L'habitació de l'Elisabet

Ja vaig parlar de l'habitació que l'Elisabet conservava a casa de la seva mare. Hi tenia sobretot roba, uns quants llibres i algunes coses més. Hi anava de tant en tant, d'una banda per fer alguna rentadora i canviar-se de roba (a la residència no hi havia servei de bugaderia), i d'una altra banda, mentre la mare encara vivia, hi anava per pidolar-li diners, tot i que ella ja disposava d'una quantitat de diners considerable, gràcies a la pensió que té. 

Com que l'Elisabet no se sap administrar, i a més és bastant capriciosa (ansiosa, i de comportaments impulsius), sovint té deutes, i quan en té llavors pidola, sobretot a la seva mare (mentre la mare va viure). Pidola o, sobretot temps enrere, de vegades pispava, diners o alguna cosa que després pogués vendre's.

Al morir la mare el pis es va vendre, i per tant es va haver de desmuntar l'habitació que l'Elisabet hi tenia. Com que a la residència disposava (disposa) de molt poc espai, d'algunes de les seves coses se'n van fer càrrec els germans, sobretot la roba (que li portaven -li porten-, quan la necessita, segons l'època de l'any).

També hi tenia alguns llibres i, entre els llibres, la Lívia, la seva germana gran, hi va trobar unes llibretes. Escrites per l'Elisabet. En va fullejar alguna, i va quedar trasbalsada: sabia que la seva germana tenia una vida difícil, però no fins a l'extrem que reflectien aquelles pàgines.

Si l'Elisabet no hagués tingut el costum d'escriure (i la seva germana no hagués comès aquella indiscreció o imprudència, la de llavors llegir-ne alguna cosa), la Lívia no s'hauria assabentat mai, o no se n'hauria assabentat d'una manera tan crua i profunda, del terrible infern d'al.lucinacions i deliris en què de vegades estava atrapada l'Elisabet. 

Sobre si va ser correcte que la Lívia llegís alguna cosa d'aquelles llibretes de l'Elisabet, aquesta ja és una altra història. Es podria argumentar una cosa i la contrària; jo, de moment, el que considero és que va ser positiu, de cara a un acompanyament més empàtic, més comprensiu de l'Elisabet, per part de la seva germana. Potser una altra estona reprendré aquest tema complicat de la legitimitat.

D'altra banda, de manera estricta pel que fa "al contingut" de les llibretes, sens dubte és arriscat, i perillós per a la pròpia estabilitat, el fet de ser plenament conscient del món de bogeria que pot habitar una persona que estimes, com en aquest cas va passar. Com li va passar a la Lívia: ser conscient d'aquell món interior torturat de l'Elisabet a la Lívia li va fer més difícil "la seva pròpia vida". Perquè és molt dolorós, saber que un familiar que estimes té una vida tan difícil, amb moments literalment embogits, al caire d'abismes, sense l'agafador d'una mica de cordura. 

Saber és dolorós. Però és important no defugir aquest saber, intentar ser conscients dels turments que de vegades pateixen les persones amb malalties mentals que ens envolten. 

Si no fem aquest esforç "d'aproximació" (dic d'aproximació perquè mai no podrem sentir allò que elles senten), ens podem quedar amb una visió molt superficial i inexacta de la mena de vida que els toca viure. I llavors, amb aquest desconeixement, també podem fer servir qualsevol excusa, com per exemple els comportaments estranys d'aquestes persones, i les molèsties que ens ocasionen, per a blindar-nos davant del seu sofriment, distanciant-nos-en. Apartant-nos, desimplicant-nos d'aquest familiar que ja té una vida prou complicada com perquè, a sobre, "el castiguem" amb el nostre eventual distanciament.

Sens dubte, aquest esforç d'empatia no és gens fàcil. I pot passar que a algunes persones els sigui impossible, a causa de les seves limitacions, i del difícil que de vegades ho posen les mateixes persones malaltes. 

Però com a mínim no hauríem d'oblidar mai que el malalt es mereix, i necessita, que intentem fer aquest esforç. 

Un llibre de l'Elisabet

Quan la Lívia, la germana de l'Elisabet, va recollir les coses que l'Elisabet tenia encara a casa de la mare (quan van haver de buidar el pis), entre els llibres hi va trobar aquest: "Antipsiquatria, una lógica de la esquizofrenia", de Christian Delacampagne. (1)

El llibre exposa aquesta idea (no és una cita textual, és un resum del contingut):

"La psiquiatria ha creat les anomenades malalties mentals, que abans no existien; aquesta creació està vinculada a l'emergència del capitalisme. Els anomenats bojos són persones amb una visió superior i crítica de la realitat, cosa que la societat no tolera, i per això els tanca. El que s'etiqueta com a al.lucinacions psicòtiques són estats més elevats de la consciència. No existeixen les malalties mentals, només existeixen malalties socials. Etc."

El llibre està farcit de referències a Ronald Laing i David Cooper ("els pares de l'antipsiquiatria"), i a la bibliografia només hi ha les obres d'aquests dos autors (publicades uns anys abans, durant la dècada dels 60). Pel llibre també hi desfilen les cites o referències a autors de tota mena, Niettzsche, Marcuse, Marx, Sartre, Husserl, Heidegger, Freud, Lacan, W. Reich, Durkheim, Foucault, Buda, Tolstoi, Alan Watts, Kahlil Gibran, A.S. Neill... (esmento aquests perquè són els que em venen ara al cap, però són molts més, i d'allò més heterogenis).

L'Elisabet es va comprar el llibre el mateix any de la seva publicació (ho va anotar a la primera pàgina), quan ja era evident que ella tenia problemes mentals severs, llavors potser emmascarats per l'abús d'amfetamines. 

La pregunta que un es pot fer és aquesta: en aquelles circumstàncies, el llibre a ella li podia ser d'alguna ajuda?

Segurament no, més aviat al contrari. Perquè una persona amb problemes mentals el primer repte que ha de superar és el de l'acceptació dels problemes que té, i no està clar que ella hagués arribat a aquest punt (de fet, quan es va comprar el llibre seguia consumint estimulants, fos o no conscient de com li complicaven la vida, aquells consums). 

En aquests casos, un cop assumits els problemes mentals i de consums (si és que s'arriben a assumir, no sempre és així), llavors, només llavors, és quan es poden començar a buscar les maneres d'intentar solucionar aquests problemes, lligats els uns amb els altres (patologia mental i addiccions). Buscar la forma de solucionar-los o la manera de limitar-ne les seves dimensions i els seus efectes. I si no es poden solucionar i es cronifiquen, com a mínim anar fent el difícil aprenentatge de conviure-hi. I això, ho reitero, en casos com el de l'Elisabet, passa forçosament per eliminar primer els consums. És una condició prèvia imprescindible. 

Ella no havia arribat a aquest punt, ni de bon tros; de fet, potser no hi va arribar fins bastant al final de la seva vida, ja bastant gran. Quan era jove, quan es va comprar el llibre, les idees de l'antipsiquiatria, sobretot les més extremes, les que "desresponsabilitzaven" la persona afectada en la mesura que tota la responsabilitat s'atribuïa "a la societat malalta i opressora", difícilment podien ajudar l'Elisabet a endreçar la seva vida. Al contrari, més aviat li devien alimentar la confusió. (2)

No pretenc fer cap crítica global dels plantejaments del moviment anomenat "antipsiquiàtric" (del qual crec que hi ha coses aprofitables). Si de cas, ja parlaré d'aquest tema en un altre moment. Ara només em referia a l'eventual utilitat per a l'Elisabet "d'aquell llibre concret", "llegit en aquell moment concret".

--
(1) Editorial Madrágora, Barcelona, 1975. "El boig no és algú que ha perdut la raó, és algú que ho ha perdut tot excepte la raó"; aquesta cita de G.K. Chesterton també surt al llibre (desconec si és certa, i en cas de ser-ho, ignoro si està o no descontextualitzada, igual correspon a algun personatge d'alguna de les seves novel.les...). Sigui com sigui, crec, això sí, que aquesta cita també resumeix força bé el plantejament del llibre.
(2) L'altre aspecte controvertit, relacionat amb l'anterior, és la negació de cap component biològic en les "grans malalties mentals", com ara l'esquizofrènia, cosa que, sobretot avui, hi ha poca gent que gosi qüestionar. Un altra història, és clar, és l'abús que després es pugui fer d'aquesta constatació, un ús-abús moltes vegades en contra "de la millor vida possible" de les persones afectades per aquestes malalties.

La Carmen, una companya de la residència

Vaig a veure un conegut a la planta de psiquiatria d'un hospital, i també hi trobo la Carmen. A la Carmen la conec de la residència de l'Elisabet; ara l'han traslladat aquí perquè l'han d'operar d'un càncer de pit: quan li han de fer les proves prèvies, la duen a la planta que toca, i després torna a la secció de psiquiatria. Quan l'hagin operat l'enviaran una altra vegada a la residència.

La Carmen és una dona molt deteriorada, amb una xerrameca repetitiva sense solta ni volta. A més, quan et parla s'abalança molt cap a tu, amb els ulls esbatanats i mirant-te fixament, i llavors la seva invasiva proximitat es fa bastant incòmoda.

A sobre, ara té una pinta molt pitjor, una pinta que impressiona, esperpèntica i que gairebé fa por, amb uns quants esparadraps i gases repartits per la cara i els braços, suposo que a causa dels mals que es fa ella mateixa, quan s'autolesiona. 

Deu tenir uns cinquanta anys. La seva cara i el seu cos no són gens atractius, tota ella està deformada, físicament desmanegada. I a més, va deixada, mal vestida. La vida de la Carmen és una vida ben desgraciada, perquè a més de la malaltia, al ser com és, els altres malalts de la residència, i els d'ara a l'hospital, en general l'eviten. I és normal, perquè es fa molt pesada, i la seva proximitat incòmoda, sobretot quan s'esvera. 

La seva xerrameca, sobretot quan és de contingut agressiu, és molt impressionant, perquè a més, de vegades, l'acompanya amb uns crits encara més impressionants. Uns descontrols que segons com fins i tot t'espanten, sobretot si no saps "que allò és normal", que de vegades la Carmen és així, té aquestes reaccions...

És fàcil imaginar el futur de la Carmen: com a malalta mental crònica greu, anirà sumant dies, tots iguals. Viurà sempre a la residència psiquiàtrica on viu (o a una altra de semblant), fins al dia que es mori.

Tenir present la Carmen és una altra manera de tenir present l'Elisabet, les dificultats de la seva vida. És obvi que viure en un ambient en el qual hi ha persones com la Carmen, o encara més complicades o conflictives, amb les quals hi has de conviure les vint-i-quatre hores del dia, no és gens fàcil: és una cosa que no voldríem cap de les persones que tenim la sort de no haver de viure en una residència psiquiàtrica. 

És a dir, que no voldríem les persones que tenim la sort "de poder viure en llibertat".

El pati

Afilerades contra la paret, una rastellera de cadires. Asseguts a cada una, de cara al sol, homes i dones. De diferents edats. Quiets. Tots amb la mirada absent, perduda. Les hores passen lentes, els dies passen lents, els anys. L'únic al.licient és fumar, o menjar alguna gormanderia. Els que poden ho fan. Els que no tenen provisions, de tant en tant en pidolen als altres. Uns intents sovint infructuosos.

D'altra banda, aquests són els que estan més bé. Si més no aprofiten que fa bo per estar una estona a l'aire lliure. A dins, a la sala de baix, en un ambient irrespirable a causa del fum i la manca de ventilació, hi ha els més grans, els més deteriorats, també tot el dia sense fer res. Sentint el soroll de la tele que ningú mira. L'ambient encara és més trist, desolador, que al pati. 

En qualsevol cas, estiguin al pati o a la sala, la residència és "un magatzem de persones malaltes mentals". Persones sense autonomia, incapaces de governar-se pel seu compte. A causa de les seves limitacions, i a causa de la falta de suport per superar, poc o molt, algunes d'aquestes limitacions. És un peix que es mossega la cua. El resultat és aquest: que estan apartades de la societat, aparcades en aquest "no lloc". De manera definitiva.

Al pati, la Susi, asseguda a una de les cadires, mirant allí enllà, amb la mirada perduda, a poc a poc va rosegant una barra de torró. Amb lentitud, la va engolint. És una dona jove, baixeta, grassa. L'Antonio, assegut al seu costat, un home que deu rondar els seixanta anys, té la mirada clavada al torró, i cada vegada segueix la trajectòria de la mà de la Susi fins a la boca. L'Antonio té una mirada i un posat com els d'un gos alhora submís i anhelant.

A la Susi li cau a terra un tros de torró i no fa cap gest per a recollir-lo. L'Antonio segueix quiet, ara encara més decantat cap a la banda de la Susi, contemplant fixament aquell bocí de torró caigut i ara una mica esmicolat. Quan L'Antonio veu que ella decididament no s'ajup, sense dir res, amb lentitud s'agenolla, al seu davant, i va recollint els bocins. Amb devoció, com si estigués combregant amb cada bocí que es posa a la boca. 

Ella segueix mastegant i mirant l'horitzó; l'ignora, com si no existís. Ell, gairebé fregant-li les cames, amb el cap cot, segueix recollint les engrunes i menjant-se-les a poc a poc. 

De vegades l'Elisabet ens explica coses de la Susi. Té amb ella una relació ambivalent, de vegades amistosa, i altres vegades una mica o molt complicada. A la residència, les possibilitats d'escollir amb qui et relaciones són limitades, "hi ha el que hi ha".

La Lívia, l'Elisabet i jo estem asseguts a l'altra banda del pati, de cara a la Susi i l'Antonio. Avui l'Elisabet no tenia permís per sortir, i per això hem quedat amb ella a la residència. Normalment, quan no té permís per sortir és perquè s'ha ficat en algun embolic, i llavors li treuen el permís fins que es torna a estabilitzar, o fins que passen els dies de "penalització". 

Quan no la deixen sortir, en general ho accepta, sense queixar-se massa. I alguna vegada, fins i tot ha sigut ella mateixa qui li ha dit al psiquiatre, amb el qual hi té molta confiança, que és millor que no surti durant uns dies, perquè se sent massa neguitosa i inestable.