La xocolata desfeta

"Déu va donar ales als àngels, i xocolata als humans." Dita popular.

Uns tres anys abans de morir ella, amb l'Elisabet vam fer una juguesca. No recordo exactament en què consistia, crec que estava relacionada amb la seva capacitat d'autocontenció en relació amb les compres compulsives de roba. El que sí que recordo és que vam quedar que, qui perdés, pagaria una convidada de xocolata desfeta amb xurros.

Va perdre ella, però una setmana per una cosa, una altra perquè no hi pensàvem, va anar passant el temps. Els mesos, els anys. I al final va morir sense que haguéssim pogut anar junts, amb ella i la Lívia, a menjar-nos la xocolata desfeta amb xurros de la juguesca.

Després de morir, amb la Lívia vam dir que allò havia quedat pendent, i que, per tant, encara que l'Elisabet ja no hi pogués ser, un dia nosaltres dos havíem d'anar a menjar-nos aquella xocolata desfeta pendent.

Després de parlar-ne molts cops, finalment, la setmana passada vam anar a la mateixa xocolateria on de vegades anava l'Elisabet (li quedava a la vora de la residència on estava quan vam fer la juguesca). I la Lívia i jo ens vam menjar ben contents les nostres tasses de xocolata desfeta, molt bona, i els nostres plats de xurros, sis xurros a cada plat, també molt bons.

Va ser un matí bonic; els dos vam estar contents, amb aquell bonic ritual. Això sí, ho vam viure de manera una mica diferent, perquè jo sóc una mica fresc, però a la Lívia, quan recorda l'Elisabet, sempre l'envaeix una boira de tristesa i, de vegades, fins i tot sembla que està a punt d'escapar-se-li alguna llàgrima.

("Les coses clares i la xocolata espessa": el títol d'aquesta recopilació de textos sobre l'Elisabet ve d'aquella juguesca, i si en lloc de xurros diu melindros és només perquè "xocolata i xurros" era un nom que llavors ja estava agafat. I perquè els melindros a l'Elisabet també li agradaven molt, igual que a la Lívia i a mi) 

Temps acotat

"Más bien sucede -y de esto también hemos de ser conscientes- que la aproximación es pérdida de seguridad, de tranquilidad y de dominio, y un especial regalo de inquietud." Josep M. Esquirol (1)

Quan amb la Lívia anàvem a veure l'Elisabet, normalment les visites eren bastant iguals, previsibles. Preníem un cafè en un bar, xerràvem una estona amb ella, potser anàvem junts a comprar alguna cosa que necessités... Després, ens acomiadàvem: nosaltres marxàvem cap a casa, i ella tornava a la residència, o es quedava tombant una estona més pel carrer, al seu aire, cosa que ja li agradava.

Potser estàvem amb ella dues hores, i eren fàcils de passar. Amb ella, jo sempre em sentia còmode, a gust.

Però, què hauria passat si, en lloc de les dues hores de visita, haguessin sigut quatre? I si les visites, en lloc d'un cop a la setmana, haguessin sigut diàries? I encara més: i si ella hagué hagut de viure amb nosaltres? Ho hauríem gestionat amb tanta facilitat i amb la mateixa bona predisposició?

Jo sé que no. Ho sabia llavors i ho sé ara, que "més Elisabet" m'hauria costat.

En les trobades amb amics o familiars, uns i altres en general sabem que, en cada cas, amb cada persona hi ha una durada, un temps, dintre del qual ens sentim còmodes. I també sabem que si s'allarga aquest temps, la trobada potser se'ns pot fer pesada (això val tant per a la durada de les trobades, com pel que fa a la seva freqüència). Potser no ho verbalitzem, però normalment en som conscients.

Ser conscients que això és així en general no ens fa sentir malament. Ho trobem normal: compartim amb l'altre un temps i, després, cadascú segueix amb les seves coses. Ara bé, aquesta tranquil.litat o naturalitat posterior és més complicada, quan el teu interlocutor és algú "amb algun tipus de dificultats". Perquè saps, quan el deixes, quan te'n separes, que llavors tu te'n vas "a la teva vida". I l'altre torna a quedar-se "amb la seva": una vida que potser saps que no és gens fàcil. I això et genera un neguit, incomoditat. 

És a dir, hi ha hagut un parèntesi, l'estona de la trobada, del temps compartit, però el final del parèntesi, allò que suposa per a tu i per a l'altre aquest final, és diferent.

El que vull dir és el que ja he dit altres vegades: com a familiars d'una persona amb problemes mentals i ingressada en una residència, d'una banda la nostra dedicació a aquesta persona és limitada (i som nosaltres, no la persona ingressada, els que decidim el grau d'aquesta dedicació nostra limitada). I d'una altra banda, o a conseqüència del que acabo de dir, ja ens està bé "que hi hagi algú" que s'ocupi d'ella la resta del temps. És a dir, "la major part del temps", llevat de les excepcions de les visites, d'aquests petits parèntesis.

Això no em passava només amb l'Elisabet. Em passava també, i em passa, amb les altres persones "amb vides difícils" amb les quals em relaciono. Cap a elles tinc normalment els mateixos sentiments estranys, aquesta sensació que les trobades són parèntesis en la meva vida (uns parèntesis que jo acoto), passats els quals torno a la meva "normalitat fàcil", mentre que l'altra persona torna a la seva "normalitat peculiar", amb diferents graus de dificultats. Aquesta és la diferència amb les trobades amb persones "normals", de les quals, quan te'n separes, en principi ho fas des d'una posició d'igualtat. 

Jo, si volgués, podria intentar inventar-me "una altra vida", si l'actual no m'agradés. En canvi, les persones ingressades no tenen aquesta possibilitat, perquè tenen una vida, un dia a dia, determinat per les decisions d'altres persones. A causa dels seus problemes mentals, al final ha sigut "altra gent", qui ha determinat les seves vides. Ja no tenen la llibertat d'intentar inventar-se, elles, una altra forma de vida. Ja no tenen "la llibertat d'invenció i de gestió" que, per exemple, jo tinc. 

Si aquest és el cas d'algú a qui estimes, la consciència d'aquest fet et pesa inevitablement.

Per acabar. En relació amb el temps acotat de les visites, hi ha també un altre element important, en el cas concret de l'Elisabet. Perquè el cert és que quan ens trobàvem amb ella, de vegades era ella qui tenia interès per limitar el temps de la trobada. De vegades ho notaves, que ella se sentia inquieta, si s'allargaven les visites. Potser perquè volia anar a comprar-se alguna cosa, i volia anar-hi sola, pel motiu que fos. Potser també perquè, després de tants anys vivint en residències, tot i les limitacions o deficiències d'aquestes residències (i de les queixes que en tenia, i del seu somni, sempre viu, "de poder viure'n fora"), al capdavall les residències "eren casa seva".

Ara bé, aquest fet, que ella de vegades tingués ganes que s'acabés la trobada, a mi no em va servir mai per relativitzar tot el que he anat dient sobre aquest tema. En absolut. 

--
(1) El respeto o la mirada atenta. Gedisa, 2006 (p. 61)

La llibreta, la seva confident

"Lo único que hace falta para empezar es un cuaderno y un bolígrafo (...) La ventaja del cuaderno y del lápiz es que siempre podemos llevarlos a mano, como ese amigo que siempre ama, escucha y comprende, que en definitiva, no es más que uno mismo." Reyes Adorna Castro (1)

Als "espais psiquiàtrics" (residències, centres de dia, plantes d'aguts dels hospitals, etc.), és fàcil trobar algunes persones que escriuen alguna cosa en una llibreta. Per a elles, la llibreta és com una mena de confident: tot allò que les neguiteja i que alhora consideren que no es pot dir, o que és millor no dir (pel motiu que sigui), la diuen d'aquesta manera (se les diuen elles mateixes, escrivint).

Per a aquestes persones, escriure d'una banda té la utilitat "d'ocupar el temps" (cosa ben necessària, en aquests "llocs psiquiàtrics", o "no llocs"). D'una altra banda, també és la possibilitat que, amb una mica de sort, el fet d'escriure pugui ajudar a ordenar una mica els pensaments i els sentiments complicats, dolorosos. 

En el cas de l'Elisabet no sé quin era el grau d'utilitat, de les pàgines de les llibretes que anava omplint. La part d'ocupació del temps estava clara, però la funció d'ordenació mental i emocional, potser menys. A l'Elisabet, escriure l'ajudava a tenir una vida una mica més fàcil? O de vegades, el que escrivia, a causa del que escrivia, contribuïa a reforçar les seves obsessions, distorsions i malestars? 

A partir del que vaig arribar a compartir i saber de l'Elisabet, considero que els seus pensaments i sentiments més negres, més desestabilitzadors (de vegades delirants o al.lucinatoris), no els compartia amb ningú. De vegades, poques, quan parlaves amb ella, et permetia conèixer, "et deixava veure", una punta, una part petita d'aquest món interior amenaçador, torturat, paranoic. Però passava ben poques vegades i, després, "tancava la porta", com si es sentís insegura, en perill, pel fet d'haver-la obert una mica.

Tancava aquesta porta imaginària de la mateixa manera que tancava la llibreta quan, després d'haver quedat amb ella a un bar, tu arribaves quan ella ja hi era i la trobaves escrivint. La tancava sempre, mai no ens va ensenyar res del que escrivia, i si li preguntaves què escrivia, contestava vaguetats.

No tenir l'oportunitat de poder compartir i confrontar amb algú el contingut d'aquest món interior complicat (pensat, sentit, i de vegades també escrit), crec que és una de les tragèdies més grans de les persones com l'Elisabet. Perquè si et toca viure això, i a sobre ho has de viure "absolutament sol", encara és més dur. 

Quan una persona se sent malament el que voldria, és obvi, seria poder reduir el seu malestar. En aquests casos, com que som éssers socials, poder parlar (que hi hagi "un altre" que t'escolti), ajuda molt. Però aquest acompanyament no és fàcil. D'entrada, perquè la persona malalta mental pot no donar cap facilitat. I també, perquè als altres no ens és fàcil, moure'ns en aquest terreny. El resultat és que hi ha moltes persones amb problemes mentals aïllades "en aquests estats de malestar i solitud". 

Obro l'armari on està guardada la maleta amb les llibretes de l'Elisabet, i quan veig la maleta penso aquestes coses... tantes llibretes, tanta solitud... 

--
(1) Practicando la escritura terapéutica. Desclée De Brouwer, 2013 (p. 16, 17). Al mateix llibre, inclou aquesta cita d'Ángel González: "Escribir sobre uno mismo es una forma de explicarme, de poner en orden mi mundo, de reconocerme. (...) en ocasiones ha resultado ser un eficaz alivio de mis males."