Cada germà o germana de l'Elisabet podria explicar coses de l'Elisabet que jo desconec. És normal: ells coneixien l'Elisabet des de sempre, mentre que jo la vaig conèixer quan ella ja era gran, quan ja tenia potser cinquanta-cinc anys.
D'altra banda, és obvi que, al marge del coneixement previ de cadascú, en un moment determinat un mateix fet diferents persones el poden veure de manera diferent. I alhora, a continuació, en poden fer diferents interpretacions. Això també pot passar pel que fa als meus records de l'Elisabet amb relació als dels seus germans, pel que fa a episodis dels anys quan jo ja la coneixia.
Per descomptat, els pares podrien explicar munts d'episodis, i de vivències, alguns dels quals només coneixien ells. Podrien parlar de les seves pors, cansaments, inseguretats, dubtes... En podrien parlar des de la seva perspectiva de pares, de principals interlocutors, sempre pendents de l'Elisabet. I ho podrien fer com a les persones més afectades, molt afectades, a causa de la complicada vida d'ella. Però ells ja no hi són, de manera que ja no se'ls pot preguntar res.
Més enllà de la família (de la família més propera), no hi ha persones que haguessin seguit la trajectòria de l'Elisabet al llarg dels anys. En la seva vida apareixia gent, i després desapareixia, i des de feia molts anys, aquesta gent era gairebé exclusivament la vinculada a les residències per les quals va anar passant. Més enllà, ningú. És també un indici del pes que per a ella devia suposar "la seva solitud social".
Volia posar de manifest tot això: d'una banda aquesta solitud seva, i d'una altra banda la importància dels germans com a possibles testimonis de la trajectòria de l'Elisabet, l'absència d'altres possibles testimonis i, alhora, la inevitable limitació de les meves aportacions. Dit d'una altra manera: d'aquest grup format pels germans, germanes i jo, resulta que qui escriu, jo, no és qui té més informació.
Si sóc jo qui escriu sobre l'Elisabet és, sobretot, "perquè m'agrada escriure". I en aquest cas he decidit fer-ho sobre ella. Perquè resulta que la vida de l'Elisabet (a la qual també és ben cert que m'hi vaig arribar a sentir molt unit), com a tema literari per a mi és un tema molt temptador, ple de possibilitats. Aquesta és la realitat, així de prosaica, si es vol.
Bé, potser no és només això, però en un elevat tant per cent, sí.