Restrenyiments

Si tens problemes de restrenyiment, en part heretats (també afecten altres persones de la teva família), i després resulta que et passes la vida prenent-te medicaments els efectes secundaris dels quals provoquen encara més restrenyiment, el resultat és previsible: un desastre.

En el cas de l'Elisabet, davant la impossibilitat de trobar un equilibri pel que fa a aquest tema, el resultat va ser, com a norma, dies seguits sense anar mai de ventre, que s'acabaven quan al final es prenia algun laxant fort, o dos, o tres. Perquè si no, hauria rebentat. I perquè a més, a causa del restrenyiment, es trobava fatal; com més dies s'allargava, pitjor. A més de la panxa, llavors també li feia mal el cap, es marejava, se sentia esgotada...

No s'acabava aquí. Quan arribava l'obligada etapa dels laxants forts (de més suaus se'n prenia sempre), com que els seus efectes, a partir de quan se'ls prenia, de vegades podien demorar-se un dia, o dos, o ves a saber, li podia passar que el primer avís de l'inici del dessembussament arribés de manera del tot imprevista, incontrolada i fulminant. Sense que pogués fer-hi res. Potser quan estava en el lloc més inoportú, al mig del carrer, o a una botiga. I llavors havia de tornar cap a casa, a la residència, com podia, bruta, avergonyida. 

Com que això li havia passat més d'una vegada, a més de l'horror i la humiliació del moment, el resultat era que ja tenia aquesta por incorporada: Li tornaria a passar? Quan?

Per això de tant en tant repeteixo que la vida de l'Elisabet va ser molt difícil. Vas sumant dificultats, i la llista es va allargant...

La religió, continuació

Segueixo amb el tema de la implicació amb món religiós de l'Elisabet. Una cosa que m'estimulava a fer aquest paper amb ella era el seu agraïment, que moltes vegades feia explícit, de manera molt efusiva. Ella sabia que jo no era creient (tot i que jo amb ella de les meves "no-crences" no en parlava), ella ho sabia, però alhora agraïa molt el meu suport peI que fa a aquest tema. Ves a saber a causa de quina mena de misteris, quan en parlàvem ella confiava en mi... Potser l'única explicació és aquesta: que quan ella en parlava, jo l'escoltava amb veritable interès i afecte. 

L'altra cosa que em servia d'estímul a l'hora de fer aquest paper era la consciència meva que, en les seves lectures religioses (missals, llibres d'oracions, etc.), a més de referències bones, que li feien bé, que l'ajudaven a viure, a gestionar millor la seva vida de cada dia, també hi trobava, barrejats, el que jo considero aspectes indesitjables de la religió, culpabilitzadors, fins i tot perversos. Sobretot, o encara més, en un cas com el de l'Elisabet.

Per exemple, a l'Elisabet sempre li havia agradat tenir a l'abast algun llibre d'oracions. L'últim que va tenir va ser "Oracions del cristià", un quadernet petit de 64 pàgines i lletra no massa petita, fàcil de llegir (1)

El tenia a la tauleta que hi havia al costat del llit de l'habitació on finalment va morir. Un dia vaig veure que hi tenia un punt, i li vaig preguntar si l'hi havia posat ella. Em va dir que sí. Més tard, una estona que estava endormiscada (cada vegada passava més estones dormint, durant aquella última etapa en què ja només li feien un tractament pal.liatiu), vaig mirar quin era el tema. Parlava de la confessió:

"Feu [Senyor] que conegui clarament els meus pecats i faltes amb tota la lletgesa i malícia que tenen (...)."

Aquest era el tipus d'alleujament i de consol que necessitava ella, en aquells moments tan difícils?

Poso un altre exemple de textos que l'Elisabet podia llegir en algun dels diferents llibres o opuscles religiosos que li arribaven a les mans:

"Señor mío Jesucristo, que a los que no se preparan a tiempo para la muerte, recibiendo bien los últimos sacramentos y purificándose de los residuos de la mala vida pasada, los purificas en el purgatorio con terribles tormentos: te suplicamos, Señor, por los que murieron sin prepararse y por todos los demás rogándote que les concedas a todos ellos la gloria y a nosotros recibir bien los sacramentos." (2)

No em consta que aquest llibre en concret ella el tingués (l'utilitzo perquè ara jo en tinc un al davant), però de textos amb continguts semblants era ben fàcil que en llegís. 

Pecats, purgatoris, turments... Per això pensava, i ara dic, que considero que l'Elisabet necessitava algú que de tant en tant, de manera respectuosa, la rescatés una mica d'aquestes males influències (tant de bo hi hagués hagut més persones, i amb més "credibilitat", que haguessin fet aquest paper). Perquè a banda de les seves ganes de viure i de riure, també era una tendència seva, aquesta d'anar tornant, una vegada i una altra, a aquests temes amenaçadors (assimilats des de petita) i que li provocaven una gran angoixa. 

I el que li calia, és clar, era el contrari: alliberar-se d'angoixes, no multiplicar-les.

--
(1) Editorial Balmes, Barcelona, 1991
(2) Novena en sufragio de las almas del purgatorio. Testimonio de Autores Católicos Escogidos, Madrid, 2012.

Les misses gregorianes

Fa quatre dies van començar les trenta misses gregorianes per a l'Elisabet. No és que ella les hagués demanat, però tenint en compte els seus sentiments religiosos, i la seva por al purgatori i a l'infern, semblava obligat encarregar-les, ja que la utilitat d'aquestes misses, segons la tradició de l'Església, resideix precisament en què contribueixen a escurçar l'estada de l'ànima al purgatori: gràcies a les misses, l'ànima pot arribar més aviat al cel.

Encarregar-les era també una manera de compensar una mica la limitada atenció espiritual que l'Elisabet va tenir els últims dies i setmanes de la seva vida. En aquest cas, no perquè no s'intentés aconseguir aquest acompanyament (potser no de la manera més encertada, a causa de la falta de pràctica), sinó sobretot per les dificultats que hi havia per aconseguir-lo. Fonamentalment (no ho dubto), a causa de la falta de capellans disponibles: com que cada vegada n'hi ha menys, suposo que els és difícil atendre bé tots casos que se'ls presenten.

L'altre dia em vaig referir al fet que, de vegades, algunes poques vegades, amb l'Elisabet parlàvem del seu món interior, un món interior en alguns moments ple de greus distorsions, de vivències psicòtiques o paranoiques. Sempre amenaçadores, d'una manera més o menys intensa, però mai de continguts amables. És l'habitual: la psicosi i la paranoia, com a norma, no són amables, sinó invasives, desagradables, de vegades terrorífiques.

De vegades també parlàvem (també ho vaig apuntar l'altre dia, però no m'hi vaig estendre), del seu món religiós. Quan el tema era aquest, llavors el que s'esqueia era intentar tranquil.litzar-la, reforçar els aspectes positius de les seves creences: la presència del seu Déu protector i amorós, de la Mare de Déu, compassiva i intercessora, dels sants (per exemple, tenia una especial devoció per Sant Francesc). 

Alhora, també era necessari, també tocava, intentar treure importància a tot allò que a ella la inquietava del seu món religiós, que li feia por, i que li havien inculcat des de petita: tot això de les culpabilitats, els pecats, les penes, l'infern...

Pobra Elisabet, com si no hi hagués prou flames, sofre i sofriment, en la seva vida de cada dia... A sobre, havia de conviure també amb totes aquestes pors. No ho sé, vull pensar que en aquesta lluita en el seu interior entre Déu i el Dimoni, potser predominava la protecció i la benvolença del primer, tot i que alhora penso que, en els pitjors moments de bogeria i extraviament interior, era el món inquietant dels pecats i els dimonis, el que se li feia més present.

El recordatori

Vas tenir una vida molt difícil,

però malgrat tot,

vas conservar les ganes de viure,

i les ganes de riure.

I d'aquesta manera

ens agradarà recordar-te,

decidida, valenta, lluitadora.

Amb el teu somriure entranyable,

de vegades també una mica trapella.

Eres així, i per això et feies estimar.

El text anterior és del recordatori de l'Elisabet. Quan al tanatori a la Lívia, la seva germana, li van ensenyar un mostrari amb diferents textos, no n'hi va agradar cap, i vam decidir (jo l'acompanyava) que era millor fer-ne un de més personal.

El que diu aquest petit text és veritat, i alhora no ho és. És mitja veritat, perquè la frase inicial és "una frase contenidor", i sense conèixer el seu contingut, els detalls, la seva profunditat, és difícil fer-se una idea de l'abast de les diferents dificultats de la vida de l'Elisabet. De fet, és impossible.

Al llarg dels anys, de mica en mica, amb comptagotes, l'Elisabet m'havia permès conèixer una part del seu món interior, un món de vegades molt conflictiu, fins i tot  terrible, amb episodis psicòtics de diferents intensitats, i amb paranoies i pors recurrents. I alhora, tot barrejat amb les seves creences religioses, a partir de les quals també s'hi afegien absurds escrúpols i culpabilitats. Tenia uns sentiments i creences religiosos que, alhora que d'una banda la salvaven i la consolaven (de manera indiscutible), d'una altra banda també l'omplien de temor i d'angoixes (també de manera indiscutible).

Sense saber res de les parts fosques del món interior de l'Elisabet, o sabent-ne només "els titulars", i per tant ignorant la foscor que de vegades s'apoderava d'ella (amb sentiments de vegades caòtics, o literalment terrorífics), sense conèixer aquests detalls, estant només al cas dels aspectes més externs i coneguts, ja era fàcil adonar-se que la seva vida era i havia sigut sempre difícil: consum d'amfetamines des d'abans dels vint anys, intents de suïcidi, el pas per diferents unitats d'aguts, compres compulsives d'estimulants a les farmàcies, l'inici de l'etapa de les residències psiquiàtriques, la primera, la segona, la tercera, la quarta, munts de medicaments, munts defectes secundaris... 

Ingressada les primeres vegades a la força, amb el pas dels anys els ingressos ja eren a mitges: contra la seva voluntat, i alhora amb el seu consentiment... o amb la seva claudicació, mig conscient ella (potser de manera intermitent), que les alternatives que imaginava, allò que desitjava, eren potser fantasies seves, poc viables. 

La seva vida a les residències la vivia amb una sensació d'empresonament inevitable, i el cas és que el seu descontentament tenia una raonable part de raó: sens dubte no estava capacitada per dur una vida del tot independent, però sí que ho estava per a poder-se integrar, per exemple, en un pis compartit i amb algun grau de supervisió, és a dir, en una mena de residència en miniatura, també tutelada, però més familiar i amb un grau de llibertat més gran. El que passa és que aquest tipus d'alternatives, més adequades per a les persones com l'Elisabet, lamentablement escassegen, quan és que existeixen. Però aquest ja és un altre tema, de manera que, tot i la seva gran importància, avui l'aparco.

De vegades amb ella parlàvem (tal com he dit, amb comptagotes, aprofitant les escletxes que algun dia potser ella obria), dels seus pensaments o sensacions distorsionats, i llavors el que es tractava era d'intentar ajudar-la a diferenciar allò que era distorsió, d'allò que era real. Amb un únic objectiu, és clar: procurar reduir el seu grau de sofriment. 

Per això he dit, i ho repeteixo, que la frase "va tenir una vida molt difícil" és limitada, insuficient. Una altra cosa, és clar, és que en un recordatori no hi caben totes aquestes explicacions. I si hi cabessin, potser no seria tampoc el lloc indicat, perquè en general en aquests casos preferim explicacions menys doloroses, no tan dramàtiques. Preferim resums com el del recordatori, explicacions més convencionals, que si de cas ressaltin la part més positiva o optimista, en definitiva, més assimilable (i si es fa alguna referència a eventuals problemes, és millor que sigui només de passada i de manera ben breu).

Des que vaig conèixer l'Elisabet, fa uns deu anys, de mica en mica havíem anat construint una relació bonica, entranyable, amb diferents complicitats. I puc assegurar que les parts del petit text que fan referència a la seva actitud lluitadora i valenta reflecteixen perfectament aquest aspecte del tot real de la seva vida. Per això també era fàcil relacionar-s'hi, i estimar-la.

Ara la trobaré a faltar. A ella, la seva part lluminosa, simpàtica i valenta, les converses en general plenes de bromes i riures, i els cafès que cada setmana compartíem, junt amb la Lívia... Trobaré a faltar tot això. Si a ella aquests últims anys li va servir la meva companyia, a mi també em va servir molt la seva.  

D'altra banda, aquesta enyorança d'ara, amable, melangiosa, no farà que m'oblidi (perquè no vull oblidar-me'n, perquè considero que seria una deslleialtat que me n'oblidés), de tot el que he explicat.

L'Elisabet

L'Elisabet de fet es deia Maria. Fa uns anys vaig començar a escriure, de tant en tant, alguna cosa sobre ella, i vaig decidir canviar-li el nom, per tal de protegir la seva privacitat. Pel mateix motiu, vaig decidir no posar els noms dels centres o professionals relacionats amb la seva vida.

Ara la Maria/Elisabet ja ni hi és. Després de la seva mort, de tant en tant he seguit escrivint alguna cosa sobre ella. Anomenant-la sempre com abans, Elisabet. I seguint també amb la mateixa pauta de no donar noms d'hospitals, residències o professionals. De moment (si continuo escrivint), la intenció és seguir així.

Crec que aquests escrits (els primers, de quan ella encara vivia, i també els posteriors), són el resultat d'una doble motivació. La primera, les ganes de parlar d'ella, d'aquesta cunyada a la qual de mica en mica m'hi vaig sentir més unit, tan a causa de la consciència de la seva vida tan difícil, com pel fet de ser com era, entranyable, fàcil d'estimar. L'Elisabet ha sigut una de les persones més importants de la meva vida.

La segona motivació és la determinació de parlar de les persones amb vides com les de l'Elisabet. D'aquestes persones que de vegades potser mirem amb incomoditat, si ens les trobem pel carrer, segons quin és el seu aspecte o comportament... O que no mirem de cap manera "perquè ni les podem veure", perquè potser viuen de manera bastant confinada en centres especials, de vegades amb molt poques oportunitats de sortir al carrer.