Quan ja feia temps que l'Elisabet tenia problemes mentals importants, una de les seves germanes, la Marta, li va donar feina. La motivació era triple. D'una banda, que l'Elisabet tingués aquesta ocupació i, així, sentint-se útil, se sentís millor. Alhora, era una forma d'alliberar els pares d'unes hores de convivència amb l'Elisabet (l'Elisabet vivia amb ells). I finalment, l'altre objectiu era que l'Elisabet cotitzés els anys necessaris, per tal de, més endavant, tenir dret a una paga. I que d'aquesta manera, amb la paga, el seu futur no fos tan incert, sobretot quan els pares ja no hi fossin.
Quan tenia etapes bones, l'Elisabet era una bona treballadora, eficient i ràpida. I simpàtica de tracte. En canvi, si els dies o etapes eren més complicats, llavors el seu rendiment com a treballadora es reduïa, o senzillament no anava a treballar. I si hi anava en males condicions, llavors la relació amb ella a la feina era problemàtica.
Amb etapes millors i altres més complicades, van anar passant els anys. Van anar passant sobretot gràcies a la determinació i la perseverança de la Marta, que es va esforçar sempre per tal que l'Elisabet, d'una manera o una altra, seguis vinculada a la feina. Per exemple, cap al final d'aquells anys, de vegades l'Elisabet ja no es movia de casa, a causa de l'agreujament dels seus problemes. I llavors la Marta li duia la feina a casa, per tal que l'anés fent quan podia.
La Marta va mantenir l'Elisabet en nòmina tots aquells anys, i al final també es va moure i va fer els tràmits necessaris per tal que a l'Elisabet li acabessin concedint una pensió. Desconec quin pes van tenir llavors d'una banda els anys cotitzats i, d'una altra banda, el diagnòstic de malaltia mental important. En qualsevol cas, de tot se'n va ocupar la Marta.
Això que he explicat és possible que contingui inexactituds, perquè quan n'he preguntat detalls a la Marta, sempre ha relativitzat el protagonisme que llavors ella va tenir. No demostra gens d’interès en parlar d'aquest tema. Hi ha gent així, generosa, discreta, igual que a altra gent li agrada exagerar els propis mèrits i presumir-ne.
Per acabar. D'aquesta etapa, el que potser m'ha sorprès més (quan de mica en mica n'he anat lligant els caps i me n'he anat fent una idea més clara), ha sigut veure que, algunes persones properes tant a la Marta com a l'Elisabet, sembla que no s'adonen, dels esforços i la implicació (i ja posats, els costos econòmics assumits com a empresària), que va suposar per a la Marta la seva actuació llavors.
Però aquesta ja seria "una segona" (o tercera) història...