Altres relats, altres episodis i altres punts de vista

Cada germà o germana de l'Elisabet podria explicar coses de l'Elisabet que jo desconec. És normal: ells coneixien l'Elisabet des de sempre, mentre que jo la vaig conèixer quan ella ja era gran, quan ja tenia potser cinquanta-cinc anys. 

D'altra banda, és obvi que, al marge del coneixement previ de cadascú, en un moment determinat un mateix fet diferents persones el poden veure de manera diferent. I alhora, a continuació, en poden fer diferents interpretacions. Això també pot passar pel que fa als meus records de l'Elisabet amb relació als dels seus germans, pel que fa a episodis dels anys quan jo ja la coneixia.

Per descomptat, els pares podrien explicar munts d'episodis, i de vivències, alguns dels quals només coneixien ells. Podrien parlar de les seves pors, cansaments, inseguretats, dubtes... En podrien parlar des de la seva perspectiva de pares, de principals interlocutors, sempre pendents de l'Elisabet. I ho podrien fer com a les persones més afectades, molt afectades, a causa de la complicada vida d'ella. Però ells ja no hi són, de manera que ja no se'ls pot preguntar res.

Més enllà de la família (de la família més propera), no hi ha persones que haguessin seguit la trajectòria de l'Elisabet al llarg dels anys. En la seva vida apareixia gent, i després desapareixia, i des de feia molts anys, aquesta gent era gairebé exclusivament la vinculada a les residències per les quals va anar passant. Més enllà, ningú. És també un indici del pes que per a ella devia suposar "la seva solitud social".

Volia posar de manifest tot això: d'una banda aquesta solitud seva, i d'una altra banda la importància dels germans com a possibles testimonis de la trajectòria de l'Elisabet, l'absència d'altres possibles testimonis i, alhora, la inevitable limitació de les meves aportacions. Dit d'una altra manera: d'aquest grup format pels germans, germanes i jo, resulta que qui escriu, jo, no és qui té més informació.

Si sóc jo qui escriu sobre l'Elisabet és, sobretot, "perquè m'agrada escriure". I en aquest cas he decidit fer-ho sobre ella. Perquè resulta que la vida de l'Elisabet (a la qual també és ben cert que m'hi vaig arribar a sentir molt unit), com a tema literari per a mi és un tema molt temptador, ple de possibilitats. Aquesta és la realitat, així de prosaica, si es vol. 

Bé, potser no és només això, però en un elevat tant per cent, sí.

El retall de diari

Endreçant papers, la Lívia ha trobat un retall de diari amb una notícia de fa uns vint anys. Parla del judici d'un home que havia matat el seu germà: es van trobar a l'escala del pis del germà i, sense dir-li res, li va clavar un munt de ganivetades. La seva explicació posterior va ser "que Déu li havia dit que ho fes".

L'Elisabet coneixia aquest home, molt. Llavors estaven els dos a la mateixa residència, i s'havien fet parella. Després de l'incident de les ganivetades, li va perdre la pista, l'Elisabet no sabia on havia anat a parar, i la Lívia tampoc ho sap. 

La Lívia recorda una altra notícia. La d'un home que va matar la parella de la seva mare. Aquest home també havia sigut parella de l'Elisabet, després de l'anterior, durant l'etapa que l'Elisabet va estar en aquella residència. La Lívia creu (però no en té la certesa), que l'home de la notícia i el de la residència eren el mateix. 

A aquest home abans l'havien enviat a Madrid (crec que la clínica del Lopez Ibor), i allí li van fer alguna mena de lobotomia. El resultat no va ser gaire bo: si abans era una persona molt inquieta i de vegades agressiva, difícil de tractar, va tornar convertit en un vegetal bavejant. I de vegades amb conductes autoagressives: sovint es clavava cops de cap contra la paret, de manera repetitiva. Completament transformat, llavors l'Elisabet se'n va apartar. 

Aquell home va quedar d'aquesta manera i, a sobre, tal com després es va veure, sense que haguessin desaparegut els seus brots d'agressivitat cap als altres. Un dia, aprofitant un permís per sortir de la residència (o sortint sense permís), va matar la parella de la mare. 

Després del primer cas, el psiquiatre de la residència, que ho era tant de l'Elisabet com d'aquell home que havia matat el germà, un dia li va dir a la Lívia que a l'Elisabet, aparentment, no semblava que l'hagués alterat molt, la notícia, que se la veia bastant tranquil.la. Una altra possibilitat hauria sigut que no s'hagués assabentat del motiu de l'absència sobtada del company, perquè el més normal hauria sigut que aquestes explicacions truculentes els responsables de la residència no les compartissin. Però també és veritat que amb tants residents, hauria sigut difícil que ningú, per una via o una altra, no ho hagués sabut. I si algú ho hagués sabut, segur que a l'Elisabet li hauria arribat. Com a hipòtesi, sembla que aquesta seria la més versemblant.

Segurament, "el que es veia" era el que va veure i dir el psiquiatre. Però a banda del dubte d'allò que sabia o no sabia llavors l'Elisabet, cal tenir en compte que a la residència hi havia molta gent. I per tant, el temps disponible per mirar amb atenció "cada una d'aquelles persones", era molt limitat.

Costa molt, imaginar que un fet com aquell, tenint en compte sobretot la vinculació de l'Elisabet amb aquell home, no l'afectes de manera notable. Sens dubte, aquell episodi "que aparentment no l'havia afectat" (ja fos la notícia de l'assassinat, o la constatació de la "desaparició inexplicable", difícil d'assumir tenint en compte el lligam emocional), va ser un altre pes que ella, en silenci, va afegir a la feixuga motxilla de les experiències traumàtiques de la seva vida, un més, al costat de les diferents adversitats anteriors i posteriors.

Des de fora, sovint no ens n’adonem, del contingut i el pes d'aquestes motxilles que algunes persones arrosseguen, sovint en silenci, sense parlar-ne amb ningú. Veiem aquestes persones potser somriure (l'Elisabet somreia molt), i ens quedem amb aquesta façana, no som capaços de traspassar-la.

De vegades potser és així a causa de la nostra falta d'atenció... o potser a causa de la por, d'un instint nostre d'autoprotecció. Perquè saber segons què dels altres de vegades pot ser tan inquietant, tan angoixant, que ja d'entrada, i per si de cas, si podem preferim ignorar-ho.

Els diners / 2

"Si insistes, lo que no puedes ver te ayuda a mirar." Daniel Mocher (1)

Del tema dels diners de l'Elisabet se'n pot parlar des de diferents punts de vista. Per exemple, també des d'aquest:

¿I si tots els diners que l'Elisabet es va gastar tontament en capricis i foteses els hagués gestionat la residència, i els hagués invertit sobretot en oferir-li sessions setmanals de psicoteràpia? 

Què hauria passat si, en lloc de només munts de pastilles, també se li hagués ofert aquesta possibilitat? 

I si aquesta psicoteràpia "que no va tenir" (ni ella ni les altres persones com ella i amb les quals convivia a les diferents residències), hagués servit per empoderar-la prou per a poder viure fora d'una residència? 

I si...?

I si algun dia, les persones que pensen i decideixen com s'organitzen els serveis que s'ofereixen a les persones amb problemes mentals, es fessin aquest tipus de preguntes?

No tot és sempre un problema de falta de recursos: de vegades també hi ha el problema de no fer-se segons quines preguntes. 

I si no ens fem segons quines preguntes, malament. Perquè sempre és millor una pregunta eventualment o temporalment difícil de respondre, o sense resposta (quan és el cas), que una resposta inventada, acomodada, l'únic objectiu de la qual és ofegar el malestar de la pregunta necessària, i que, com que potser molesta, es prefereix ignorar.

--
(1) https://www.zendalibros.com/15-aforismos-de-daniel-mocher/

Els diners

Quan vaig conèixer l'Elisabet ella podia disposar cada setmana de bastants diners de butxaca. De fet, entre tabac, cafès, entrepans, robes, ulleres i algunes altres coses i capricis, es gastava aproximadament la meitat de la paga que rebia. Em sembla que d'uns sis-cents euros mensuals. L'altra meitat servia per pagar el gimnàs, per pagar una monitora que un parell de dies a la setmana se l'enduia a donar un tomb, i per a alguna altra despesa extra ocasional.

A la residència on estava llavors no se li quedaven res, de la paga. Igual que a l'anterior residència. I que a la següent. Era un fet que jo desconeixia i que em va sobtar: que algú estigués en una residència pública amb totes les despeses cobertes, i que no contribuís gens amb la seva paga, també pública, a aquestes despeses que ocasionava. Això va ser així fins que, a l'última residència, per primera vegada, se li van començar a quedar una part important de la paga.

Torno a les compres de l'Elisabet. I és que l'Elisabet, a més de gastar-se aquells diners, sempre tenia deutes, a causa de la seva forma compulsiva de comprar. Es podria dir que tenir deutes formava part de la seva normalitat. De vegades, deutes molt considerables. 

"Ja ho pagaré un altre dia", deia, i potser ho feia. Però mentre per una banda potser pagava una part del deute, per una altra banda alhora el mantenia, o l'augmentava amb noves compres que no pagava. Per descomptat, ho podia fer perquè hi havia botigues i bars que li ho toleraven, si més no durant un temps. Potser perquè sabien, o intuïen, que més aviat o més tard arribava un dia que la família intervenia i s'eixugava el deute.

Llavors jo acabava de conèixer l'Elisabet, i al principi procurava no opinar gaire sobre aquest tema dels diners; mirava i escoltava, i si la conversa era complicada, procurava callar (el meu paper era fer d'acompanyant de la Lívia). Procurava no dir res, tot i que aquella gestió dels diners de seguida vaig trobar que era un desgavell. Un desgavell no només material, sinó també mental: l'Elisabet s'ho passava malament, a causa de la doble ansietat que li provocava, d'una banda, la possibilitat de tantes compres, i d'una altra, els deutes que contreia, que se li anaven acumulant i que l'anaven angoixant. 

Veia tot això, i em semblava que si a l'Elisabet, en lloc de fer-se-li sermons sobre l'ús assenyat dels diners (això la Lívia i altres germanes de vegades ho feien, i era evident que servia de ben poc, o de no res), se li reduïa una mica la quantitat de diners que podia disposar, potser seria més efectiu, de cara a que la seva vida fos més fàcil, que no estigués tan desordenada. 

Ara bé, com que era un raonament contraintuïtiu, contrari a aquesta creença segons la qual "com més diners millor" (en general, tant en el cas de l'Elisabet com de qui sigui), quan ho comentava amb la Lívia, al principi ella no ho acabava de veure clar.