Quan vaig conèixer l'Elisabet ella podia disposar cada setmana de bastants diners de butxaca. De fet, entre tabac, cafès, entrepans, robes, ulleres i algunes altres coses i capricis, es gastava aproximadament la meitat de la paga que rebia. Em sembla que d'uns sis-cents euros mensuals. L'altra meitat servia per pagar el gimnàs, per pagar una monitora que un parell de dies a la setmana se l'enduia a donar un tomb, i per a alguna altra despesa extra ocasional.
A la residència on estava llavors no se li quedaven res, de la paga. Igual que a l'anterior residència. I que a la següent. Era un fet que jo desconeixia i que em va sobtar: que algú estigués en una residència pública amb totes les despeses cobertes, i que no contribuís gens amb la seva paga, també pública, a aquestes despeses que ocasionava. Això va ser així fins que, a l'última residència, per primera vegada, se li van començar a quedar una part important de la paga.
Torno a les compres de l'Elisabet. I és que l'Elisabet, a més de gastar-se aquells diners, sempre tenia deutes, a causa de la seva forma compulsiva de comprar. Es podria dir que tenir deutes formava part de la seva normalitat. De vegades, deutes molt considerables.
"Ja ho pagaré un altre dia", deia, i potser ho feia. Però mentre per una banda potser pagava una part del deute, per una altra banda alhora el mantenia, o l'augmentava amb noves compres que no pagava. Per descomptat, ho podia fer perquè hi havia botigues i bars que li ho toleraven, si més no durant un temps. Potser perquè sabien, o intuïen, que més aviat o més tard arribava un dia que la família intervenia i s'eixugava el deute.
Llavors jo acabava de conèixer l'Elisabet, i al principi procurava no opinar gaire sobre aquest tema dels diners; mirava i escoltava, i si la conversa era complicada, procurava callar (el meu paper era fer d'acompanyant de la Lívia). Procurava no dir res, tot i que aquella gestió dels diners de seguida vaig trobar que era un desgavell. Un desgavell no només material, sinó també mental: l'Elisabet s'ho passava malament, a causa de la doble ansietat que li provocava, d'una banda, la possibilitat de tantes compres, i d'una altra, els deutes que contreia, que se li anaven acumulant i que l'anaven angoixant.
Veia tot això, i em semblava que si a l'Elisabet, en lloc de fer-se-li sermons sobre l'ús assenyat dels diners (això la Lívia i altres germanes de vegades ho feien, i era evident que servia de ben poc, o de no res), se li reduïa una mica la quantitat de diners que podia disposar, potser seria més efectiu, de cara a que la seva vida fos més fàcil, que no estigués tan desordenada.
Ara bé, com que era un raonament contraintuïtiu, contrari a aquesta creença segons la qual "com més diners millor" (en general, tant en el cas de l'Elisabet com de qui sigui), quan ho comentava amb la Lívia, al principi ella no ho acabava de veure clar.