Endreçant papers, la Lívia ha trobat un retall de diari amb una notícia de fa uns vint anys. Parla del judici d'un home que havia matat el seu germà: es van trobar a l'escala del pis del germà i, sense dir-li res, li va clavar un munt de ganivetades. La seva explicació posterior va ser "que Déu li havia dit que ho fes".
L'Elisabet coneixia aquest home, molt. Llavors estaven els dos a la mateixa residència, i s'havien fet parella. Després de l'incident de les ganivetades, li va perdre la pista, l'Elisabet no sabia on havia anat a parar, i la Lívia tampoc ho sap.
La Lívia recorda una altra notícia. La d'un home que va matar la parella de la seva mare. Aquest home també havia sigut parella de l'Elisabet, després de l'anterior, durant l'etapa que l'Elisabet va estar en aquella residència. La Lívia creu (però no en té la certesa), que l'home de la notícia i el de la residència eren el mateix.
A aquest home abans l'havien enviat a Madrid (crec que la clínica del Lopez Ibor), i allí li van fer alguna mena de lobotomia. El resultat no va ser gaire bo: si abans era una persona molt inquieta i de vegades agressiva, difícil de tractar, va tornar convertit en un vegetal bavejant. I de vegades amb conductes autoagressives: sovint es clavava cops de cap contra la paret, de manera repetitiva. Completament transformat, llavors l'Elisabet se'n va apartar.
Aquell home va quedar d'aquesta manera i, a sobre, tal com després es va veure, sense que haguessin desaparegut els seus brots d'agressivitat cap als altres. Un dia, aprofitant un permís per sortir de la residència (o sortint sense permís), va matar la parella de la mare.
Després del primer cas, el psiquiatre de la residència, que ho era tant de l'Elisabet com d'aquell home que havia matat el germà, un dia li va dir a la Lívia que a l'Elisabet, aparentment, no semblava que l'hagués alterat molt, la notícia, que se la veia bastant tranquil.la. Una altra possibilitat hauria sigut que no s'hagués assabentat del motiu de l'absència sobtada del company, perquè el més normal hauria sigut que aquestes explicacions truculentes els responsables de la residència no les compartissin. Però també és veritat que amb tants residents, hauria sigut difícil que ningú, per una via o una altra, no ho hagués sabut. I si algú ho hagués sabut, segur que a l'Elisabet li hauria arribat. Com a hipòtesi, sembla que aquesta seria la més versemblant.
Segurament, "el que es veia" era el que va veure i dir el psiquiatre. Però a banda del dubte d'allò que sabia o no sabia llavors l'Elisabet, cal tenir en compte que a la residència hi havia molta gent. I per tant, el temps disponible per mirar amb atenció "cada una d'aquelles persones", era molt limitat.
Costa molt, imaginar que un fet com aquell, tenint en compte sobretot la vinculació de l'Elisabet amb aquell home, no l'afectes de manera notable. Sens dubte, aquell episodi "que aparentment no l'havia afectat" (ja fos la notícia de l'assassinat, o la constatació de la "desaparició inexplicable", difícil d'assumir tenint en compte el lligam emocional), va ser un altre pes que ella, en silenci, va afegir a la feixuga motxilla de les experiències traumàtiques de la seva vida, un més, al costat de les diferents adversitats anteriors i posteriors.
Des de fora, sovint no ens n’adonem, del contingut i el pes d'aquestes motxilles que algunes persones arrosseguen, sovint en silenci, sense parlar-ne amb ningú. Veiem aquestes persones potser somriure (l'Elisabet somreia molt), i ens quedem amb aquesta façana, no som capaços de traspassar-la.
De vegades potser és així a causa de la nostra falta d'atenció... o potser a causa de la por, d'un instint nostre d'autoprotecció. Perquè saber segons què dels altres de vegades pot ser tan inquietant, tan angoixant, que ja d'entrada, i per si de cas, si podem preferim ignorar-ho.