igual que ho era l'Elisabet. I com ella, malgrat les dificultats de la vida que li toca viure, encara és capaç de somriure. Queixes i somriures... 

La porta oberta

"Para quienes convivimos con enfermedades mentales graves el mundo está lleno de jaulas en las que pueden encerrarnos." Esmé Weijun Wang (1)

Fa més d'un any que va morir l'Elisabet. Passo pel davant de la seva última residència, i veig que la porta del carrer està ben oberta, i no de manera accidental, perquè hi ha posada una falca per evitar que es tanqui.

Són quarts de vuit de la tarda, l'hora de sopar. Com que el menjador està a la planta baixa, suposo que han deixat la porta del carrer oberta perquè passi una mica d'aire; ha sigut un dia de molta calor i, a aquesta hora, encara en fa.

Per ganes, entraria a la residència i saludaria qui hi trobés, la porta oberta sembla que m'hi convida, però sé que no toca, i no ho faig. Ara l'Elisabet ja no hi és.

Em quedo una estona a la vorera de l'altra banda del carrer, de cara a l'entrada de la residència. Deixo que els pensaments i sentiments vinculats a aquest lloc i a l'Elisabet m'embolcallin. M'agraden aquesta mena de moments.

I m'agrada, sobretot, això, veure la porta oberta. És tota una declaració d'intencions. Un canvi radical en relació amb les tres residències per les quals havia passat abans l'Elisabet, "residències de portes tancades".

La porta oberta no només permetia que l'Elisabet pogués sortir quan volia (dins de l'horari de sortides, molt ampli), sinó que també permetia que, si nosaltres volíem, hi poguéssim entrar, sense trucar. Amb la Lívia hi havíem entrat moltes vegades, i jo sol també; m'agradava, quan passava a la vora de la residència. Era una altra manera "de conèixer l'Elisabet", la seva vida, veient els espais en els quals es movia, amb la gent que convivia, altres residents i monitores... 

Per exemple, m'agradava veure la seva habitació, saber amb qui la compartia, com estava organitzada... A les anteriors residències, de vegades amb la Lívia hi entràvem, però només a una zona restringida. Li pregunto a la Lívia si havia anat alguna vegada a l'habitació de l'Elisabet de les altres residències, i em diu que només una vegada. Només una durant més de vint anys, i perquè aquella vegada l'Elisabet estava malalta.

És tan estrany, tot plegat... Ho és tant que, és clar, després no ens hauria de sorprendre "la sensació d'estranyesa" (i de frustració, i de tristesa), de les persones que viuen en aquests llocs, en aquests mons paral.lels, segregats...

--
(1) Todas las esquizofrenias. Sexto Piso, 2022 (p. 131)

Destruir, conservar, utilitzar

"Una paratopía no es sino una ubicación paradójica, un lugar que el sujeto no siente como propio, al que no le vincula ningún sentimiento de pertenencia, un lugar 'imposible' en el que no debe ni tiene por qué estar. Esta impresión paratópica puede rastrearse en los escritos de los y las pacientes [del psiquiátrico] de Leganés: 'este no es mi sitio'; 'yo no tendría que estar aquí'; 'me dijiste que saldría de esta casa'; 'sácame pronto' (...) No parece desencaminado identificar el asilo (...) como un recinto en el que a este sentimiento de no pertenencia se le añade la negación de la identidad, el lenguaje no compartido, la soledad, el silencio y, en suma, la alienación." Rafael Huertas (1)

Ja vaig explicar que després de morir la mare, al buidar el pis familiar, la Lívia va preguntar a l'Elisabet si volia conservar les llibretes que hi tenia. Com que l'Elisabet li va dir que li era igual, la Lívia va decidir guardar-les, per si algun dia l'Elisabet s'ho repensava. 

Quan setze anys després va morir l'Elisabet, llavors, a aquelles llibretes la Lívia hi va afegir les noves llibretes, les que mentrestant havia anat escrivint l'Elisabet. 

En cap moment l'Elisabet havia dit què volia que se'n fes, de les seves llibretes, el dia que ella morís. D'una banda, perquè no li agradava gens parlar de res que suposés imaginar que "ella havia de morir". I, d'una altra banda, perquè a causa d'aquesta mateixa evitació, era complicat fer-li preguntes directes d'aquest tipus.

D'una manera o una altra, de tot això (relatiu a la consevació i eventual ús, en general, dels papers que queden quan algú mor i, per tant, també en el cas concret de l'Elisabet), ja n'he parlat altres vegades. Ara, aquests dies, hi he tornat a pensar. El motiu: el llibre del qual està treta la cita inicial, que parla dels testimonis escrits que han quedat de persones que han passat per institucions psiquiàtriques: cartes, diaris, notes i, de vegades, també textos més ambiciosos, amb el propòsit explícit de ser compartits públicament.

Sigui quin sigui el tipus de text, Rafael Huertas explica en el seu llibre que són importants, per tal de poder tenir un relat "des del punt de vista dels internats", de la vida a dins d'una institució psiquiàtrica (com a contraposició o complement als relats institucionals). I també, "de la vida interior" d'aquestes persones, vistes individualment, com a contraposició a la suposada informació objectiva dels historials mèdics elaborats pels professionals.

Quan mor una persona sense haver dit què vol que es faci amb les seves coses després de la seva mort, ho ha de decidir algú. En el cas d'escrits personals hi ha dues opcions. Una, destruir-los, ja que no va manifestar cap voluntat explícita sobre el seu destí. L'altra, exactament pel mateix motiu, conservar-los. Per exemple, en un cas com el de l'Elisabet, per tal que puguin tenir una utilitat social, conscienciadora, de cara a poder explicar, acostar, fer entendre una mica, aquests mons interiors tan complicats, i tan plens de sofriment, de les persones com l'Elisabet. Unes persones de les quals en general en tenim imatges parcials, incompletes, desdibuixades. Superficials. Ja sigui "per la seva voluntat d'ocultació" (a causa de les seves inseguretats, pors, vergonyes, etc.), o a causa de la nostra opció "de no implicació" (o implicació restringida), en relació amb elles, mitjançant un grau de distanciament físic i emocional que ens pugui protegir "d'una proximitat i unes intensitats massa grans", que en definitiva ens fan por. 

Després de la mort de l'Elisabet vaig llegir una part mínima de les seves llibretes. I aquesta part mínima va ser suficient per adonar-me que, "aquella Elisabet", la de les llibretes, era molt desconeguda. Se'n podien tenir alguns indicis, però "dels graus d'intensitats" dels seus malestars, ansietats, pors, distorsions, etc., crec que gairebé ningú no n'era conscient.

Entenc que hi hagi gent que en un cas així opti per la destrucció, per l'eliminació, la desaparició. Cadascú té els seus punts de vista i les seves motivacions, no pretenc fer aquí cap mena de judici, sinó només això, explicar "els meus punts de vista i motivacions". Els meus.

Potser aquestes llibretes de l'Elisabet no tindran mai cap utilitat, no ho sé. Però de moment, per a mi, saber que aquestes llibretes segueixen existint m'ajuda a seguir tenint present l'Elisabet. "Sencera", no només la versió com es mostrava quan ens trobàvem (en general, llavors, la seva millor versió), sinó també aquesta altra dimensió, íntima, no compartida. (2)

Acabaré amb una altra cita, d'un altre llibre també llegit aquests dies, que també em fa pensar en la vida de l'Elisabet:

"Algo no va bien... y luego va fatal. (...) vuelvo la cabeza y, en un único movimiento, me doy cuenta de que unos robots han sustituido a mis compañeros de trabajo; o miro de reojo a la mesa de la máquina de coser mientras va impregnándome, fina y gris como el hollín, la idea de que estoy muerta. Así como lo cuento he pasado a vivir en un estado delirante, y lo he seguido estando durante meses seguidos, que es lo mismo que atravesar una fina barrera a otro mundo que se tambalea, se pliega y se niega a lanzarme de vuelta, por muchas pastillas que engulla o lo mucho que me esfuerce por volver." Esmé Weijun Wang (3)

--
(1) Locuras en primera persona. Los Libros de la Catarata, 2020 (p. 68) Un dels molts testimonis que recull Rafael Huertas és el de l'escriptora Kate Millet ('Viaje al manicomio'), sobre l'experiencia dels seus ingresos a psiquiatrics (Estats Units, anys 70 i 80): "El mismo manicomio es una insensatez, una anomalía, un cautiverio aterrador, una privación irracional de todas las necesidades humanas; conservar la razón dentro de un lugar así supone una lucha abrumadora." (p. 124)
(2) La meva vinculació amb persones amb problemes de salut mental no es va acabar amb la mort de l'Elisabet. Continua, i aquestes llibretes seves, de moment conservades, accessibles (encara que potser no en torni a llegir res), en definitiva "existents", contribueixen també al manteniment d'aquestes vinculacions meves actuals.
(3) Todas las esquizofrenias. Sexto Piso, 2022 (p. 147)